Història
Contingut
Els orígens de Vila-real
El terme municipal de Vila-real es constitueix al segle XIII per segregació territorial del de Borriana. Tot i que hi ha indicis d’ocupació humana a la zona des de l’Edat Antiga, el rei d’Aragó Jaume I determina la creació de nova planta del nucli urbà mitjançant un document fundacional datat a València el 20 de febrer de 1274, dins dels seus plans de posar en producció una sèrie de territoris a les planures litorals, que li permeteren a la vegada controlar les grans vies de comunicació i els musulmans establerts a les muntanyes de l’interior.
La carta de població, assimilada a la de Burriana, tot i el seu caràcter cancelleresc, conté molts dels elements característics dels contractes agraris feudals: enumeració dels drets i beneficis dels nous habitants i posseïdors de la terra, juntament amb les corresponents contraprestacions. El rigor d’aquestes condicions fa que els cortesans catalans als quals el rei ofereix de primer antuvi la població acaben renunciant a la mateixa i siguen necessàries successives proclames per tal d’atraure els habitadors, tasca que realitza el jueu Salomó Vidal. L’afluència resulta així molt diversa, tot i que els primers contingents estables que conformen la població seran morellans, aragonesos i, més tardanament, catalans.
Organització i privilegis
La vila forma part des del seu origen del braç reial a les Corts del Regne i tindrà dret per això a emprar com a emblema les armes reials: pals rojos sobre fons daurat, símbol que fins a l’actualitat es segueix utilitzant a l’escut i a la bandera de la ciutat. Vila-real va defensar sempre amb orgull l’existència d’aquest vincle i mitjançant els seus representants legals es va resistir a tots els intents d’alienació en favor dels infants o d’altres membres de la noblesa.
Per al seu desenvolupament econòmic, Vila-real va disposar des dels primers moments dret a disposar de molins, obradors, mercat setmanal i una fira anual que es celebrava a les afores de la població al mes de setembre, posteriorment al novembre i, des de 1730, traslladada a les festes de Sant Pasqual.
A l’any següent de la fundació, el monarca concedeix al poblador Pere Dahera la construcció d’un pont sobre els basaments d’una edificació d’època romana al riu del Millars i la posada en funcionament d’un hospital. En el moment de la seua clausura, a la segona meitat del segle XX, aquest servei era el recinte sanitari europeu amb major antiguitat, en ús ininterromput. Igualment es determina la construcció d’una nova sèquia immediata a la població per al transport de l’aigua del riu Millars als nous cultius de regadiu.
El nucli urbà de la vila, planificat en escaquer segons el model hipodàmic dels campaments militars romans, es rodeja de murades i d’un ample vall sec a partir de 1298. Algun d’aquests llenços originaris, en doble paret de tàpia, varen ser rehabilitats i protegits als darrers anys huitanta i poden observar-se a l’avinguda de “la Murà” i a les immediacions de la torre “Motxa”, el darrer dels baluards defensius conservats. Pere el Gran i Jaume el Just confirmen i amplien tots els privilegis concedis per la corona en la Carta Fundacional.
El periode medieval
Al cap de mig segle, la vila sembla ja consolidada en la seua organització administrativa, donat que en 1326 es realitza la primera recopilació de les seues ordenances i tres anys més tard li és concedit el canvi dels seus furs d’Aragó pels valencians. Per aquests anys s’inicia també el creixement urbà al raval de València, amb ocupació d’artesans i de diversos serveis: tint, cementiri, calvari, bordell, i l’extensió de terres de regadiu a ambdues riberes del barranc de l’hospital. Al 1346, una sentència arbitral del comte de Ribagorça va establir el repartiment de les aigües fluvials entre les poblacions properes, amb normativa sobre proporcions, torns de reg, distribució en sèquies, etc. que ha perdurat amb respecte generalitzat fins el present.
Vila-real afronta el conflicte polític i econòmic de la Unió (1347) amb una certa vacil·lació, però abraça de seguida la causa realista i inclús és a la vila on es reuneix l’assemblea d’on eixirà constituïda la “Fraternitat” que recolzarà en la guerra la causa monàrquica. A l’any 1373, Vila-real tornarà a acollir en el recinte de l’església de sant Jaume, les sessions de les Corts del Regne, que conclouen ací les tasques iniciades a Sant Mateu.
Amb la petició el 1375 al Consell de la Vila de l’eremita català Bernat Fabra per ocupar una de les coves de les riberes del riu, a les immediacions de l’assut que replega les aigües per al reg, s’inicia la presència humana a aquell indret de penitents i ermitans, que culminarà amb el culte marià devocional a la Mare de Déu de Gràcia i la paulatina edificació del seu santuari.
El segle XV comença amb la mort a la vila de la reina Maria de Luna (1406), esposa de Martí l’Humà, precisament a la casa del carrer Major que el rei Pere el Cerimoniós havia atorgat, per tal de poder ésser ocupada durant les visites de la família reial. És l’edifici conegut com a Hostal del Rei, els vestigis del qual poden encara ser apreciats a un cantó de la plaça porxada.
Diverses personalitats visiten en aquest temps la població: sant Vicent Ferrer realitzarà una de les seues multitudinàries predicacions al 1410, quatre anys més tard es deté a la vila el Papa Benet XIII, i al 1424 ho fa el rei Alfons el Magnànim. Vila-real resisteix relativament bé aquesta etapa de desequilibris polítics, econòmics i demogràfics.
Al 1468 es basteix al riu el primer assut de pedra, el qual permet regular més acuradament el flux de l’aigua i, cap a finals de la centúria, quan el desenvolupament del raval de Castelló fa pensar en la creació d’una moreria, se censen 286 cases. D’aquests anys és l’adquisició per a la capella hospitalària d’una joia pictòrica: taula de santa Llúcia i santa Àgata, atribuïda a l’anomenat "mestre dels Perea".
Vila-real sota la casa d'Àustria
L’entrada a l’Edat Moderna és viscuda, no obstant això, entre grans contradiccions. Vila-real tindrà una participació destacada en el conflicte de les Germanies, en contra del nou monarca Habsburg. I tot i que continua mantenint el seu impuls demoeconòmic, el rebuig de la nova situació política genera un període de manca d'interés per les coses públiques, que llancen nombroses responsabilitats i desemborsaments monetaris sobre les persones responsables dels càrrecs municipals.
Amb tot, la visió que dóna en 1562 Martí de Viciana a la seua Crònica del Regne de València és marcadament positiva i assenyala el creixement fins a les 340 cases (uns mil cinc-cents habitants), i en aquest mateix any l’arquitecte reial Joan Baptista Antonelli mamprèn les reformes defensives de la vila, reomplint els valls i bastint baluards enfront dels diversos portals. A mitjan de segle, s’havia iniciat també l’ampliació de les terres d’horta i la roturació de nombroses zones de secà, tasques que continuaran fins el darrer quart del segle XVII.
Paolo de San Leocadio, pintor italià que arriba a València en l’estela dels Borja, ens deixarà al temple parroquial els seus retaules dedicats al Salvador (encara de traça gòtica) i el de sant Jaume (del qual resten diverses esplèndides taules). De Vila-real sortirà l’erudit humanista Joan Mas, editor i difusor de les doctrines d’Erasme de Rotterdam, el jurista i assessor dels virreis Jaume Mascarell, i arriba a la vila el rei Felip II, que rep grans homenatges i és allotjat al casalot palacià de la família Montull (que ocupava bona part de l’espai que és a hores d’ara l’ampla plaça de l’Ajuntament) quan arriba al 1586 des de Monçó desprès d'haver jurat els furs del Regne. El teòleg dominicà Diego Mas publica la primera metafísica aristotèlica al període del Renaixement, avantçant-se a les dels escriptors filosòfics de la Companyia de Jesús.
Però la personalitat que deixarà major empremta a la vila serà un humil frare franciscà descalç d’origen aragonès: Pasqual Baylón Yubero que passa al convent del Roser on radica la comunitat de frares alcantarins, els darrers anys de la seua existència i la mort del qual, al 1592, produirà un impacte espiritual que encara perdura a la vida local.
Tot i que la població no es veu afectada directament per la crisi de l’expulsió dels moriscs, en mancar entre el seu veïnat d’aquests habitants, sí que és cert que la seua absència deixarà sense mà d’obra a moltes terres de secà i exigirà la introducció de nous cultius. Als ja tradicionals del garrofer, vinya i olivar, s’afegeixen ara als marges dels camins nombroses extensions de morerars, tot i que això no genera l’aparició d’artesania del fil de la seda a la localitat, atenallada en tots els àmbits per l’obsoleta legislació austracista i la progressiva degradació política.
En aquest període es realitzen algunes obres a la "coveta" de l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia, una comunitat de monges dominiques ocupa l’abandonat edifici dels Montull, constituint el convent del "Corpus Christi", i el rei Carles II d'Habsburg, davant algunes polèmiques jurisdiccionals que havien sorgit a la població entre el Consell municipal i els religiosos franciscans alcantarins, pren sota la protecció reial la capella acabada de construir, on es veneraven les despulles de sant Pasqual Baylón, manant posant en ella el seu escut.
Expansió al període borbònic
El desgraciat incident que suposa per a la vila l'assalt que pateix en el context de la guerra de Successió (1706), degut a la resistència que fan els veïns partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria al pas de les tropes reials, que des de Sant Mateu pretenien arribar fins a València, se salda amb un notable nombre de morts i de presoners i és recordat en la memòria popular com "l'any de la crema", però no resulta impediment perquè la vila inicie una ràpida embranzida una vegada va acabar la contesa, espentada per la introducció de noves formes de pensament amb els monarques borbònics i per l’establiment de marcs legals més favorables per al desenvolupament social i econòmic que la porten, entre 1740 i 1780, a un dels seus períodes de major esplendor.
La població passa d’uns dos mil habitants en 1733, a uns 4.500 al 1757 i assolirà pràcticament els vuit mil a finals del segle XVIII, mentre el desenvolupament urbà avança en direcció al nord de la població, amb l'obertura de nous barris. El doctor en Dret Emmanuel Montesinos (1711) recopila i transcriu en català totes les ordenances de jurisdicció municipal acordades des del segle XIV, mostrant la vigència de l'autonomia dels governs locals, de manera semblant a com ho tornarà a fer al 1763 l’alcalde Joseph Guitart establint normes de bon govern municipal.
Després d’un intent fracassat de cultiu de l’arròs, s’incrementa la producció de fibres tèxtils (cotó, seda, cànem), diversos comerciants d’origen francés s’estableixen a la localitat i la converteixen en centre de distribució de productes, la família Mundina (avantpassats del polític Polo de Bernabé) s’aplica al transport marítim i la seua casa al carrer Major, refeta de cap nou després d'haver estat incendiada durant els fets del gener de 1706 a causa de la fidelitat dels seus propietaris al rei Felip V, té encara avui testimoniatge d’aquesta labor comercial en valuosos panells ceràmics, i el terratinent il·lustrat Joaquim Llorens i Chiva intenta la introducció de noves tècniques de cultiu i, des del seu càrrec d’alcalde, propicia l’extensió de l’educació per a xiquets i xiquetes.
Vessant els límits de la murada, s’edifica el monumental temple de Sant Jaume i es conclou l’erecció de la seua annexa torre de les campanes durant els regnats de Ferran VI i Carles III de Borbó; es construeix un quarter per al destacament de tropes de cavalleria a la plaça de Sant Pasqual, així com un nou pont sobre el riu Millars, amb disseny de l'arquitecte Bartomeu Ribelles, dins dels plans de la monarquia borbònica de traçat de noves vies de comunicació; es realitzen obres d’ampliació i ornamentació a l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia i es basteix una nova capella a l’ Hospital de la vila on es fomenta una intensa devoció al Sant Crist, així com altres xicotetes capelles urbanes (a la Mare de Déu de Gràcia, dels Àngels, etc.); s’edifica una nova Casa Capitular a la plaça Major enderrocant la vella Sala del Consell i el magatzem de l'almodí i, a finals del període, en el moment del primer centenari de la canonització de sant Pasqual (1791), es dóna per conclòs el temple conventual i la nova capella sepulcre del sant, obra artística fonamental del barroc valencià per la riquesa de la seua ornamentació.
A mitjan de la centúria, al 1757, i a conseqüència de l’amenaça de febres malignes entre la població, es formula el vot municipal de realitzar la romeria amb la imatge de la Mare de Déu de Gràcia el divendres anterior al primer diumenge de setembre, en devot agraïment per la seua protecció, tradició que arriba fins els nostres dies.
Els canvis contemporanis
La crisi política iniciada els darrers anys del segle XVIII esclatarà a començaments del següent. Des de 1786, als nous problemes econòmics i el risc de successives epidèmies de pesta s’afegeix la lluita pel poder al municipi i se succeeixen les conspiracions i els aldarulls pels carrers, en una situació conflictiva que s'anirà agreujant per causa de les calamitats bèl·liques de la guerra del Francès (cal fer compte de la heroica resistència dels veïns davant els exèrcits napoleònics al pont sobre el Millars), l’ominosa repressió durant el període absolutista de Ferran VII, i els vaivens de les fratricides lluites carlistes, durant les quals la vila es veurà repetidament atacada i incendiada.
Sols a la segona meitat del període serà possible la reactivació econòmica amb el desenvolupament del cultiu dels cítrics, que s’afegeix a la intensificació dels cultius tradicionals al secà. El terratinent José Polo de Bernabé iniciarà des de 1856 l’aplicació d’adobs orgànics als seus horts de tarongers i mandarines, fruiters l’explotació dels quals ja es realitzava de manera sistemàtica des de la dècada anterior. Destaca també en aquest segle la figura de l’advocat, polític i escriptor romàntic Manuel Benedito Calzada.
El desenvolupament agrari incentivarà a més altres necessitats complementàries del sector, com ara la construcció de carros per al transport, l'edificació de magatzems per a la manipulació de la fruita, serreries i tallers de fusteria per la demanda de recipients, etc. Així mateix l’organització del subministrament del reg a les cada vegada més nombroses plantacions potencia la Comunitat de Regants que, amb estatuts propis, s’independitza del control municipal.
L’enderroc de les murades al XIX permet nombroses millores urbanes i higièniques i, juntament a la conquesta de l’aigua, l’entrada definitiva en el període contemporani. Cap a 1898 s’havien excavat els primers pous als rocams del secà: el de la família Amorós i el de la societat que serà coneguda com "Els atrevits", obrint un imparable procés que convertirà en terrenys de regadiu tot el terme municipal. A l’any següent s’inicia la primera xarxa de distribució de l’aigua potable als domicilis i la instal·lació de fonts i de rentadors públics.
El segle XX
Les expectatives amb les quals s’obri el nou segle, entre les quals cal considerar la visita que realitza el rei Alfons XIII (1905), precedida per la concessió (1904) del títol honorífic de ciutat, semblen frustrar-se per la crisi econòmica que s’estén per Europa però, a partir dels anys vint, s’assenten les bases d’un funcionament capitalista a través de l’associacionisme dels agricultors i l’espenta d’un ampli col·lectiu de comerciants tarongers. La població rep també la primera onada de treballadors immigrants, arribats sobretot de terres aragoneses.
Al terrible impacte de la Guerra Civil de 1936, amb el seu tristíssim balanç de pèrdua de vides humanes, cruels represàlies i absurda destrucció del patrimoni artístic s’afegeixen, a la fosca etapa de la postguerra, els estralls de la tuberculosi i altres malalties entre els habitants més joves i, als anys 1946 i 1956, unes intenses nevades que destrueixen totes les collites i inclús els propis arbres fruiters. Davant d’aquestes adverses circumstàncies, i cercant una vegada més les alternatives econòmiques, la ciutat reacciona amb decisió.
La proximitat a una zona de gran tradició taulellera com Onda va facilitar sens dubte el naixement de la indústria ceràmica durant les dècades de 1950 i 1960, ja que els inversors locals van considerar aquest subsector com un negoci relativament segur, atès que en tenien referències abundants. Però aquest veïnat no sols va resultar determinant com a factor d'imitació: també va servir per a reclutar tècnics especialistes en la gestió i producció procedents d'Onda, als quals els accionistes vila-realencs confiaven la part tècnica.
La principal font de finançament de la indústria taulellera a Vila-real va ser l'estalvi derivat de l'agricultura: diners acumulats per comerciants i terratinents locals a partir d'excedents i especulacions en l'exportació de taronges, al qual es van unir notables masses d'estalvis de particulars. D'altra banda, l'esperit emprenedor dels vila-realencs de mitjan segle XX, forjat durant més d'un segle al voltant del comerç i de la indústria citrícoles, va influir decisivament en l'èxit de la indústria ceràmica taulellera local.
El taulell ha estat dels anys 60 ençà el gran motor de l'economia vila-realenca. Gràcies a l'impuls d'aquesta indústria la ciutat ha crescut ràpidament, arribant a 21.000 habitants el 1960 i a 30.000 en 1970. Hi van vindre atrets per aquesta indústria milers d'immigrants del rerepaís (Alt Millars, els Ports, el Maestrat, sud d'Aragó), però també de la Manxa i d'Andalusia.
Durant les dècades de 1970 i 1980 el creixement es va alentir lleugerament per causa de la crisi econòmica internacional, que provocà un estancament de la producció citrícola i ceràmica. El 1981 s'arribava a vora 35.000 habitants i el 1991 a prop de 38.000.
Fruit de la nova embranzida econòmica dels 1990 i del que portem del segle XXI, gràcies a un desenvolupament industrial sense precedents del taulell i indústries auxiliars, la ciutat ha tornar a créixer a gran velocitat. El cens de 2001 superava els 42.000 habitants i a hores d'ara ja s'acosta als 50.000, dels quals vora un deu per cent son estrangers, procedents sobretot de Romania i dels països del Magreb.
