Paolo de San Leocadio
Contingut
Pintor renaixentista (Reggio Emilia, 10 de setembre de 1447 – València (?), cap al 1519)
Italià d’origen i valencià d’adopció és considerat com un dels primers pintors que va portar l’estil quatrocentista a la Península Ibèrica. Era fill de Pietro Lazzaro de San Leocadio, i va tindre tres germans majors: Stefano, Nicolò i Lucca. El seu últim document a Reggio Emilia és de 1458, quan l'artista tenia onze anys. Probablement, poc després es va traslladar a Ferrara, on es va formar amb els mestres Bono da Ferrara i Ercole de Roberti.
Va rebre la influència d’altres pintors italians com Piero Perugino, que va pintar junt amb Pinturicchio les estances Borja del Vaticà per a Alexandre VI, i altres de l’escola de Ferrara i Bolonya com ara Andrea Mantegna, Cosimo Tura i Francesco del Cossa “il Francia”, a banda dels flamencs Hans Memling i Gerard David. Gràcies a les recomanacions del cardenal Roderic de Borja, que més tard va ser el Papa Alexandre VI, va desembarcar amb només 24 anys al Grau de València l’any 1472, acompanyat per altres dos pintors, Francesco Pagano i Riccardo Quartararo, (conegut com Mestre Ricard o Riquart als documents).
De bon començament, Paolo de San Leocadio i Francesco Pagano van rebre un tracte de favor enfront dels pintors valencians de l'època per venir recomanats pel cardenal Borja, així que de seguida van ser contractats per a pintar al fresc les parets de la capella Major de la Seu. Això era tot un repte si tenim en compte que aquesta era l'obra pictòrica més preuada del tot el Regne, i el 1469 havia estat danyada per un incendi.
Les pintures de la Seu de València
No tots a València, ni de bon tros, estaven en condicions de pintar al fresc de forma òptima. En canvi, aquest dos pintors italians havien donat sobrades mostres de la seua capacitat i especialitat en aquesta tècnica. Foren contractats per tres mil ducats o 52.980 sous, suma que mai més, al llarg dels segles XV i XVI, fou concedida a cap altre pintor actiu a València.
Aquests frescs de la Seu van ser encomanats el 1474 i degueren estar acabats cap al 1481. Abans de fer-los haurien pintat una “Adoració dels Pastors”, actualment en molt mal estat de conservació i ubicada en el corredor de trànsit cap a la capella del sant Calze, en la mateixa catedral de València, que hauria estat la prova imposada prèviament pel capítol a aquest pintors i superada amb èxit.
Els frescs que varen realitzar per a l’altar major de la Seu, que representen uns àngels bellíssims tocant instruments, són una mostra excepcional i paradigmàtica de l’obra pictòrica de Paolo de San Leocadio, que es distingeix per les seus composicions equilibrades i harmòniques, amb un intens i ric cromatisme, amb predomini dels colors blaus (cel) i rogencs (roba).
Curiosament, d’aquestes magnífiques pintures només podem gaudir-ne des del 2006, per tal com els àngels havien estat tapats –que no destruïts- per una volta barroca dissenyada per Juan Pérez Castiel i feta entre 1674 i 1682, tot just un segle després d’haver-se fet les pintures.
Amb ocasió d'unes obres de restauració el juny de 2004, els àngels –dels quals es tenia notícia per la documentació de la Seu del segle XV- foren redescoberts. Després de desmuntar la volta barroca i restaurar els frescs hom va optar per deixar les pintures definitivament al descobert, tal com estaven abans de la reforma de Pérez Castiel.
Altres obres reconegudes
Fora de la ciutat de València, Paolo de San Leocadio pogué haver pintat a Florència el 1484 la “Sacra Conversació” que es troba actualment a la National Gallery de Londres. El 1490, va pintar el retaule major de l'església de Santa Maria de Castelló; de la dècada 1491-1501 eren el retaule major de la col•legiata de Gandia, una taula per a l’oratori de la duquessa, i un retaule per al convent de Santa Clara, tot desaparegut llevat de dues taules d’aquest darrer.
A més, els investigadors d’art li atribueixen, entre altres, “Lament sobre el cos de Crist mort” cap al 1507 al Museu Nacional d’Art de Catalunya, “Mare de Déu de Montesa entre sant Benet i sant Bernat” cap al 1475 conservada al Museu del Prado (també considerada obra de Roderic d’Osona), i “Mare de Déu amb el Xiquet i Sant Joanet” cap al 1500, que es troba al Museu de Belles Arts de València. La figura de sant Josep que apareix en aquesta sembla ser un autorretrat del pintor, el mateix que passa amb el rostre d’un dels àngels músics de la catedral valenciana.
San Leocadio a Vila-real
Entre els anys 1495 i 1501 va pintar el retaule per a la capella del Salvador (encara amb influència gòtica) i el 1513-19 el magnífic retaule renaixentista de sant Jaume, tots dos per a la parròquia de Sant Jaume de Vila-real. En el contracte de 1513 per realitzar aquest darrer s’estipula que en cas que San Leocadio –que ja tenia cap als 70 anys- no poguera acabar-lo “el mestre Felip de Sancto Leocadio, pintor fill d’aquell, lo puixa e haja d’acabar en la forma que lo dit mestre Paulo, pare d’aquell, és tengut i obligat”. El document de pagament d’aquest retaule de 12 d’abril de 1519 és l’última notícia documental que hom té de Paolo de San Leocadio, d’uns 75 anys.
Durant el temps que va treballar a Vila-real també va atendre altres encàrrecs, com ara dotze sarges per a les portes de l’orgue de la Seu de València, encara que podrien també haver estat fetes per Nicolau Falcó sota la seua supervisió. Paolo de San Leocadio aportà les seues influències renovadores procedents d’Itàlia que van influir particularment en pintors com ara Nicolau Falcó o el seu fill Felip Pau de San Leocadio i per tant contribuí a l’enriquiment i progrés de l’escola valenciana, encara que ell també rebé influències de pintors valencians formats a Itàlia i deixebles de Leonardo da Vinci com ara Hernando de los Llanos i Hernando Yáñez de la Almedina) com s’aprecia en “Mare de Déu amb el Xiquet i Sant Joanet” cap al 1500 al Museu de Belles Arts de València.
