Comte de Ribagorça

Pere d'Aragó i d'Anjou o Pere I d'Empúries i IV de Ribagorça (Barcelona 1305 - Pisa, 1381), infant d'Aragó, comte de Ribagorça (1322-1381), comte d'Empúries (1325-1341), comte de Prades (1341-1381) i senyor de Gandia(1323-1359).

Orígens familiars

Fill de Jaume II el Just d'Aragó i Blanca de Nàpols. El seu pare el va investir comte de la Ribagorça, acabat de reinstaurar, i comte d'Empúries, gràcies a la permuta aconseguida amb el comte Hug VI d'Empúries a canvi d'algunes possessions valencianes que Pere tenia. En morir Jaume el Just fou l'encarregat, el 1328, de preparar la solemne coronació a Saragossa del seu germà Alfons com a rei.

El 1341 va bescanviar amb el seu germà menor, Ramon Berenguer I d'Empúries, el Comtat d'Empúries pel de les Muntanyes de Prades. Amb la descoberta de mines, Pere va veure molt augmentades les seves rendes.

Vida política

Fou un home molt centrat en la política del moment i un gran diplomàtic. El 1328 va anar a Avinyó per gestionar l'establiment d'una pau entre Sicília i Nàpols.

Durant el regnat del seu nebot Pere III d'Aragó en fou un dels homes de confiança i principal conseller. Així va mediar entre les disputes del Cerimoniós amb la seva madrastra Elionor de Castella així com els infants d'aquesta.

Participà en les expedicions a Mallorca de 1341 així com en la campanya del rei Cerimoniós a Sardenya.

El 1367 va aconseguir que el Papa d'Avinyó Urbà V pogués retornar a Roma, si bé fou per poc temps. Va intentar treure de la neutralitat el rei Cerimoniós envers la qüestió del Cisma d'Occident, quan ell ja havia pres posició a favor de Roma.

Núpcies i descendents

Es va casar a el 12 de maig de 1331, a Castelló d'Empúries, amb Joana de Foix, filla del comte Gastó I . D'aquest matrimoni tingué quatre fills:

• Alfons IV de Ribagorça (1332-1412), comte de Ribagorça, senyor de Gandia, marquès de Villena i comte de Dénia
• Elionor d'Aragó i de Foix (1333-1416), casada el 1353 amb Pere I de Xipre
• Joan de Prades (1335-1414), comte de Prades i baró d'Entença
• Jaume de Prades i de Foix, bisbe de Tortosa i de València

La sentència arbitral de les aigües del Millars

Pel que fa a nosaltres, la figura de l'infant Pere, comte de Ribagorça, té a veure sobre tot per la sentència que va dictar respecte a l'ús que devia fer-se de les aigües del Millars després de les reclamacions fetes davant Pere II de València per les viles d'Almassora, de Castelló i de Vila-real a causa de les exigències de Borriana. El 28 de febrer de 1347 representants de les quatre poblacions se van reunir a valència per tal de definir les seues diferències i, manifestant la voluntat de combatre-les sometent-se a les determinacions d'un jutge extern. Per Vila-real varen participar el jurat Miquel Galí, el notari Guillem Safont i els veins Jaume Mas i Pere Tremunt, tots ells autoritzats per document emés pel Consell de la vila el dia 18 de febrer.

L'arbitri de Pere de Ribagorça, dictat el 20 de març de 1347, emès després d'un perllongat consell amb els síndics o representants de les viles en conflicte, assenyalava que, en cas de carestia, el cabdal de l'aigua del riu, tallat a l'assut de Vila-real, deuria repartir-se en seixanta parts iguals, de les quals correspondrien 19 parts o files a Borriana, catorze i mitja a Castelló, catorze a Vila-real i dotze files i mitja per a Almassora. La sentència feia també previsió per al cas d'excepcional sequera, que no donara ni per a una fila d'aigua per a Almassora, que tot el cabdal es donara a una sola sèquia i que d'aquesta aigua poguera regar Vila-real vint-i-vuit hores seguides, després Castelló vint-i-nou hores, després la sèquia d'Almassora altres vint-i-cinc, i finalment l'aigua anara a Borriana durant altres trenta huit hores.

Pere de Ribagorça, com a àrbitre i "amigable componedor" entre les viles en litigi, va assenyalar també mesures administratives i organitzatives, declarant sense valor totes les normes que s'oposaren a la seua sentència i comprometent els síndics a fer aprovar el pacte pels respectius consells municipals. Així es va fer, i l'acord va permetre la correcta distribució i aprofitament de les aigües del Millars durant tots els segles posteriors.