La producció de seda

Les referències més antigues relacionades amb el cultiu de la morera, aliment dels cucs de seda, al terme de Vila-real daten de l’any 1414 i parlen del pagament d’uns honoraris per viatges efectuats a Castelló i Borriana per veure-hi si es collia el delme de la fulla de morera. En altre document del 1454 es comenta la substitució a Vila-real de la vella balança de pesar la seda per una altra de nova, amb majors proporcions i en millor estat.

Aquestes referències donen fe d’un notable desenvolupament del comerç de la seda ja durant el segle XV, tant pel fet que l’Església s’interessés pel delme del producte, com perquè se’n restitueix l’antiga balança per una de nova, la qual cosa indica que aquesta havia estat molt de temps en funcionament i, si més no, que s’havia quedat menuda davant l’expansió del comerç seder a Vila-real.

Tot i això, i que en la centúria posterior Martí de Viciana destacava la morera entre les moltes produccions agrícoles de la vila, fins al segle XVIII el comerç de la seda només suposa un petit complement a l’economia dels vila-realencs.

Expansió al període borbònic.

A partir del segle esmentat, en canvi, el comerç seder començà a trencar les barreres de l’autoconsum i a mostrar clars signes d’obertura, passant a representar una important font d’ingressos per als llauradors que conreaven el morer i venien la fulla, per als sericicultors que criaven els cucs de seda per a després comercialitzar-ne els capolls, o per als teixidors que mamprenien la filatura domèstica. Respecte a aquests darrers cal dir que Vila-real comptava amb una destacada nòmina de quaranta-sis mestres filadors que havien passat un examen a requeriment de l’autoritat, encara que n’hi devien haver molts més filadors no inscrits oficialment.

També durant el segle XVIII s’iniciaren les plantacions de parcel•les senceres de moreres, arbres que fins llavors s’havien conreat de manera dispersa, habitualment disposats a la vora dels camins. Vila-real i, en concret el seu secà, esdevingué l’àrea de la Plana on el cultiu de la morera va adquirir major rellevància i això es traduí en el fet que la vila disposara d’una llotja des d’on es venia la major part de la producció comarcal de la seda, la qual tenia com a destinació principal la Ciutat de València.

L’any 1748 la collita de la Plana, que era realment mediocre si la comparàvem amb la de la resta del país, i especialment amb la del Cap i Casal, s’elevava a 40.555 lliures de fulla de morera, 12.059 de les quals provenien de Vila-real. El municipi disposava de diversos morerals com a bens de propis ubicats a les rodalies dels principals accessos a la població, al camí vell de Borriana, a l'actual plaça de Sant Pasqual al cap del raval de Castelló i al "barranquet". Fins al segle XIX la toponimia urbana designava encara l'actual carrer del Bisbe Rocamora com "de la morera" i el del Crist de la Penitència com "del moreral".

A la darreria del segle XVIII el botànic Cavanilles destaca la intensa aplicació dels vila-realencs en aquesta tasca assenyalant un centenar de persones dedicades als teixits del cànem, filoseda i cintes. A aquesta darrera producció es dedicaven les dos terceres parts del centenar de telers existents a la vila. L’historiador Balbás assenyala que a la fi del segle la collita de la seda s’havia estancat en una mitjana anual de dotze mil lliures, mentre que a Borriana, que havia esdevingut el principal productor de la comarca, s’havia assolit una producció de setze mil lliures de fulles de morera.

Decadència sedera al segle XIX

Durant la primera meitat del XIX Pasqual Madoz destaca la importació de fulles de morera a Vila-real amb el fi de transformar-les en seda; això és tot un indici del ràpid retrocés del cultiu de la morera – que possiblement es va veure afectada en aquells moments per la plaga anomenada vulgarment pebrina – tot i que la manufactura de la fibra encara hi pervivia.

La decadència de la seda a Vila-real i a la Plana durant la segona meitat del segle XIX respon a una panoràmica d’inestabilitat als conreus, que en provocà el retrocés d’alguns, com ara la morera i el cànem, i l’expansió d’un altres més lucratius, notablement el taronger.

El decaïment seder comença al nostre país amb l’aparició de la pebrina, malaltia que afectava els cucs de seda. Durant un cert període de temps les importacions haurien substituït la primera matèria autòctona, tot possibilitant el manteniment de la manufactura. A la darreria de segle, però, la indústria ja no necessitava d’importar primeres matèries: la deficient estructura d’aquest sector manufacturer i la indefensió davant la competència estrangera, afonaren definitivament la indústria valenciana de la seda.

Dins la Plana, les economies de Vila-real i de Borriana van ser les més perjudicades pel fet que eren les poblacions que tenien una major producció; ara bé, l’ampli ventall de conreus amb que comptaven aquestes viles va possibilitar que la incidència de la crisi no afectara massa el funcionament general. A Vila-real, un dels darrers llocs de producció va estar situar al claustre del Convent del Carme, quan el monestir va deixar d’estar ocupat a causa de les desamortitzacions, i abans de l’arribada de la comunitat franciscana.

Font: Joan Carles Membrado Tena, “Vila-real, ciutat industrial” (1995)

Documentació: José Maria Doñate Sebastià, “La seda en el archivo municipal de Villarreal” (1982).