Convent de Sant Pasqual

A l'entorn de la xicoteta ermita dedicada a la Mare de Déu del Roser, que havia estat fundada pel poble de Vila-real per tal de celebrar el triomf de la batalla de Llepant el dia set d’octubre de 1571, s’origina l’antic convent de religiosos descalços alcantarins.

L’ordre franciscana, reformada per sant Pere d’Alcàntera dins de l’esperit de la Contrareforma catòlica, havia obtingut en 1575 la Butlla Pontifícia concedida per Gregori XIII per a la creació d’un nou convent en terres valencianes i, després d’una brevíssima estada a l’ermitori de la Verge de Gràcia a les vores del Millars, els frares aconsegueixen dels Jurats municipals l’autorització per ocupar aquell indret a les immediacions de la vila, no sense polèmica amb l'ordre dominicana que per la titolació de l'ermita, havia també demanat crear allí un convent de frares predicadors.

Fundació

Al 3 de novembre de 1578 i respectant la dedicació de la capella del Roser, com els havia exigit el Consell de la vila, els alcantarins s’instal·len provisionalment al seu entorn i inicien l’ampliació de l'ermita i la construcció del seu nou convent, en el qual segueixen les estrictes normes d’austeritat i puresa arquitectònica que determinen els estatuts de la seua ordre, tal com encara es pot apreciar als elements que han arribat fins als nostres dies: claustre, escales interiors i sala “De profundis”, refectori i paraments exteriors.

La nau de l’antiga església constava de quatre trams, amb cor elevat al primer sobre l’accés principal, pilastres adossades d’ordre corinti i xicotetes capelles entre els contraforts de les quals es coneix la dedicació a sant Antoni de Pàdua, sant Joan Baptista i la Verge dels Dolors. L’altar major, amb capçalera plana, tenia la imatge de la Mare de Déu del Roser i als laterals avançats altres dedicats a sant Francesc d’Assís i la Immaculada Concepció.

Mancada de creuer, la capella es cobria amb volta d’aresta en la tradició valenciana que va perdurar fins al segle següent, i en el seu segon tram es va obrir una capella ovalada en honor de sant Pere d’Alcàntera, en la qual anys després s’ubicarà l’esplèndida escultura que el representa, tallada per Ignacio Vergara, i s’adornarà amb diverses pintures de José Vergara, germà d’aquell.

Estada de sant Pasqual

El frare llec Pasqual Baylón, que havia visitat ocasionalment el nou monestir en 1587, és destinat allí dos anys més tard pels seus superiors i en aquest lloc romandrà fins a la seua mort en 1592. La fama de santedat que el rodeja pel seu exemple de vida humil i caritativa, mou els frares a enterrar les seues despulles en la mateixa església, als peus de l’altar de la Immaculada, on rep des del primer moment la veneració dels visitants.

El propi rei Felip III, acompanyat de la seua esposa Margarida d’Àustria, acudeix a conèixer el lloc on reposa el senzill llec l’any 1599 i potencia el procés de beatificació que havia estat aprovat per son pare Felip II davant la documentació que li havia estat presentada pel pare Juan Ximénez, company de sant Pasqual i el primer dels seus biògrafs..

Quan aquesta es produeix, a l’octubre de 1618, s’incrementen la devoció i les visites al santuari, de manera que els alcantarins varen decidir la construcció d’una altra capella annexa a la nau principal, on es trasllada en setembre de 1640 el cos del Beat, la causa de canonització del qual ja s’havia impulsat en aquells moments. Però el recinte queda molt prompte xicotet per acollir els nombrosos devots de fra Pasqual Baylón, i d’immediat s’inicia una ampliació del mateix, que es conclou i ornamenta al 1681 amb una exuberant decoració barroca que rodeja l’urna on s’exhibeix el cos del Sant, la canonització del qual arriba al 1691. La protecció que decideix exercir Carles II d'Àustria sobre el sepulcre del Sant, li dona a aquest oratori el caràcter de Reial Capella.

Guerres i reconstrucció

El convent, que és ja més conegut pel nom de sant Pasqual que per l’original del Roser, pateix al 1706 alguns desperfectes derivats de l'assalt a la vila durant la guerra de Successió, i en 1721 es procedeix a diverses reformes i a la construcció d’un segon claustre al costat de l’originari, on continuaria obert el pou central excavat al 1589 i que encara es manté, com un símbol de la presència de la comunitat alcantarina. La protecció de la monarquia sobre el santuari es manifesta amb claredat en les grans celebracions del primer centenari de la canonització i en l’autorització constant de la celebració de corregudes de bous a la plaça al costat del convent i a benefici d’aquest.

Superats els trasbalsaments derivats de la presència dels invasors francesos en la població, que empenten els frares al 1811 a l’[L'ocultació del cos de Sant Pasqual al 1812|ocultació del cos del Sant]], es produeix l’exclaustració de la comunitat alcantarina l’any 1835 com a conseqüència de les lleis desamortitzadores, i a penes a l’any següent l’ocupació del monestir per les religioses franciscanes procedents del convent de Santa Clara de Castelló.

El 13 d’agost de 1936, en les primeres convulsions de la terrible guerra civil, el santuari és bàrbarament incendiat per milicians anarquistes sense que les autoritats de la població puguen evitar que la major part de l’edifici reste pràcticament enrunada i que siga profanat el sepulcre del Sant. Només part dels refectoris conventuals i algunes zones del claustre barroc i de les cel·les de la part sud se mantenen en peu, entre elles aquella on va morir el Sant. El 17 de maig de 1942, en la festivitat de sant Pasqual, es va col·locar la simbòlica primera pedra que marcava la voluntat de recuperar aquella joia espiritual i artística llegada pels segles. Amb gran esforç econòmic i la participació de nombrosos donants anònims, es posa en marxa la construcció d’un projecte successivament reformat i adaptat a les possibilitats de cada moment que conclou al maig de 1971 amb la benedicció de l’auster temple per part del Provincial de l’Ordre Franciscana per a la seua obertura al culte, i la seua consagració en febrer de 1974 dins dels actes del VIIè Centenari de la fundació de Vila-real.

La imminència dels centenaris de la mort (1991) i de la canonització de sant Pasqual (1992) va significar un nou impuls en el desenvolupament de les obres de reconstrucció, procedint-se a completar la façana principal i erigir els dos grans campanars, dignificar el presbiteri de l’església i recuperar estèticament el recinte de la Reial Capella que acull el venerat sepulcre de l’humil franciscà. El Santuari Eucarístic Internacional de sant Pasqual Baylón va ser honorat per SS. el Papa Joan Pau II amb la dignitat de Basílica el 25 de març de 1996.