Reial Capella

Polèmica jurisdiccional i protecció reial

L’inici del procés de canonització del beat Pasqual Baylón, promogut al 1674 pel Papa Climent X, va motivar la decisió del Consell municipal de Vila-real i de la comunitat de religiosos alcantarins de construir una capella de grans proporcions, annexa a l’esgésia conventual, per tal d’albergar les despulles del venerat frare mostrant-los en una urna a la devoció popular. Acabades les obres al cap de sis anys, es va produir un conflicte d’interessos sobre la pertinença del Patronat de la Capella, entre els responsables de la província Franciscana de Sant Joan Baptista i les autoritats de la vila, manifestant cadascuna de les parts els seus drets per a col•locar el seu escut al lloc preferent del nou retaule.

Després de diverses al•legacions davant la Governació General de València, el plet es va resoldre per consens d’ambdues parts que, declinant les respectives postures, acordaren realitzar l’oferiment de presidir el Patronat a Sa Majestat el Rei, a la saó Carles II d’Àustria. El monarca va acceptar sense dilació la proposta i, per Reial Ordre expedida des del Palau d’Aranjuez estant amb data 18 d’abril de 1681, assumeix el patronatge de la Capella, ordenant la col•locació en lloc destacat del seu propi escut.

La capella barroca

Nou dies després, el cos de Sant Pasqual és traslladat de forma solemne fins al seu nou sepulcre amb la presència del Comte d’Aguilar, Virrei de València, i entre les aclamacions de tot el poble.

La urna acristal.lada que l’acollia constituïa el centre d’un esplendorós retaule de fusta daurada, exquisida joia artística de l’estil barroc valencià, integrat de manera harmoniosa en un ampli recinte devocional progressivament enriquit, en el qual es conjugaven la decoració dels murs a base de pintures esgrafiades, pannells ceràmics amb motius vegetals i eucarístics als sòcols i una sèrie de huit llenços a l’oli amb la representació de diversos miracles atribuïts a la intercessió del Sant, obra del pintor Domingo Saura.

Una escala lateral permetia l’accés al cambril posterior, així mateix de refulgent ornamentació barroca, on els fidels tenien accés directe a la contemplació de les venerades despulles. El 23 de març de 1731 el papa Climent XII va incorporar la Reial Capella a la basílica de Sant Joan de Laterà a Roma, seu episcopal, amb tots els seus privilegis i indulgències.

Tot aquest impressionant conjunt artístic i espiritual fa ser totalment enrunat a l’agost de 1936 com a conseqüència de l’incendi del santuari, provocat als primers moments de la guerra civil. Les escasses relíquies del cos del Sant recuperades pels fidels varen ser salvaguardades a l’Església Major fins al 1952 quan, ja iniciades les obres de reconstrucció del temple, es varen dipositar al cambril habilitat al lloc on va estar la cel•la conventual de Sant Pasqual, dins d’una xicoteta urna de plata, sustentada per un grup escultòric d’àngels que crea a tal efecte l’artista José Ortells, i que és a l’actualitat magnífica custòdia per a l’exposició sacramental a l’altar major del temple.

La capella contemporània

L’impuls donat a les obres de reconstrucció, a la fi de commemorar dignament el IV Centenari de la mort de Sant Pasqual, promou la remodelació de zones fonamentals del Santuari pasqualí: el presbiteri de l’església, la façana principal amb els seus dos esvelts campanars, el vestíbul d’accés juntament amb l’annexa capella de Sant Pere d’Alcàntera, la sala reliquiari on es conserven diversos objectes personals del Sant a més del cenotafi del seu nebot fra Diego Baylón, sobretot, la nova Reial Capella dissenyada completament per l’artista Vicente Lloréns Poy al centre de la qual s’alça el sepulcre que guarda les restes de Sant Pasqual Baylón, i inaugurada el 17 de maig de 1992.

Situada front a l’antiga cel•la del convent alcantarí on va morir, que es pot apreciar en tota la seua emotiva nuesa, l’estàtua jaient del Sant llaurada en 300 kgs. de plata es recolza en un imponent basament de granit sobre dos graons que faciliten la proximitat dels devots a l’escultura, fidelment inspirada en el cos incorrupte abans venerat en aquest lloc.

A espatlles del mausoleu i sobre l’enreixat de la cella, on es mostra també el cartapaci de devoció manuscrit per Sant Pasqual, s’aixeca un monumental retaule, obra també de Lloréns Poy, que manifesta la glorificació del Sant. La predela del retaule, està dedicada a l’escena de la mort de Sant Pasqual, flanquejada pels escuts amb àngels tenants dels dos monarques Carles II d’Àustria i Joan Carles I de Borbó. Sobre la clau de l’arc central, la imatge de Maria acompanyada per l’Esperit Sant pentecostal evoca la de la patrona de la ciutat, Nostra Senyora de Gràcia. Als carrers laterals del retaule es representen personatges vinculats amb el Sant.

A més del relleu eucarístic del rerasagrari, situat als peus del túmul sepulcral, la Reial Capella s’enriqueix als absis amb un cicle de pannells escultòrics relatius a diversos moments de la vida de Sant Pasqual. Sobre l’entrada del recinte es mostren les següents escenes: “El jove pastor Pasqual rep el sargil alcantarí de mans de Sant Francesc i de Santa Clara”, “La lapidació de Sant Pasqual en terres franceses i el triomf de l’Eucaristia” i “Sant Pasqual, escriptor i mestre de novicis”. A l’absis frontal apareixen: “Sant Pasqual exercint la caritat”, “Les exèquies del Sant” i “Entrevista del pare Ximènez amb Felip II per a promoure la canonització de Sant Pasqual”.

Font: Jacinto Heredia Robres "Basílica de San Pascual" (Ateneu XXI, 2004)