Els molins municipals
 El molí de la Vila |
Però, a les economies de l’Antic Règim, abans de l’era industrial, van tenir una importància destacada.
Per la seva necessitat social i rendibilitat econòmica, reis i senyors feudals solien reservar-se la propietat d’aquests ingenis, de manera que els camperols havien de pagar cada vegada que els utilitzaven per a moldre el producte dels seus camps. Al nostre poble, com a població reial que era, és a dir, sense més senyor que el rei, els molins solien pertànyer a famílies benestants, que podien arrendar el seu ús a canvi d’una renda. Però també hi havia molins que eren propietat del municipi, com a béns de propis. Aquests béns eren propietats municipals, terres i immobles per a usos industrials i de serveis (tendes, tavernes, etc), que els governs locals arrendaven per un període de temps variable, i que en el cas dels molins era d’un any. El guanys que es treien del seu arrendament suposaven una part molt important del pressupost d’ingressos de ca la vila.
Les propietats de la vila
Els municipis de l’antic Regne de València, però, no tenien una gran quantitat de béns de propis, situació que, sumada a l’endeutament endèmic i generalitzat del municipis, feia necessari acudir a altres fonts de finançament, com eren els arbitris. Aquests esdevenien moltes vegades els principals recursos dels municipis i una nova i important font de pressió fiscal que haurien de suportar els sectors populars, ja que eren uns autèntics impostos indirectes que gravaven els productes alimentaris (vi, carn, peix) i els d’ús corrent (sabó, seda) i, a alguns municipis, l’eixida i entrada a la ciutat de mercaderies i animals. El nom d’arbitris deriva del fet de que eren concedits al municipi pel rei al seu arbitri, però el seu nom més exacte deuria ser el de “sises”. El rei es quedava amb una part dels diners recaptats en concepte dels impostos de “valimiento” i l’anomenat del “quatre per cent”.
El municipi de Vila-real contava al segle XVIII amb una sèrie de propietats, l’arrendament de les quals proporcionava les rendes que constituïen la base de l’economia municipal. Els béns de propis que el govern municipal va traure a subhasta pública a l’any 1731 eren els següents:
Tres molins: el Nou, el de la Vila i el de Cap de Terme.
Dues tendes i dos establiments per a la venda del pa, situats al quarter del portal de València i al quarter del portal de Castelló.
Una taverna.
Les sèquies majors i la sequiola.
Tres herbades, denominades “quartó del medio” (situada “desde el río Seco hasta el camino denfolch de la villa abaxo y de la villa arriba hasta el camino de Onda dicho del miralcampo"), “quartó del río Seco” (“desde el río Seco hasta el cabo del término”) i “quartó del río Mijares” (“ hasta el camino denfolch de la villa abaxo y de la villa arriba hasta el camino de Onda de miralcampo”).
El municipi també arrendava tres morerals, situats respectivament al portal de Borriana, al de València i al molí de la Vila. Aquests morerars ens recorden que Vila-real era el primer productor de seda de la comarca al segle XVIII i un dels primers de l’antic Regne de València.
El sistema d'arrendament
L’arrendament dels béns de propis es feia amb unes normes del segle XV. S’havien de realitzar en subhasta pública, amb anuncis previs per a garantir que tots els veïns pogueren concórrer a la licitació. En teoria, els qui ocupaven càrrecs de regidor al municipi no podien arrendar béns de propis. Però, els abusos existien en moltes ocasions, raó per la qual els reis van haver de legislar repetidament per tal evitar-los, des dels Reis Catòlics fins a Carles IV de Borbó.
Sembla que les persones amb més recursos dels pobles van gaudir de manera habitual de les finques de propis a preus baixos, amb la complicitat dels encarregats municipals de la subhasta. Degut a aquesta corrupció les hisendes municipals es van veure minvades. Aquest factor, endèmic durant segles, unit als efectes del Decret de Nova Planta de 1707, que suposà el fi de l’organització peculiar dels municipis valencians, adaptant-la a la dels municipis castellans, provocarà una progressiva decadència dels municipis valencians als albors de l’edat contemporània, que contrasta amb la força del municipalisme als segles anteriors.
Entre els béns de propis del municipi de Vila-real al segle XVIII, centúria en la que hem centrat el nostre anàlisi, destaquen, per la seva rendibilitat econòmica, els tres molins, fet que eren els que es subhastaven per quantitats més elevades, renovant-se l’arrendament, a més a més, cada any. Així, de les 2.011 lliures que el municipi va traure de l’arrendament de tots els seus béns de propis a l’any 1731, 1.235 lliures corresponien a l’arrendament dels tres molins, és a dir, que suposaven el 61,41 % del total. A més a més, l’arrendament dels molins representava, aproximadament, el 30 per cent de tots els ingressos municipals a la dècada dels anys trenta del segle XVIII.
Els molins municipals
Dels tres molins propietat del municipi, el més cotitzat era el molí de Cap de Terme. Situat a l’actual terme d’Alqueries, en la partida que duu el mateix nom de Cap de Terme, era el més allunyat de la població. A l’any 1731 va ser arrendat per 580 lliures a Pascual Mondina, llaurador de Vila-real. Avui desaparegut, l’origen medieval del molí està contrastat per descripcions que es conserven del segle XV.
La cotització dels altres dos molins municipals era prou menor que la del de Cap de Terme, però molts semblants entre sí. Al 1731, el molí Nou es va arrendar per 330 lliures al llaurador de Vila-real Juan Bonayre, i el molí de la Vila ho va ser per 325 lliures a Joseph Ayet, veí de Vila-real també, encara que no sabem la seva professió.
El molí Nou era fariner i es troba prop del pont de Santa Quitèria, en la confluència entre el riu Millars i la Rambla, prenent l’aigua de la sèquia. Des d’aquest punt s’inicien les denominades Sequieta i Sequiola, que també hem vist que pertanyia als propis de la vila. El molí Nou encara es troba en un acceptable estat de conservació, malgrat el seu origen medieval i que ja no es fa servir per a la seva funció molinera.
El molí de la Vila data del segle XIV i ha estat sempre el més proper a la població, “a vora sèquia Davall”. Consagrat al seu temps d’activitat a tasques de fariner i draper, a l’actualitat podem encara contemplar les seves runes molt a prop de la nova prolongació del Barranquet cap a l’avinguda Europa.
 El molí Nou de Santa Sofia |
De tota manera, l’endeutament del municipi sembla que es va convertir en crònic. Com a exemple, es pot veure que al 1730 l’ajuntament dedicava 2.100 lliures al pagament del deute municipal. És a dir, que la suma que es dedicava per al pagament del deute superava mínimament l’import total de tots els arrendaments dels béns de propis. I és que els aproximadament dos mil habitants que tenia Vila-real als anys trenta del segle XVIII encara havien de fer front al pagament de les despeses que va originar la reconstrucció del poble després de la parcial cremada que va sofrir durant la Guerra de Successió, situació agreujada pel canvi, ja explicat, que va suposar el Decret de Nova Planta per als municipis valencians, que els restava bona part de la seva autonomia, la qual, per cert, ja venia sent retallada progressivament des de finals de l’època medieval per la centralització político-administrativa, conseqüència de l’absolutisme monàrquic.
Al 1855, la desamortització dels béns de propis dels ajuntaments, decretada pel ministre Pascual Madoz al marc de la reforma agrària liberal, va deixar en mans privades (de la burgesia) els propis dels municipis. D’aquesta manera, la desamortització, concebuda en part per a resoldre el terrible deute de l’Estat, com ho va ser igualment la que va afectar als béns de l’Església vint anys abans, va suposar, però, majors dificultats financeres per a uns ajuntaments que tenien cada vegada més atribucions i menys diners per a complir-les. De tota manera, aquesta és un altra història.
Font: "Molins i hisenda municipal al segle XVIII", Eduardo Pérez Arribas ("Cadafal", maig 2005).
