Estructura econòmica

Agricultura

Monocultiu citrícola

L'economia de Vila-real ha sigut de predomini agrari fins als anys 1960, quan s’assoliren les 5.100 hectàrees de cultiu. De llavors ençà l’expansió urbanoindustrial s’ha desenvolupat en detriment del sòl agrícola, que el 2006 era de menys de 3.300 ha. En l'actualitat, un 60% del terme continua sent agrícola, en un 99% dedicat als cítrics i, doncs, en regadiu. Destaca poderosament el cultiu del mandariner (85% del total), millor adaptat al sòl i el microclima de la Plana, i més rendible que el taronger pròpiament dit.

La major part dels magatzems de manipulació i exportació de cítrics es trobaven a l'oest, junt a l'estació del tren de via estreta (la Panderola), i a l'est, a l'entorn a l'estació de ferrocarril, destacant entre ells alguns d'estil modernista com el recentment remodelat magatzem de Tomás Cabrera, que com molts altres de característiques semblants, va tancar durant les últimes dècades per la crisi estructural que pateix la citrícultura.

L'horta. El Millars

L'origen del regadiu vila-realenc és molt antic, probablement musulmà (terme general de Borriana), encara que la primera regulació de les aigües del Millars es remunta a 1346, quan el Comte de Ribagorça Pere d'Aragó va determinar l'actual base jurídica de repartiment que establia que quan l'aigua fora escassa es farien 60 files o parts, de les quals 14 correspondrien al terme de Vila-real.

Durant el XVI i XVII es va ampliar el regadiu fins a les prop de 2.500 fanecades que conformen l'horta històrica, on predominaven les hortalisses i cereals per a autoconsum i el cultiu comercial del cànem fins mitjan del XIX. Cap al 1850 es va iniciar l'auge comercial citrícola i Vila-real va ser –juntament amb Borriana, Carcaixent i Alzira- un dels primers pobles valencians que va realitzar plantacions de taronges a gran escala, que en 1860 ja ocupaven un 9% de l’horta, en 1882 més del 60% i quasi el 90% en 1907.

Al llarg del segle XX i llevat de períodes de carestia com la guerra i la postguerra, el taronger ha tingut caràcter de monocultiu en l'horta vila-realenca, si bé cal mencionar que entre el 1960 i el 1980 el cultiu de bajoques era notable i el cèlebre mercat "de les bajoques" a la plaça de Sant Ferran va ser referència a escala espanyola fins que aquest cultiu perdé la seua rendibilitat i s’abandonà.

El secà. Les sénies

Pel que fa al secà, durant el XVI i el XVII es van rompre moltes fanecades per plantar-hi oliveres, vinyes, moreres i garroferes, cultius que hi van predominar fins a la primeria del XX, quan començà la transformació al regadiu. Vila-real fou el primer poble de la Plana que la inicià gràcies a la perforació del sòl a gran profunditat a la cerca d'aigua i a la creació d'una xarxa de canalització de reg i de camins delimitats per ribassos (parets fetes amb la pedra que s’extreia per fer el pou). Durant les primeres dècades el procés de transformació era manual, només ajudats de la dinamita quan la penya es resistia, i en homenatge a aquest esforç sobrehumà l'escultor Llorens Poy escolpí el monument que presideix la plaça del Llaurador, on un grup d'agricultors mouen una gran roca.

El primer pou es va obrir en 1898 i va ser batejat amb el nom de Sénia "dels Atrevits", per la gosadia que van tindre els seus executors, que van haver d'excavar fins a 65 de profunditat per a trobar aigua. En 1912 ja s'havien obert 38 pous que elevaven l'aigua de la capa freàtica per mitjà de l'ús de màquines de vapor i regaven ja 723 ha., quasi 1/5 del secà tradicional. Es van crear nombroses societats per a l'obertura de nous pous, i per facilitar els préstecs i canalitzar els estalvis el 1919 va ser fundada la Caixa Rural.

Estructura agrària

Encara que hui el pes econòmic de la citricultura ha disminuït notablement, encara resten algunes empreses de manipulació i exportació de cítrics de grandària notable, el 2001 prop d'un miler d'ocupats es dedicaven a la producció agrícola (5% de la població activa). La propietat de la terra a Vila-real està molt compartimentada, perquè de les vora 3.000 explotacions agràries, 2.850 no superen les cinc hectàrees. No hi ha terres en arrendament i, per tant, els camps es treballen en règim de propietat, encara que els seus propietaris rarament es dediquen en exclusivitat a esta tasca; normalment preferixen altres activitats més lucratives i les tasques del camp les deleguen en empleats agraris o les realitzen com a activitat secundària, a temps parcial.

Indústria

La indústria auxiliar de la taronja

Poc abans de la Guerra Civil unes 2.000 ha de secà ja s'havia transformat, i una part de la indústria local s'havia especialitzat en la producció de bombes per a l'elevació i captació d'aigües. L'obertura de pous es va reprendre després de la postguerra i en la dècada de 1960 quasi tot el secà s'havia transformat en tarongerar. Hui el nombre de pous o sénies sobrepassa el centenar, tots electrificats, i amb cabals que reguen els camps a través de minúsculs conductes anomenats reguers.

A mitjan segle XX tota l'economia local encara girava al voltant del cultiu i comercialització de la taronja, aconseguint la seua indústria auxiliar un alt grau d'especialització a partir de 1950, amb la fabricació industrial de motocultors i cavadores de dimensió reduïda, adaptades als horts de tarongers locals i comarcals, on l'espai entre arbres és mínim.

El taulell

Empori ceràmic dins la U.E.

Segons el Cens de 2001, la indústria era el principal sector d'activitat amb prop de 8.500 empleats, un 43,8% de la població activa. La posició central de Vila-real dins de la Plana ha beneficiat la seua actual aglomeració industrial. No obstant aquesta no haguera estat posible sense la notable tradició i esperit empresarial dels locals.

Segons l'INSS, a l’inici de la dècada del 2000 Vila-real sumava 9.388 empleats industrials, quasi tants com Castelló (9.631), a pesar que la capital de la Plana la tripica en població. La major part dels treballadors són de la ceràmica taulellera i auxiliars (química, maquinària, expositors de fusta, etc.) però també hi ha dedicats a la fabricació de components d'automòbils, paper, gèneres de punt i altres branques industrials.

Segons l'INSS Vila-real era el municipi d'Espanya amb més empleats en el sector industrial 26 (CNAE), el de fabricació d’altres productes minerals no metàl·lics (bàsicament productes ceràmics), amb 5.334 empleats, per davant de l'Alcora (4.993) i Onda (4.251). Aquestes tres localitats valencianes, juntament amb les emilianes de Fiorano i Sassuolo són les líders en producció taulellera a escala europea.

Origen de la indústria taulellera

La primera indústria del taulellet no es va instal•lar a Vila-real fins a 1956, en una conjuntura econòmica completament monopolitzada per la taronja fins aquell moment. El factor desencadenant de la industrialització taulellera va ser la gelada de 1956, que va provocar el tancament de molts comerços citrícoles i va portar als principals terratinents de Vila-real a diversificar l'economia local.

La proximitat a una zona de gran tradició taulellera com Onda va facilitar sens dubte el naixement d'aquesta indústria, ja que els inversors locals van considerar aquest subsector com un negoci relativament segur, atés que en tenien referències abundants. Però aquest veïnat no sols va resultar determinant com a factor d'imitació: també va servir per a reclutar tècnics especialistes en la gestió i producció procedents d'Onda, als quals els accionistes vila-realencs confiaven la part tècnica.

La principal font de finançament de la indústria taulellera a Vila-real va ser l'estalvi derivat de l'agricultura: diners acumulats per comerciants i terratinents locals a partir d'excedents i especulacions en l'exportació de taronges, al qual es van unir notables masses d'estalvis de particulars. D'altra banda, l'esperit emprenedor dels vila-realencs de mitjan segle XX, forjat durant més d'un segle al voltant del comerç i de la indústria citrícoles, va influir decisivament en l'èxit de la indústria ceràmica taulellera local.

Empreses de gran dimensions

Del 1956 ençà va anar incrementant-se el nombre de fàbriques, sobretot a partir de la dècada de 1980, quan la bicocció ceràmica fou substituïda per la monococció, i de 1990, quan la producció del taulell de la Plana es va triplicar i l'exportació es va quintuplicar. Vila-real compta a principis del segle XXI amb algunes de les majors fàbriques de taulells d'Espanya, una de les quals supera el miler d'empleats, i tres més el mig miler. Malauradament la crisi econòmica mundial d'quest periode ha fet que diverses empreses hagen frenat la producció taulelleres i altres entre les més veteranes han anat tancant.

Entre les indústries auxiliars ceràmiques hi destaquen les de decoració ceràmica al tercer foc, les de frites i esmalts ceràmics, les d'expositors per a ceràmica, les de banys, hidromassatges i saunes, i les de maquinària ceràmica.

Construcció i serveis

La construcció, en auge durant l'última dècada del segle XX, segons el cens de 2001 reunia a més de 1.800 actius, un 9,4% del total, quantitat que s'ha reduit considerablement pel desocupament produit per la crisi econòmica internacional.

Els serveis concentraven més de huit mil empleats, un 41,7% de la població activa. En aquest grup destaca el comerç, amb quasi tres mil treballadors empleats. Vila-real s'ha convertit en els últims anys en la capital comercial de la Plana al sud del Millars o Plana Baixa. Després del comerç se situen a molta distància els empleats en educació, servicis empresarials, sanitat i assistència social, transport i hoteleria.

Cal ressenyar que en els últims anys s'ha desenvolupat una important concentració terciària que dóna servici a tota la Plana al sud del Millars i a la Serra d'Espadà, i inclou un gran centre comercial, diversos hipermercats i botigues especialitzades, cines, hotels, cinc centres d'educació secundària, la seu provincial de la Universitat Nacional d'Ensenyament a Distància, i l'Hospital de la Plana, que dóna servei als habitants de la Plana Baixa.

Documentació: Joan Carles Membrado Tena, "Vila-real, ciutat industrial" (Ajuntament de Vila-real, 1995)