Polo de Bernabé i Borrás, José

Polític i terratinent (1812-1889)

José Polo de Bernabé

Va nàixer a Quartell (València) el 12 de desembre de 1812 on la seua família s'havia refugiat, fugint durant la guerra del Francés. Era fill de Manuel María Polo de Bernabé i Fabra Mundina i de la dama saguntina Peregrina Borrás Berenguer d'Entença i Borrás Garcés de Marcilla, i va rebre els noms de José, María, Manuel, Dámaso i Francisco de Paula. Des de molt jove, estudiant de Dret a la Universitat de València, va sentir-se atret per la política, intervenint en actes públics i mítings de tendència lliberal a Vila-real, i al 1843 va formar part de l'Ajuntament de València, com a tinent d'alcalde de la corporació presidida per José Campo.

Del seu matrimoni amb la jove alcoiana Maria Piedad Josefa Almunia Rovira (4/5/1835, a la parròquia de sant Esteve de València) van nàixer tres fills: Roberto, Mª Araceli y Laura, la segona dels quals, coneguda de forma popular com " la Pola", va heretar i malbaratar finalment totes les possessions familiars.

Trajectòria política

Des de 1840 a 1850 va militar al Partit Moderat, en l'anomenada "oposició conservadora" a Narváez, però al 1856 va ingressar al partit "Unión Liberal" que ja no va abandonaria fins a la caiguda de la monarquia. En 1846 va arribar José Polo al Congrés dels Diputats, on va ser triat secretari de la taula presidencial, reelegit durant diversos anys, i ocupant la vicepresidència en les últimes Corts d'Isabel II. En eixe temps publica "Observaciones acerca de los impuestos sobre los consumos del vino"(1847) y una "Apología de la amortización eclesiástica"

Amb la Restauració d'Alfons XII va formar part del Partit Conservador i va presidir a les Corts la comissió de la llei electoral. Al 1880 va seguir els centralistes passant-se a la "Fusión Liberal" i, més tard, al 1883 es va afegir a l'escissió de l'Esquerra Dinàstica. Al 1881 va ser anomenat senador electiu pel districte de les Balears, passant després (1883) a ostentar el càrrec amb caràcter vitalici per designació del seu amic Posada Herrera. Entre les seues publicacions d'aquest periode estan: "Arreglo ó bancarrota: observaciones sobre la situación de la Deuda Española" (1874), "Indicaciones sobre la ley electoral" (1875), i "Monarquia y libertad: observaciones sobre la Monarquía de España : primera parte, Observaciones teóricas generales" (1881).

Va aconseguir les següents distincions i càrrecs: senador vitalici del Regne, gentilhome de Cambra de S.M. i cavaller maestrant de la Real de València, Gran Creu de l'Orde de Carles III, vicepresident del Congrés dels Diputats i secretari de la taula presidencial.

Terratinent modernitzador

Simultanejant amb aquesta gran activitat política va atendre les nombroses propietats agrícoles heretades dels seus pares, recuperant-les de l'embargament a que havien estat sotmeses pels carlins als inicis de la primera guerra contra Isabel II, en assaltar Vila-real; a les extenses finques de la Plana va continuar des de 1835 la tasca ja iniciada per Manuel Polo, arrancant de les terres familiars garroferes, vinyes i oliveres, i plantant tarongers mandariners. Les seues propietats agrícoles superaven les 2500 fanecades en els termes de Atzaneta, Vistabella, Borriana, Vila-real i Almenara, a les quals cal afegir extenses plantacions d'arròs en distints pobles de la Ribera. Va ser un gran impulsor de la mandarina comuna en la Plana Baixa, en especial a Vila-real, exportant-la a diversos països europeus, França, Anglaterra, Alemanya i Suïssa.

Polo de Bernabé va impulsar la creació del port de Vinarós i va saber forjar, des del Grau de Burriana, el futur del modern comerç d'exportació a París i a diversos mercats anglesos. Una de les primeres marques de cítrics patentada a Espanya portava el seu nom i a finals de la dècada del 60 exportava més de cinquanta mil caixes de taronges.

Va ser un dels primers agricultors a emprar per a l'adobament els guanos del Perú en 1850 i després els superfosfats i adobs minerals, augmentant en gran percentatge la producció. També va experimentar amb altres cultius com el canyamel i el tabac. Al 1870 va fundar a València la "Compañía Anónima de Barrios Obreros", promotora de cases barates per a treballadors, conscient del paper que havia de representar el sector burgés davant les organitzacions obreres de tall internacionalista. Al 1879 va participar com a copropietari d'una fàbrica de taulells a Onda.

Mort a Vila-real

Passava ocasionals temporades a Vila-real, on després de vendre la vetusta mansió dels Mundina al carrer Major, heretada de la família materna del seu pare i que ell mai no va ocupar, va reformar al seu gust l'alqueria que encara es conserva, hui convertida en Museu de la Ciutat, al carrer que en vida li dedicara l'Ajuntament i on va morir el dia 4 d'octubre de 1889, als 77 anys d'edat. Tot i que al cementeri de Vila-real, on va ser soterrat en un primer moment, continua havent un cenotafi en la seua memòria, les despulles del prohom van ser traslladades el 20 de juliol de 1911 al panteó familiar de la família Polo de Bernabé, a l'altar de sant Josep de l'església parroquial de Vistabella.

Enfront de l'església de Sant Pasqual, es va alçar per subscripció popular, al 1949, un monument amb la seua efígie, obra de Josep Ortells. En l'actualitat, després de la remodelació de l'entorn de la basílica de Sant Pasqual, esta estàtua ha estat col·locada al centre del jardí de la mateixa plaça.