Sant Pasqual
En la Pasqua de Pentecosta de l’any 1540, un dia 16 de maig, va veure la llum a la xicoteta població aragonesa de Torrehermosa el segon dels cinc fills del matrimoni format pels humils llauradors Martín Baylón i Isabel Yubero. A aquesta festiva circumstància es degué la imposició al xiquet del nom de Pasqual.
Contingut
Infància i vida de pastor
Molt escasses notícies ens han arribat dels seus primers anys en aquell senzill ambient camperol. El regne d’Aragó, com la resta dels espanyols, assistia aleshores a la darrera etapa del regnat de l’emperador Carles V, entre els enfrontaments militars a diversos llocs d’Europa i l’avanç de la reforma luterana que, al 1545, motivava la convocatòria del Concili de Trento. Els aclaparaments econòmics i la radicalització de les postures ideològiques s’estenien ja en tots els àmbits, en un increment progressiu que acabaria asfixiant la vida als regnes hispànics a la segona meitat del segle XVI, presidida per la figura del rei Felip II, les seues ambicions polítiques i les seues obsessions religioses.
Pasqual Baylón és fruit singular d’aquesta situació. Les necessitats familiars el porten a exercir l’ofici de pastor des de la primerenca edat dels set anys, i la vida pietosa i caritativa que troba a la llar pairal l’inclinen a la pràctica de les devocions cristianes i al descobriment de la seua vocació espiritual.
El seu company a les tasques pastorils durant els deu anys que les va exercir, el jove d’Alconchel Juan Aparicio, va deixar testimoni de moltes de les insòlites manifestacions de la personalitat de Pasqual: el seu desig aviat expressat d’ingressar a una ordre religiosa, la seua profundíssima devoció a la figura de Maria, a través de la seua imatge representada a l’ermita de la Verge de la Serra, la seua voluntat d’aprenentatge de la lectura i de l’escriptura a la fi de conèixer directament els llibres sagrats, la seua humilitat i puresa de caràcter.
I també diversos fets prodigiosos que varen influir de manera decisiva en el reconeixement futur de la santedat de Pasqual, com varen ser el descobriment d’un brollador d’aigua enmig dels ressecs camps on pasturaven els seus ramats, les dures penitències amb les quals mortificava el vigor del seu cos adolescent i, sobre tot, la inusitada recepció d’un sargil de frare mendicant amb el qual es mostra vestit, de mans de dos religiosos que se li apareixen prodigiosament i en els quals la tradició ha reconegut sempre les figures de sant Francesc i santa Clara.
Després de finats els seus pares, Pasqual renuncia a la protecció que, acollint-lo com a fillol, li ofereix el ric hisendat Martín García per al qual havia estat treballant als darrers anys, i marxa cap a terres murcianes, a Peñas de San Pedro on resideix la seua germana major, Joana, i on deixarà la seua empremta miraculosa fent eixir un nou brollador. I més tard, cap al 1560, arriba als confins del regne de València, on troba un nou amo que li confia els seus ramat per a la pastura i recorre així els camps d’Albatera, Oriola, Almansa, Elx i Montfort, guanyant-se l’afecte i l’admiració de tots els qui el coneixen per la seua honestedat i escrúpol en l’estricte compliment dels seus deures laborals, la seua dolcesa i eloqüència en la conversa, sobre tot en quan atenia als temes de debat doctrinal, tan fogosos en aquells moments.
Frare alcantarì
Poc temps abans de morir, al 1562, Pere d’Alcàntera, el gran reformador de l’ordre franciscana, havia assolit la fundació de dos dels seus convents de frares descalços en territori valencià: el de sant Josep a Elx i l’ubicat junt a l’ermita de la Mare de Déu de Loreto, a Orito de Montfort. A les rodalies d’aquest va anar a parar Pasqual Baylón prenent cura dels ramats, trobant en aquell lloc alè espiritual per a les seues ocupacions i el model de vida evangèlica a la qual sempre havia aspirat.
En la festivitat de la Purificació de Maria, el dia 2 de febrer de 1564, i de la mà de qui anava a ser el seu gran amic i company, Andreu Hibernon, rep Pasqual l’hàbit franciscà al convent d’Elx i, a la mateixa data de l’any següent, després de passar el període de noviciat, fa professió de religiós descalç al santuari d’Orito, al convent del qual romandria fins al 1574, distingint-se en l’estricta observància de la regla i en la pràctica de totes les virtuts.
Com a frare llec, va anar exercint totes les tasques que li estaven encomanades pels seus superiors, passant pels càrrecs de porter i d’hortolà, atenent als seus germans a la cuina i el refectori, i mendicant almoina per totes les poblacions de la contornada. Complides les seues obligacions, Pasqual passava llargues hores en la meditació i la mortificació, i especialment en la seua devoció essencial que era l’adoració del sagrament eucarístic postrat davant el tabernacle de l’altar.
Transcorreguts els huit anys de formació marcats pels estatuts alcantarins, anys monòtons d’austera vida en comunitat i constant dedicació a la gent més pobra, Pasqual és destinat al convent de València, de recent fundació sota l’advocació de sant Joan Baptista i al 1575 realitza un viatge fins a la ciutat de Xerès per tal de lliurar diversos documents al Custodi de l’Ordre, fra Francesc Ximènez, que allí s’havia traslladat per assumptes familiars.
Un jove de catorze anys, nebot d’aquell, l’acompanya al seu retorn cap a València: és Joan Ximénez, que serà deixeble de Pasqual Baylón quan aquest és anomenat mestre de novicis al convent d’Almansa i que, després d’ingressar al seu torn a l’ordre alcantarina, arribarà a ser Pare Provincial i el primer biògraf del sant, donant testimoni de les innombrables ocasions en les quals, com a company seu, va presenciar constants mostres de caritat, de sacrifici, de serenitat espiritual i devoció eucarística.
L’any 1576 Pasqual rep l’encàrrec de viatjar discretament fins a París amb l’objectiu de lliurar al General de l’Ordre, fra Cristòfol de Cheffontaines, informes i documents urgents relatius a la promoció a Província franciscana de la fins a aquells moments anomenada Custòdia de sant Joan Baptista als territoris del Regne de València.
França es trobava aleshores immersa en la crisi religiosa conseqüent a la Reforma protestant i el recorregut que fa Pasqual, a peu i mendicant les seues provisions, es veu interromput bruscament en diverses ocasions per grups de luterans que, en no poder vèncer en el debat amb l’humil frare l’energia per ell posada en defensa de l’ortodòxia catòlica i en especial de la presència divina al sagrament eucarístic, l’increpen i maltracten apedregant-lo fins al punt de què molts anys després li continuaren les seqüeles dels cops rebuts al muscle esquerre. De l’èxit obtingut en la seua missió parla el fet de què l’onze d’agost de 1577 la Província valenciana va poder celebrar el seu primer Capítol, però els sofriments i tribulacions hagudes durant el llarg viatge fan que, segons el testimoni dels seus companys, Pasqual retornés al convent amb tots els seus cabells blancs.
No cal estranyar-se de l’eloqüència mostrada pel discret llec en el seu enfrontament amb els hugonots, considerant com la seua força de voluntat l’havia portat a dependre a llegir i escriure, i com sempre va ser conscient de què la millor formació intel•lectual procurava una major elevació de l’esperit. Pasqual Baylón va ser constant en l’atenció als sermons dels seus superiors, la lectura dels llibres doctrinals i biografies de sants, i minuciosament va anar anotant els seus conceptes i fragments de reflexió preferits fins conformar un cartapaci personal manuscrit on ens ha llegat l’essència de la seua formació teològica i espiritual, a més de diverses mostres de les seues preferències i creacions poètiques.
Darrers anys a Vila-real
Després d’una primera visita cap al 1587, dos anys més tard arriba definitivament al convent del Roser de Vila-real, procedent del de sant Onofre a Xàtiva. Els tres darrers anys de la seua vida els passa a Vila-real, dedicat a les senzilles tasques del refectori i de l’almoina, despertant l’admiració i l’afecte dels habitants de la població de la Plana. Malalt del costat i amb problemes respiratoris, l’hora de la mort li arribà a Pasqual Baylón el dia 17 de maig de 1592, mentre a la capella del convent es celebrava la Santa Missa en la solemnitat de la Pasqua de Pentecosta, com havia succeït el dia del seu naixement. Els testimonis del seu procés de canonització afirmen que, al dia següent, durant les exéquies, Pasqual va tornar a obrir els ulls en el moment de la Consagració com una darrera mostra de la seua veneració al Sagrament de l’Eucaristia.
Beatificació i canonització
Fra Joan Ximénez, amb el recolzament del rei Felip III, va iniciar en 1593 el procés de beatificació, que va ser culminat pel Papa Paulo V el 19 d’octubre de 1618. La seua canonització, promoguda com a relator pel cardenal Roberto Belarmino, va ser assumida pel Papa Alexandre VIII, tot i que la Butlla de Canonització, atorgada per Innocenci XII va ser proclamada el dia 15 de juliol de 1691. Les despulles del sant començaren a ser venerades a la Reial Capella edificada amb rica decoració barroca a tal efecte.
Temps després de la seua canonització, Sant Pasqual Baylón va ser declarat pel Papa Lleó XIII Patró de totes les Associacions i Congressos Eucarístics al 1897. Protector de la ciutat de Vila-real des de 1917, Joan XXIII el va declarar així mateix patró de la diòcesi de Sogorb-Castelló en 1961 i, en el Breu Apostòlic de declaració del seu santuari com a Basílica menor, el Papa Joan Pau II el va reconèixer el 25 de març de 1996 com a celestial “Patró del Culte Eucarístic”. La ciutat celebra tots els anys, entorn del dia 17 de maig, fira i festes en el seu honor.
Font: Jacinto Heredia Robres ("Basílica de San Pascual", Ateneu XXI, 2004)
