L'assut del riu Millars
Existeixen vestigis de que en temps anteriors ja va ser traçada una xarxa de canalitzacions a la zona, potser fins i tot en època romana, però disperses i poc útils per als nous objectius plantejats. Encara hui es poden observar al terme municipal algunes d'aquestes restes arqueològiques, conegudes popularment com "la sèquia del Diable", "els arquets", o "el pont de la bruixa".
Construcció de l'assut
La sèquia real, per a bastir la qual la corona renuncia als censos cobrats a Borriana, porta un cabal suficient fins als voltants de la població, on es parteix en dos ramals a la fi d’ampliar el seu radi d'influència. Per a la presa de l'aigua es disposa un xicotet embassament o assut en un meandre de la llera del riu Millars. Les primeres informacions sobre aquest assut de Vila-real daten de 1307, tot just trenta anys després de la fundació de Vila-real, amb el nomenament dels sequiers encarregats del seu manteniment i de la neteja dels llits de reg. El document constitueix també la primera efectiva relació de noms dels habitants de la vila.
La situació d'aquest primitiu assut estava un centenar de metres aigües amunt del lloc que ocupa l’existent en l’actualitat. El mur d'embassament estava constituït per troncs clavats sobre una base de pedres al fons del riu i altres disposats transversalment i entrellaçats amb branques per retenir el cabal de l'aigua. Aquesta feble estructura feia que sovint les avingudes pluvials ho destrossessin i calia reparar-lo contínuament, canviant la seua posició i distribució.
Des del assut s'iniciava la canalització que portava l'aigua en direcció a la vila. A la riba esquerra del riu es trobaven també els punts d'embassament i canalització de les aigües per al reg dels camps de Castelló i d'Almassora, i una mica més avall del punt en què la sèquia de Vila-real canviava de direcció per dirigir- a la població estava també situat l'assut que regulava el subministrament d'aigua al terme de Borriana.
El necessari control de l'aigua i l'augment de l'extensió de les terres conreades va requerir que es fessin successives millores en l'assut de Vila-real, el primer a presentar-se al llit del riu Millars i en el qual es marcava el cabal del repartiment . La més important va ser la construcció d'un mur de pedra picada amb parets externes de morter entre 1468 i 1470, novament reforçat a causa d’una gran avinguda d’aigües sis anys més tard.
Reformes i consolidació
En 1518 es decideix reformar-lo completament fent-lo de pedra picada i finalment, el 1581 es refà en la seua totalitat amb la construcció dels tres pilars en forma de espigó en el sentit del flux de les aigües coneguts popularment com "els matxos", tal com es presenten en l'actualitat. En algunes d'aquestes obres es documenta la intervenció d'afamats mestres picapedrers com Rodrigo de Marquina o Pere Comte.
Situat a l'inici d’una gran volta del Millars, en una cota de poc més de cinquanta metres sobre el nivell del mar, a la dreta de l'assut s'obria mitjançant l'anomenada "gola" el començament de la sèquia Major que, paral·lela al llit del riu arribava fins a les terres conreades a l'est de la població. En el seu camí aprofitava alguna resta d'antigues canalitzacions, com en el tram conegut amb el nom de "les Argamasses". I també disposava de diverses comportes o almenares per als moments en què l'excés d'aigua desbordava el llit del canal.
En arribar a l'alçada del camí que conduïa a Borriana, la sèquia Major es trobava amb el partidor que la dividia en dues: la sèquia Sobirana que mantenia la seua mateixa cota a uns quaranta metres i la sèquia Jussana que portava les aigües a un nivell inferior. Aquest partidor es troba ara traslladat uns centenars de metres aigües avall de la sèquia. Els diferents canals faciliten el regadiu a les tres partides tradicionals d’horta: Les Solades i Carinyena al terme de Vila-real, i la de Cap de Terme que a hores d’ara constitueix el territori bàsic deLes Alqueries.
Durant els primers segles, la cura i manteniment de les sèquies i del propi assut va estar a càrrec del Consell de la vila, que nomenava la persona responsable del servei i l'equip de col•laboradors que de forma periòdica reparaven els marges de terra del canal per evitar filtracions i pèrdues del cabal, i els netejaven de vegetació i brutícia acumulada. En cas de greu necessitat o problemes econòmics, les obres de reparació i neteja comptaven amb l'aportació personal i gratuïta de tots els veïns, organitzats en "deenes" o grups de deu persones que per torns realitzaven les tasques de reposició sota la supervisió dels Sequiers oficials.
Des del moment de la seua creació al 1869 la Comunitat de Regants va impulsar notables millores en el sistema de distribució de les aigües: el 1871 s'obre una sèquia minada a la zona de "[[Sèquia de les Argamasses|les Argamasses]", en les proximitats de l'ermita de Santa Quitèria, i poc després es procedeix a la consolidació de l'assut a obrir un altre túnel de 492 metres per reconduir de manera subterrània les aigües a partir de la gola del assut, travessant tot el Termet de la Mare de Déu de Gràcia.
Així mateix, la recent rehabilitació de la casa de l'Assut, construïda el 1929, la possibilita com un important Centre d'Interpretació de l'aprofitament de les aigües del Millars per al regadiu.
