Privilegis concedits per Jaume II
De Vilapedia
El 28 de febrer de 1292, poc de temps després de començar el seu regnat, basant-se en la carta de poblament emesa per Jaume I, aixì com en el document de Pere el Gran pel que eren ratificades a la vila les franqueses de lleuda i peatge, datat al 28 de juny de 1277, fa confirmació dels privilegis dels que ja disposava Vila-real. Als anys successius, Jaume II va continuar respecte de la vila amb la mateixa voluntat de protecció.
- Fortificació de la vila. Després de vint anys d’iniciar-se el desenvolupament del nou municipi, les membres del Consell son conscients de la manca de protecció que provoca el fet de no estar completes encara les murades, i demanen ajuda al rei. En document de 7 de setembre de 1294, aquest assumeix el risc i les fortes despeses que es produirien en cas de guerra i atén la demanda feta pel Consell municipal de destinar a completar la construcció de les fortificacions l'import de les rendes que li corresponien recaptar a la Corona. El dia 1 de gener de 1295, mitjançant l’acció de Pere de Llívia, batlle general del Regne de València, son nomenats dos veïns de Vila-real amb l’encàrrec de replegar les rendes reials i destinar el seu montant a pagar els materials i la mà d’obra suficients per a bastir les murades. El 3 de juliol de 1295 el rei Jaume II torna sobre el tema, ratificant la decisió una vegada conegut el projecte, i concedint a la vila un termini de huit anys per a completar les fortificacions, durant els quals renunciava a les seues rendes per tal de donar protecció al municipi.
- Nova església. En el moment de creació de la vila, li es concedida l’erecció de parròquia pròpia, amb el conseqüent nomenament del primer rector de la vila. Aquest primer temple, dedicat a sant Jaume, va estar ubicat al carrer Major, eix principal de la població, al cantó que comunicava amb el carrer d’Avall (hui de la Cova Santa). Les seues menudes proporcions van quedar desbordades prompte les necessitats de culte, sent necessària la construcció d’un edifici de majors proporcions i en lloc més idoni. El 29 de maig de 1295, el monarca atén la sol·licitud de la vila i cedeix dos dels obradors que li rendien censos, situats al carrer d’Amunt (Sant Roc, actualment)a prop del portal d’Onda, per tal d’edificar en el solar que ocupaven la nova parròquia, donant llicència als veïns per a canviar la ubicació.
- Nomenament del càrrec de Justícia. L’increment de les necessitats administratives de la vila va fer que el Consell demanara al seu senyor la creació de l’ofici de Justícia local. En document de 25 de febrer de 1302, Jaume II accedeix a aquesta petició, concedint que els veïns pogueren efectuar anualment l’elecció d’aquesta màxima autoritat del municipi, concretament el dia de Nadal. Una volta triada la persona que consideraren idònia, el seu nom havia de ser confirmat directament pel propi monarca o, en la seua absència, pel Batlle general del Regne. Els dubtes presentats per aquest, que requeria que li fora presentada una terna de persones, per tal d’anomenar-ne una, varen ser resolts pel rei el 15 d’octubre de 1304, ratificant el privilegi concedit i inclús determinant que el nomenament de l’ofici de Justícia puguera ser ratificat pel propi batlle de Vila-real de manera directa, donant a l’elecció un caràcter més àgil i exclusiu de la vila.
- Vinculació al Braç reial. Aquest privilegi va ser sempre defensat pels veïns de Vila-real com un dels fonamentals en la caracterització de la nova vila, rebutjant sempre la pertinença a infants o senyors diferents del propi monarca. La reivindicació va ser recollida per Jaume II que va prometre al municipi que mai seria deslligat de la seua pertinença al patrimoni reial, en document signat el 2 de desembre de 1310. Malgrat això, interessos particulars van fer que el rei intentara la venda de les rendes municipals al noble Bernat de Llívia, el que significava una parcial desafecció de la Corona, a causa de la qual el Consell va protestar davant el monarca reivindicant el privilegi atorgat. A costa de que la vila renunciara a diverses indemnitzacions a les que tenia dret per les destrosses realitzades per veïns de Castelló i de Borriana en el terme de Vila-real i en les propietats dels seus veïns, el monarca va interrompre aquella transgressió del privilegi i va ratificar que Vila-real formaria part per sempre de la Corona, en document emès a València el 30 d’abril de 1312. Malauradament, els habitants de Vila-real haurien de continuar defensant aquest dret d’unió perpètua en diverses ocasions posteriors, davant altres intents d’alienació de la vila.
- Ratificació d’heretats. Jaume II va confirmar als habitants de la vila la propietat de totes les seues heretats, forns, obradors, molins, i terres tant les cultivades com les ermes, en escrit signat a Ulldecona el 2 d’abril de 1318. La motivació d’aquest document ratificatiu va estar en les pretensions de Borriana respecte d’unes suposades obligacions dels veïns de Vila-real de contribuir a les càrregues d’aquella vila en funció del seu origen. També un poc abans el rei va autoritzar la venda lliure de la carn en la plaça Major, anul·lant el monopoli que havia intentat establir l’esmentat Bernat de Llívia durant el seu intent de prendre les rendes de la vila. La definitiva confirmació de les possessions als vila-realencs per part del monarca, manifestava la seua absoluta independència respecte d’altres administracions municipals i establia la seua preponderància en el conjunt de les viles valencianes de dependència reial.
