Pere el Gran
Contingut
Antecedents familiars
Fou el fill de Jaume I el Conqueridor i la seua segona muller, Violant d'Hongria, i successor al tron de la Corona d'Aragó.
El seu pare el va nomenar primer, hereu (1243) i procurador general de Catalunya (1257), i definitivament de Catalunya, Aragó i València (1262). El seu germà Jaume, per la seua part, va ser nomenat hereu del Regne de Mallorca, el comtat de Cerdanya i de Rosselló, així com la ciutat de Montpeller.
Núpcies i descendents
Es casà el 13 de juny de 1262 a Montpeller amb Constança de Sicília, filla de Manfred I de Sicília. D'aquest matrimoni tingueren:
- l'infant Alfons (1265-1291), rei d'Aragó i comte de Barcelona
- l'infant Jaume(1267-1327), rei d'Aragó i comte de Barcelona
- la infanta Elisabet d'Aragó (1271-1336), casada el 1288 amb Dionís I de Portugal
- l'infant Frederic (1272-1337), rei de Sicília
- la infanta Violant d'Aragó (1273-1302), casada el 1297 amb Robert I de Nàpols
- l'infant Pere d'Aragó (1275-1291)
- La seva filla natural Teresa Pérez es casà amb Artal II d'Alagó
Hereu de la Corona
Com a procurador i hereu va actuar amb decisió contra les sedicions dels nobles rebels catalans i aragonesos (1275), capturant a Guillem d'Òdena i fent-lo ofegar al mar.
Mentre l'Infant Pere estava al Regne de Navarra amb la pretensió de casar-se amb Joana I de Navarra, alguns nobles catalans, entre els que es trobaven Ramon Folc V de Cardona, Jofre III de Rocabertí i el seu fill Dalmau, Arnau Roger I de Pallars Sobirà i Hug V d'Empúries, recolzats per la noblesa aragonesa: Artal de Luna, Ferriz de Liçana, Pere Cornel, Ximeno d´Urrea amb intenció d'obtenir diners, terres i privilegis. Al front dels nobles s'hi trobava Ferran Sanxís de Castre, fill de la relació del rei amb Blanca d'Antillón, que volia enemistar l'hereu amb el rei. Jaume I va fer comprometre l'infant a tornar els castells a Ferran, pero, a l´hora, es preparà per a la guerra entrant a l'Aragó, i atacà el castell d'Antillón, on vivia la mare de Ferran, qui s'hi va dirigir per alçar el setge però fou derrotat, i fugí el juny de 1275 al castell de Pomar on va anar l'infant dispost a prendre'l a l'assalt. Veient-se perdut, Ferran va fugir disfressat de pastor mentre els seus homes s’enfrontaren als de Pere, però Ferran fou atrapat quan intentava travessar el riu Cinca i Pere manà que fos ofegat al riu.
Política interior
Ja com a rei pacificà el país derrotant la darrera de les revoltes morisques d'Al-Azraq a terres valencianes, conquerint la ciutat de Montesa el 1277.
Les despeses bèl•liques del seu pare i la rebel•lió morisca al Regne de València havien malmès la hisenda de la corona, i va pretendre imposar sense passar per les Corts, i només a Catalunya el cobrament del bovatge. Això va causar un gran descontentament entre la noblesa catalana (les dinasties d'Urgell, de Foix, de Pallars, de Cardona, d'Erill), encapçalada pel comte Roger Bernat III de Foix, al qual es va unir el comte d'Urgell, el de Pallars, el vescomte de Cardona i d'altres. Pere III va reunir els nobles fidels de València i Catalunya que fou derrotada en el setge de Balaguer el 1280, finalitzant així l'oposició feudal a Catalunya.
En les Corts de Tarassona, València i de Barcelona de 1283 hagué d'acceptar nombroses peticions, fruit de la Unió d'Aragó, que són la base del constitucionalisme català, aleshores sense precedents a Europa. Unes corts que el rei hagué de convocar davant la croada contra Catalunya perpetrada pel rei francès i que els estaments veieren com una ofensa a la política autoritària i personalista del rei. Les concessions que hagué de fer el rei afavoriren a la l'oligarquia, la posició de la qual es va consolidar en detriment de les classes populars. Unes classes que es revoltaren contra el rei el 1285, però que acabà amb l'execució del seu cap Berenguer Oller.
Regne de Sicília
El 1266 Carles I d'Anjou, amb el beneplàcit del Papa Climent IV, envaí el Regne de Sicília. Constança de Sicília, que era la legítima hereva després de la mort del seu pare Manfred el 1266, i del seu cosí Conradí de Sicília el 1268, reclamà el regne i Pere posà el fil a l'agulla per aconseguir-ho.
Primer va tractar de neutralitzar els sobirans veïns, així va fer signar al seu germà Jaume II de Mallorca el Tractat de Perpinyà de 1279 pel qual aquest se'n reconeixia feudatari. Amb el Regne de Castella inicià unes converses que foren molt positives, així pels tractats de Campillo i Ágreda de 1281 amb el rei Alfons X de Castella i l'infant Sanç (futur Sanç IV de Castella) s'establí una aliança forta. Amb el Regne de Portugal establí el casament de la seva primogènita Elisabet d'Aragó amb el rei Dionís I de Portugal. I per neutralitzar el Regne d'Anglaterra prometé el seu hereu Alfons amb Elionor d'Anglaterra, filla d'Eduard I d'Anglaterra. Per contra amb el Regne de França les converses no foren bones.
L'elecció del Papa Nicolau III el 1277 va permetre veure l'esperança d'una solució en el conflicte, però la mort d'aquest el 1280 i l'elecció del Papa profrancès Martí IV capgirà les coses.
Després d'un aixecament popular dels sicilians el 30 de març de 1282, anomenat les Vespres Sicilianes, aquests li ofereixen la corona de Sicília i n'emprèn la conquesta als francesos, que encapçalats per Carles d'Anjou i ajudats pel Papa Urbà IV l'havien presa al seu sogre Manfred I de Sicília, que morí en ser derrotat a la batalla de Benevent el 1266. Així doncs la flota catalana arribà al nord d'Àfrica i d'allà, cridat pels sicilians, entrà a Palerm mentre les tropes angevines es retiraren al Regne de Nàpols.
Les força expedicionària catalana estava composades per l'exèrcit de terra, comandat per Guillem Galceran de Cartellà, composat per almogàvers, ballesters i llancers, mentre que la flota catalana comandada per Roger de Llúria va haver de defensar constantment l'illa de Sicília dels atacs angevins. Així els derrotà al port de Malta el 1283 (per la qual cosa Malta i Gozzo passaren a estar associades a Sicília), i a la badia de Nàpols el 1284, on fou fet presoner l'hereu angeví.
La conquesta d'Albarrasí
A la tornada del desafiament de Burdeus, Joan Nunyez de Lara, el senyor d'Albarrasí va posar un parany a Pere el Gran per fer-lo presoner per lliurar-lo al rei de França i també atacar l'Aragó, cosa que va fer que l'hivern de 1284 mentre Nunyez de Lara es trobava a Treviño cercant reforços navarresos per defensar-se dels aragonesos, la vila d'Albarrasí és assetjada, que havia quedat ben defensada però finalment es va rendir i Nunyez de Lara exiliar a França.
Croada contra la Corona d'Aragó
El novembre de 1282 el Papa Martí IV excomunicà Pere el Gran, i el març de 1283 fou desposseït de tots els seus regnes, que foren adjudicats al rei francès l'agost d'aquell any. Les hostilitats obertes entre el Regne de França i la Corona d'Aragó van començar amb els atacs d'Eustaqui de Beaumarchais a la frontera entre el Regne de Navarra i el Regne d'Aragó, i a la Vall d'Aran. Fou llavors quan el rei de França Felip III l'Ardit quan inicià la Croada contra Catalunya.
Amb l'ajuda del papa Martí IV i de Jaume II de Mallorca, germà del rei, un exèrcit francès, comandat pel propi Felip III l'Ardit, envaí el nord de Catalunya el 1285. La ciutat de Girona fou assetjada de 27 de juny a 10 de setembre però l'estol català comandat per Roger de Llúria derrotà el francès a la batalla naval de les Formigues el 4 de setembre. A causa d'aquesta derrota naval i, en terra, a la batalla del coll de Panissars a l'octubre, els francesos s'hagueren de retirar. Felip III l'Ardit, greument malalt, morí a Perpinyà. Tanmateix els francesos mantingueren l'ocupació de la Vall d'Aran.
El mateix 1285 el rei Pere envià una flota contra el seu germà Jaume II de Mallorca, al qual li confiscà el regne. Però el rei Pere no pogué veure els resultats de l'expedició en morir pocs dies després
Pel tractat d'Argelers de 1298, Felip IV de França cedí la Vall d'Aran a un tercer sobirà, Jaume II de Mallorca. Finalment la recuperà Jaume el Just de Catalunya-Aragó el 1313, que hi restituí els usatges i constitucions dels seus habitants, que els francesos els havien arrabassat.
Va formar l'Expedició a Tunis, on va conquerir als almohades l'illa de Gerba el 1282 i les illes dels Quèrquens el 1286. Totes aquestes illes estan situades davant de les costes de Tunísia i van ser recuperades pels tunisians el 1335.
Va mantenir bones relacions amb el Regne nassarí de Granada, així com amb els mariniedes de Fes per tal que aquests no s'interferissin en els assumptes dels sarraïns valencians. Amb aquests bones relacions el comerç català es veié afavorit, cosa que incrementà les aportacions a les arques de la Corona.
Va intentar destronar el soldà de Tunis, gran amic dels angevins, per tal de convertir aquest territori en la base d'operacions per tal de recuperar el tron de Sicília a favor de la seva dona.
Successió
Pere el Gran va morir a Vilafranca del Penedès el 2 de novembre de 1285, fou enterrat al monestir de Santes Creus. Jaume I de Sicília, el seu segon fill va fer habilitar el monestir i va presidir un segon funeral, replica de l'anterior, el 1300. Pere el Gran fou succeït pel seu fill gran Alfons el Franc en totes les seves possessions, excepte a Sicília, on el succeí el seu segon fill Jaume I de Sicília el 1285.
Obra trobadoresca
El rei Pere és autor de dos sirventesos, en el primer intercanvia uns versos amb el joglar Peironet (potser el mateix Pere Salvatge), el segon forma part d'un conjunt de cinc composicions que són, en aquest ordre, de Bernat d'Auriac, Pere el Gran, Pere Salvatge (l'única composició certa que se'n conserva), Roger Bernat III, comte de Foix i vescomte de Castellbò, i un personatge anònim. Les batalles amb Felip III de França i Jaume II de Mallorca foren el motiu d'aquests sirventesos. Durant aquests mesos els sirventesos es convertiren en un arma de propaganda política important, en què, a través d'al•legories o directament, les dues parts en conflicte procuraren aconseguir el clima propici a les seves causes respectives.
