La repoblació de Vila-real
El procés de conquesta en terres valencianes es dona per finalitzat cap al 1245, després de la rendició de la població de Biar. Tot i que la repoblació ja s’havia anat aconseguint de manera paral·lela a la incorporació de les noves adquisicions, en aquells moments l’objectiu principal era colonitzar aquests nous territoris. El mètode utilitzat va ser el repartiment de propietats. En principi, es varen lliurar donacions als nobles o persones que havien tingut un paper directe en el procés militar, però més endavant, mitjançant aquest sistema, es rebia a tots aquells que volgueren venir a poblar les noves terres.
Va ser un procés lent i no exempt de dificultats. Continuadament eren reclamats colons i es desenvoluparen recursos legals per tal d’impedir l’abandonament de la població. L’obligació de residir un número determinat d’anys a la localitat on s’havia obtingut la propietat, o la prohibició de vendre abans d’un termini de temps, evidencia els problemes que sorgiren durant el regnat de Jaume I per tal d’aconseguir un poblament efectiu a nivell numèric, i a la vegada, estable.
Contingut
El cas de Vila-real
En ser creada per manament de Jaume I, Vila-real passa a formar part de les propietats de realenc en ser incorporada al patrimoni reial. Amb anterioritat a l’emissió de la carta pobla ja s’havien lliurat terres i dut a terme l’assentament dels primers pobladors. La nova localitat va ser ubicada en terres pertanyents al terme de Borriana, però va ser dotada de tot un cos legal que la convertia en independent. Els seus termes s’ajusten prou als actuals, a excepció de la recent segregació de les Alqueries, sense cap altra modificació durant més de set segles. L’assentament dels nous habitants es va iniciar amb anterioritat a l’any 1269. Com assenyala Ramon de Maria, els primers documents que ens aporten notícies sobre la donació de terres son d’aquesta data, però en ells ja queda indicada la presència de cases bastides en parlar de les llindes de la terra atorgada: a més, el fet de que un dels documents siga la confirmació d’un lliurament anterior, permet retrotraure la data d’arribada dels primers pobladors.
La possibilitat de que Vila-real s’assentés sobre una antiga alqueria, o que pel contrari la seua creació fora totalment de nou, és un tema que s’ha plantejat sovint entre els estudiosos. Si s’analitza la documentació generada per la repoblació, es pot observar que els dos documents pertanyents al 1269 presenten importants diferències respecte dels següents, datats al 1272. A partir d’aquest any la majoria fan donació de solars per a la construcció de “domos” o, en algun cas, d’una casa ja construïda; mentre que al 1269 el que es cedeix era un “casali”, un concepte que, segons Du Cange, sembla respondre a un lloc abandonat que podia tindre cases. Així, el document de donació per a Abraham de la Torre recull el lliurament d’un “estadi” amb un “casali” i d’una “partida” que també posseeix altre “casali”, enfrontat amb la “carrariam publicam”.
Tot això porta a pensar que, si prenem en compte el tipus d’habitat dispers existent a la zona i, en conseqüència, la presència de cases abandonades durant el procés de la conquesta, no seria estrany que el monarca aprofitara alguns d’aquestes restes per a iniciar el procés repoblador. No obstant cal reconèixer que va ser la determinació personal de Jaume I de crear una nova població a la part occidental del terme borrianenc l’element decisiu que va impulsar l’existència de Vila-real.
Els motius de la fundació
Diverses son les raons que s’han argumentat per tal d’explicar les causes que motivaren la creació de la vila. Font Rius assenyalava a nivell general per a tot el Llevant que va ser la finalitat econòmica la que va propiciar la repoblació. Per a Josep María Doñate, la decisió reial estava originada per raons estratègiques, es tractava de crear un poblament cristià en torn d’una àrea de muntanya amb important presència de mudèjars. Tanmateix, aquest argument va ser rebutjat per Ramón Ferrer, aplicant la idea de Font Rius ja exposada. Sens dubte, les raons responien a un model d’actuació ampli, profundament lligat a la política reial de repoblació.
La creació o ampliació de terres de regadiu havia estat ja propiciada per Jaume I en altres llocs com el Xùquer amb la creació de la Sèquia Reial, també anomenada sèquia d’Alzira. D’aquesta manera s’intentava recompondre un espai rural totalment desarticulat que havia sofert el procés de descomposició del poder musulmà i una llarga guerra de conquesta. Els problemes per aconseguir repobladors van ser constants des de l’inici del període. En 1270, el monarca va realitzar ja diverses accions encaminades a atraure una quantitat suficient de població. Vila-real naix en un moment de nou impuls de la política repobladora, convertint-se en un focus d’atracció, especialment per la possibilitat d’accedir a unes terres fèrtils i convenientment irrigades.
L’acció repobladora va ser encarregada a tres personatges que apareixen en la documentació de l’any 1273: Arnau Escrivà, batlle de València; fra Pere Peironet, comanador de l’ordre del Temple a Borriana; i Pere de Juneda, veí de Borriana. Ells varen ser els qui lliuraven les terres, els horts i els solars per a la construcció de les cases però, el mateix que en altres territoris valencians, no s’han conservat els llibres on registraven les accions portades a terme.
El procés de donacions reials
A banda de les dues registrades al 1269, les donacions fetes pel monarca es concentren entre 1272-1275. A partir d’aquest moment, solament es registren quatre més. En la primera meitat de la dècada dels setanta es van produir 37 donacions i dues confirmacions, i és l’any 1273 quan es registra el major nombre. Hi ha un percentatge elevat de terres donades a treballadors de la casa reial –argenters, porters, cuiners- o familiars seus, el que explica la tasca reial com una acció sols complementària del procés de repoblació i amb l’objectiu de concedir bens immobles com a pagament dels serveis prestats per aquells. Les donacions constaven quasi sempre d’un solar per a bastir una casa, horts que es localitzaven a l’entorn de la població i terres de cultiu en “jovades”, que podien ser de secà, de regadiu o de les dos modalitats.
Dos fets confirmen al 1274 la consolidació de Vila-real com a població arrelada i independent. El primer va ser la concessió de la Carta Pobla, i el segon la confirmació general de totes les heretats lliurades pels tres personatges responsables de la repoblació.
Però no totes les terres havien estat cedides en aquesta data. Al febrer de 1276, el monarca donava poders a Muce de Portella, batlle reial, per a establir i donar a cens propietats a Vila-real, el mateix que a Sagunt, Onda, Sogorb, Morella i Peníscola. La tasca repobladora continuava, mentre que la nova població començava a generar els primers beneficis econòmics per al monarca. Al setembre següent, mort ja Jaume I, era l’Infant en Pere qui reconeixia els comptes de les batllies, entre elles la de Vila-real, més els beneficis obtinguts per la venda de sarraïns de Sagunt i d’Onda: un total de 45.692 sous i cinc diners. Una ordre de Pere III obligava a Salomó Vidal, batlle de la vila, a fer una crida a tots aquells que no residien a la població, incomplint una de les principals condicions imposades, i li donava poder per a lliurar aquestes terres a altres pobladors que desitjaren assentar-se al terreny, foren cristians tant com jueus o mudèjars.
Aquesta decisió obria el pas a la posterior oferta que es va fer entre 1279-1280 als moros de Castalla i de Biar per a venir a poblar les terres de Vila-real a canvi de cases, heretats, protecció i diverses franquícies reials. Paral•lelament es va realitzar un nou control de les terres concedides, exigint els títols que avalaven la possessió de la terra i propietats en general, a la fi d’obtenir “utilitats” per al monarca, referint-se al dret d’extraure beneficis mitjançant el cobrament d’impostos.
Alfons III va donar poder en 1286 a Guillem de Torres per a encarregar-se de dirigir l’assentament de la població a Vila-real, Pego, Penàguila, Calp, Serra i altres poblacions. El problema continuava sent aconseguir que la població s’establira de manera definitiva i que els absents tornessin per a fer-se càrrec de les seues heretats.
La monarquia va continuar amb el procés de repoblació portant a terme diverses accions que permeteren la seua consolidació. Així, el 20 de setembre del mateix any, Guillem de Torres era encarregat de dividir i assignar les terres d’una alqueria propera a Vila-real, seguint les mateixes pautes que s’havien marcat a la població i a més, els homes de la vila eren eximits del pagament de certs impostos durant quatre anys. Altres dos nous manaments, el primer de 1289 i el segon de 1291, incidien una vegada més en el problema de l’absentisme dels propietaris de les terres i en la conveniència de procedir a nous lliuraments.
L'organització administrativa
Batlle, justícia i escrivà eren els càrrecs de major transcendència i importància. L’escrivania de Vila-real li va ser concedida de per vida a Jaume de Cascant en 1273, al mateix temps que li eren donades set jovades de terra i un pati per a la construcció d’una casa. En la dècada següent hi haurà altres dos nomenaments: al 22 de juny de 1284 el càrrec recau sobre el fill de l’anterior per un període de quatre anys i pel preu de tres morabatins d’or; però el 28 del febrer següent l’escrivania passa a Joan de Planes en les mateix condicions del contracte anterior.
Els càrrecs de justícia i de batlle han estat datats per primera vegada al 1276. Ambdós els coneixem per notícies indirectes: el primer, Pere Rubim, era cridat a intervenir en una disputa entre Joan de Pertusa i Bernat de Punto per un conflicte de terres; i el de batlle va recaure sobre el jueu de Borriana Salomó Vidal, que havia rebut terres tres anys abans, i al qual ja s’ha dit que li va ser encomanada la tasca de fer crida a aquells que havien rebut donacions per que vingueren a poblar la vila.
La monarquia va ajudar igualment a crear un marc econòmic que potenciés la vida de la nova població. El 4 de març de 1274 li era concedit a Vila-real el dret a celebrar la fira anual, franca i lliure en els primers sis anys; set anys després, una ordre li demanava al justícia Pere Olivella que obligués als habitants dels llocs propers a la població perquè acudiren al mercat de la localitat. En la mateixa data, era lliurada la gabel.la de la sal i una ampla extensió de terra campa sobre la sèquia de la població per a ser emprada com a zona de bovalar, a la fi de que pasturaren els ramats dels veïns.
La concessió de franquícies per part de Jaume II en imposts com la lleuda o el peatge, més tard confirmades pel seu fill Pere, juntament amb la llicència donada a Pere Dahera per a la construcció d’un hospital de pobres als terrenys donats pel mateix monarca, i replegar fons per a edificar part d’un pont sobre el riu de Millars, manifestaven l’interès de la monarquia per assolir l’arrelament de la seua població, propiciant així, en relació amb altres llocs, unes condicions econòmiques i socials amb molts avantatges.
Font: Immaculada Román Millán "El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XV". Comunitat de Regants i Ajuntament de Vila-real, 2000.
