Jaume II, el Just
Jaume II d'Aragó, anomenat el Just (València, 10 d'agost de 1267 - Barcelona, 2 de novembre de 1327), va ser rei de Sicília (Jaume I: 1285-1296), d'Aragó, de València (Jaume II: 1291-1327), de Mallorca (intrús: 1291-1295) i de Sardenya (Jaume I: 1324-1327), i comte de Barcelona (Jaume II: 1291-1327).
Segon fill de Pere el Gran i la seua esposa Constança de Sicília, i germà i successor d'Alfons el Franc (1291) al tron de la corona d'Aragó. Per de la pau d'Anagni (1295) el papa li va concedir vitalíciament els títols honorífics de Senyaler, Almirall i Capità General de l'Església de Roma.
Política externa
Féu costat a Alfons de la Cerda, pretendent al tron castellà, contra Ferran IV de Castella, la qual cosa li va permetre conquerir Múrcia als castellans (1296) i signar amb Ferran IV la Sentència Arbitral de Torrellas (1304), per la qual recuperà la part nord de Múrcia, que va quedar així incorporada al Regne de València. Hui constitueix la part sud del País Valencià, amb pobles i ciutats com Alacant, Elda, Petrer, Novelda, Elx, Crevillent, i Oriola (tots de parla catalana, excepte Elda i Oriola). La part sud de Múrcia (amb la capital i Cartagena) va continuar en mans de Castella i, amb el pas dels segles, esdevindrà de parla castellana; tanmateix en la parla popular s'hi conserven multitud de paraules catalanes i molts murcians duen encara cognoms catalans.
Per la pau d'Anagni (1295), va cedir Sicília a la Santa Seu (essent papa Bonifaci VIII) i retornà les illes Balears a Jaume II de Mallorca. A canvi, (1297) aconseguint del Papa el dret de conservar Sardenya com a feu pel qual calia pagar un lloguer (enfront de Pisa i Gènova que també la pretenien): s'obria doncs la possibilitat de conquerir-la; el tractat també incloïa Còrsega: però aquesta illa no s'arribarà a conquerir mai, només Alfons el Magnànim ho intentà sense èxit al 1421. Per aquesta mateixa pau va concertar enllaç amb Blanca de Nàpols. Aquest matrimoni permeté l'alliberament dels fills de Carles II d'Anjou que havien estat retinguts a Catalunya, a canvi Carles II renunciava als drets sobre la Corona d'Aragó i rebia una indemnització de la Santa Seu.
El 1297 va fer viatge fins a Roma per tal de rebre la investidura de Còrsega i Sardenya per part del papa Bonifaci VIII. Aquest el va pressionar perquè intervingués en la lluita contra Frederic III de Sicília. El 1302 signà la pau de Caltabellotta per la qual Frederic III es mantenia al tron de Sicília, i el 1304 la pau amb Castella per la qual s'incorporaren diverses comarques properes a Alacant a la Corona d'Aragó. El 1309 va impulsar la Croada d'Almeria, però no va ser possible el domini de la ciutat. Per altra banda va conquerir Sardenya (1324) de forma efectiva i establí bases comercials a Xipre, Egipte i Constantinoble.
Política interna
En el seu temps cal situar l'estructuració definitiva de la Cancilleria Reial, que ha permés un coneixement pregó de l'administració de la Corona a pàrtir del segle XIV. A Jaume el Just li deu també Vila-real la confirmació de molts dels privilegis que li havien estat atorgats pels monarques anteriors, i també la concessió d'altres nous que motivaren que la vila puguera assolir un lloc destacat en el conjunt de les viles que conformaven el braç reial.
Ja des de la seua època a Sicília era aficionat a la poesia, i a la seua cort aconseguí crear un cercle important de producció, amb la figura destacada de Jofre de Foixà que, segons sembla, va redactar les Regles de trobar a instàncies del rei. També va actuar com a protector d'Arnau de Vilanova, redactant així mateix lletres de recomanació a favor de Ramon Llull en els seus desplaçaments al nord d'Àfrica. Com a trobador és autor d'una dansa religiosa, en la qual compara l'Església universal amb una nau que solca amb dificultats els perillosos corrents del món.
Núpcies i descendents
Va contraure matrimoni l'1 de desembre de 1291 a Sòria amb Isabel de Castella i de Molina, filla de Sanç IV de Castella i Maria de Molina. El casament fou anul·lat el 1294.
Es casà de nou el 9 d'octubre de 1295 a Vilabertran (Alt Empordà) amb Blanca de Nàpols, filla de Carles II de Nàpols i Maria d'Hongria. D'aquest matrimoni tingueren:
- l'infant Jaume d'Aragó(1296-1334). Va renunciar al seus drets el 1331 i va refusar casar-se amb Elionor de Castella
- l'infant Alfons el Benigne (1297]-1336), rei d'Aragó i comte de Barcelona.
- la infanta Maria d'Aragó i d'Anjou (1299-1311), casada amb Pere de Castella, fill de Sanç IV.
- la infanta Constança d'Aragó i d'Anjou (1300-1327), que es va casar amb Dom Joan Manuel de Castella, nebot d'Alfons X de Castella.
- la infanta Elisabet d'Aragó i d'Anjou (1302-1330), casada amb Frederic I d'Àustria.
- l'infant Joan d'Aragó i d'Anjou (1304-1334), que va ser el primer arquebisbe de Toledo i després de Tarragona, i Patriarca d'Alexandria
- l'infant Pere d'Aragó i d'Anjou (1305-1381), comte de Ribagorça, d'Empúries i de Prades.
- la infanta Blanca d'Aragó (1307-1348), religiosa
- l'infant Ramon Berenguer I (1308-1366), comte d'Empúries i Prades
- la infanta Violant d'Aragó (1310-1353), casada amb Felip, dèspota de Romania i fill de Felip I de Tàrent
Un nou matrimoni per poders el 15 de juny de 1315 a l'església de Santa Sofia de Nicòsia (Xipre) i en persona el 27 de novembre del mateix any a la catedral de Girona el va unir amb Maria de Xipre, filla d'Hug III de Lusignan, rei de Xipre.
El 25 de desembre de 1322 es va casar a Tarragona amb Elisenda de Montcada.
Jaume el Just va ser succeït el 1327 per Alfons el Benigne, el seu segon fill legítim, perquè Jaume, el fill gran, renuncià a la successió ja que havia decidit fer-se eclesiàstic i no consumar el matrimoni concertat amb Elionor de Castella.
