El cultiu del garrofer

El garrofer és un arbre sempre verd, de la família de les papilionàcees, de vuit o deu metres d’altura, amb una copa de branques irregulars i tortuoses, fulles amb llustre i coriàcies, flors de color púrpura i el fruit de les quals és la garrofa.

Originari o procedent d’Orient, el seu nom científic és Ceratonia siliqua i pertany a la subfamília de les Cesalpinicidies. És improductiu fins el deu anys, fins els vint no es considera que s’ha completat la seua formació, i fins deu anys més, als trenta, no abasta la seua maduresa i, en conseqüència tampoc la plenitud productiva. La plantació normal es fa per llavors en vivers i es trasplanta als tres o cinc anys, encara que també pot fer-se directament en el lloc de conreu, empeltant-se després de cinc o sis anys. Allò que sembla més interessant és la possibilitat d’empeltar arbres silvestres. De tota manera no espot assegurar que la tècnica estigués desenvolupada en els orígens de la seua difusió. Pot arribar als 150 anys, i poques vegades als dos-cents. En excel•lents condicions, la seua producció s’apropa als cent quilograms per planta, cota que habitualment no solia abastar-se.

La producció i aprofitament

Als Padrons de Propietat de l’Arxiu de Vila-real se registra el seu cultiu a mitjans del segle XIX, tant a les partides de secà com amb la denominació de “garrofera d’horta”. Al 1882, moment que pot prendre’s com a punt de partença del període de floriment d’aquest conreu, que creixerà sense aturar-se fins a l’entrada del segle XX, el garrofer ocupa 2.803 fanecades al secà, és a dir quasi un 85 per cent de la superfície, mentre que les oliveres ocupen 104 fanecades (3,14 %) i les vinyes unes quatre centes fanecades (12,10 %). En el conjunt de la província se registren unes vint-i-sis mil fanecades cultivades de garrofer entre 1860 i 1886, que superen les 47 mil a començaments del segle XX i tenen una forta davallada a partir dels anys vint del segle.

Considerant això és adient recuperar la idea de que la creixent activitat agrícola de la zona no hagués estat possible sense la inestimable cooperació del bestiar: la cavalleria anà progressivament substituint als bous, i la seua tasca fou innegable. Recordem així el cavall com agent directe de l’esplendor agrícola del segle XIX a les nostres terres, i que la sua energia i força de treball va estar basada en una alimentació de la que foren part essencial les garrofes. Ara bé, els usos i avantatges d’aquesta planta no romanen exclusivament en ser l’aliment per excel•lència del motor agrícola d’un determinat moment. L’aprofitament de caire tradicional de la garrofa és ésser emprada a mode de farratge del bestiar, però també ha estat documentada la seua utilitat vers la indústria tèxtil anglesa, que feia ús del garrofí, la seua sement; a Itàlia com ingredient per tal d’espessir els gelats; arran de 1930 també s’emprava com a mucílag per tal d’ennoblir la qualitat del paper; en llocs endarrerits econòmicament resultava d’interès per al procés d’elaboració d’un succedani del cafè fet arran de la sement de la garrofa; inclús s’ha emprat per al sustent humà en situacions de necessitat menesterosa.

El germen del garrofí equival a un trenta per cent del seu pes, constitueix una font proteica i d’ell s’obté una farina especial que serveix d’additiu en conserves alimentàries, fabricació de pastes i extractes per a sopes i pinsos compostos. De la cutícula del garrofí s’extrau carbó actiu, cel•lulosa, substàncies colorants i gelatinitzants. Modernament, també la indústria paperera, tabaquera, farmacèutica i cosmètica han tret profit del fruit del garrofer.

La decadència del conreu.

La seua progressiva pèrdua o minva de vitalitat ha estat determinada per una sèrie de condicionaments econòmics que ens permeten esbrinar una posició ben endarrerida del garrofer: per una banda en relació als conreus de regadiu, donat que la introducció de la taronja, que revolucionaria l’agricultura de la Plana, va redundar en un automàtic relegament de la resta de conreus, eclipsats per la capacitat productiva de la mateixa; d’altra, en relació als conreus de secà, tot i que encara representa les tres quartes parts de l’espai ocupat, la regressió ha estat significativa i a la província de Castelló han deixat de conrear-se vora les 77.000 fanecades. Entre aquests juga amb més capacitat la desaparició de la força animal en els treballs agrícoles, que està en consonància directa amb la introducció de la maquinària mecànica en les tasques relacionades amb el camp.

Tampoc poden menysprear-se altres factors de caire meteorològic, i per tant imprevisibles, com les gelades de 1946 i 1956. Altres enemics naturals del garrofer esdevenen les plagues: la Zeuzera purina, Cossus cossus, Aspidiotus heredas, Ectomyleois Ceratonia i Oidium Ceratoniae. Altre motiu de caire estrictament econòmic respon a l’atorgament de llicències als industrials del tèxtil, paper o taba, que tingueren interès en l’aprofitament del fruit del taronger en la dècada dels seixanta del segle XX per tal d’importar-ne, a un preu molt per davall de l’estatal, garrofes procedents de Portugal o de Xipre.

La decadència del cultiu del garrofer i el seu deteriorament, motivat per la desaparició de les premisses que el convertien en un arbre que prestava un ajut creixent a la potenciació de caire econòmic és fins a cert punt de comprensió lleugera, però de nou restem al forat de l’oblit, doncs aquest arbre compta amb una valoració ecològica i desenvolupa una activitat que redunda en la defensa del sòl i potencia l’equilibri hidrogeològic. L’enlairament que en temps passat, però no tan remot, afavorí el garrofer, essent agent actiu del procés que portà a Vila-real pel camí de la creixença que posteriorment consolidaria el sector cítric, ha estat alhora el motriu principal de la seua quasi total desaparició al nostre terme municipal; les indústries, la urbanització progressiva del territori, així com algunes accions indiscriminades de tala, han fet que referir els treta que defineixen el garrofer siga mera història, i quasi un acte de fe per part dels més joves.

Font: “El garrofer en decadència”, Mª José Badenas Población ( “Cadafal”, maig, 2001)

Documentació: “El garrofer en un municipi creixent, Vila-real”, “Mª José Badenas Población (Ajuntament de Vila-real, 2002).