Benedito Calzada, Manuel
Advocat, escritor i polític (1813 - 1879)
Va nàixer el 31 de desembre de 1813. Fill del terratinent i comerciant Pedro Benedito Dufaura, i de la valenciana Victoria Calzada Diego, va ser batejat amb els noms de Manuel, Silvestre, Pedro, Tomás, Josef i Pasqual. Cursa estudis de Dret a la Universitat de València (1830-1837), i forma part de la milícia urbana, amb el càrrec de tinent de caçadors, participant en els enfrontaments contra els carlins.
La seua germana Ana va casar amb Rafael Iranzo, terratinent de la Vall d'Albaida, iniciant una relació que continuaria més tard amb el matrimoni d'una filla de Manuel amb altre dels Iranzo. La germana menor, Victòria, va casar a mb Rafael Royo, altre representant de l'emergent burgesia valenciana.
Al 1840 va ser diputat provincial a València pel districte de Morvedre, dins del partit liberal, i al mes d'abril de 1841 per baixa del titular elegit, va passar de ser suplent a ocupar un escó al Congrés de Diputats on romandria durant dos anys. El cop d'Estat que al 1843 va enderrocar el general Espartero, va fer que es retirés durant un temps a Vila-real, atenent les nombroses possessions agràries familiars, entre les quals el molí fariner de l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia però després del pronunciament d'Espartero de 1854 va retornar a València per continuar amb els seus negocis i a la política activa. Tampoc no va oblidar els seus interessos socials, promovent per exemple l'escola de pàrvuls de Sant Vicent Ferrer.
Des de 1841 formava part del nucli liberal que van capitanejar personatges del Partit Progressista com Capafons, Mascaró, Sales i altres, sent nomenat degà de l'il·lustre Col·legi d'Advocats de València en 1849 i designat síndic de l'Ajuntament de València al 1854. El seu progressisme inicial es va moderar amb els anys i, com altres "resellats", va adoptar les posicions la Unió Liberal comandada pel general Leopoldo O'Donnell. Com a tal, va aconseguir acta de diputat a Corts pel districte de Sueca (1858-1864), al mateix temps que el seu parent Pedro Bayarri, exministre de Marina, ho feia pel de Castelló, i ell mateix novament pel de Xàtiva (1865-1866). Al 1859 va realitzar notables gestions davant el Ministeri de Foment per tal d'activar la Junta d'Obres del Port al Grau de València.
Membre actiu de la coalició que va protagonitzar al setembre de 1868 la revolució anomenada “La Gloriosa”, causa de la caiguda de la reina Isabel II de Borbó, durant el sexenni revolucionari que la va continuar arribà a ser senador del Regne per la província de València (1871) i a l'any següent per la de Castelló. Després del parèntesi de la Primera República, al 1876 va tornar al Senat representant novament als primers anys de la Restauració la circumscripció castellonenca.
Fundador del "Liceo Valenciano", en la seua secció de "Música i Declamació", Benedito es va donar a conèixer com a poeta a València quan, l'any 1835, es trobava encara en les files de l'exèrcit. Va escriure diverses obres poètiques, com una “Oda heroica” dedicada als milicians valencians, i va ser col·laborador habitual en la publicació periòdica “El Pensamiento de Valencia”, fundada per Aparisi Guijarro. Al 26 de març de 1879 va morir a la capital valenciana estant.
Documentació: "Diccionario biográfico de políticos valencianos", J. Paniagua i J.A. Piqueras. Ed. Alfonso el Magnánimo. València.
