Papa Luna
Va donar suport a Robert de Ginebra i va ser elegit pels cardenals francesos a la mort de l'antipapa Climent VII, el 28 de setembre de 1394. A la mort del papa Urbà VI, el 1389, els cardenals italians havien aixi mateix elegit Bonifaci IX; per tant, l'elecció de Benet va continuar el cisma de l'Església Catòlica.
La major part de l'Església no va reconéixer Benet. La Corona d'Aragó va ser la que més fort el va recolzar, en particular alenats per sant Vicent Ferrer, que comptà amb el reconeixement d'Escòcia, Castella i Navarra. El 1397, l'Església francesa, que li havia donat suport, refusà decantar-se per cap dels dos. De fet, el 1398 Benet va ser empresonat en el seu palau d'Avinyó. La convocatòria del Concili de Constança va provocar la fugida de Benet XIII a Peníscola, on es va fer fort durant molts anys en el castell de la vila, sota la protecció de la monarquia aragonesa.
Finalment, Benet XIII va abdicar el 1417, tot i que sempre refusà l'elecció del papa Martí V. No obstant això, el Papa Luna va mantenir el reconeixement d'Escòcia, Castella, Navarra i Aragó, fins la seua mort el 23 de maig de 1423. Una vegada produida aquesta, alguns cardenals creats per ell van buscar-li un successor en la persona de Climent VIII de Peníscola tot i que uns altres cardenals van nomenar successor Benet XIV, en parador desconegut. El seu cos va ser traslladat més tard a Illueca, però durant la Guerra de Successió Espanyola les restes van ser destruïdes. Només es va salvar el crani, que descansa al Palau dels Comtes d'Argillo a Aragó.
Benet XIII va tenir un paper molt important durant l'interregne de 1410-1412 a la Corona d'Aragó donant un suport tàcit al candidat Ferran de Trastàmara. Fou Benet XIII qui va proposar de fer un compromís, que els parlaments van convocar a Casp el 1412.
Se li atribueix un Tractatus contra iudaeos i es conserva un sermó català que va pronunciar a Pamplona el 1390 amb motiu de la coronació de Carles III el Noble, rei de Navarra. Però la seua principal obra és el Llibre de les consolacions humanes, en el que segueix al "noble Boeci", com assenyala en el pròleg, és a dir, el De Consolation philosophiae de Boeci; l'obra va ser segurament redactada en llatí i després traduïda al català per ell mateix o per un autor també aragonès. No està clara la data de la seua redacció; hi ha qui pensa en una data anterior al seu cardenalat, però altres donen per data el 1414, moment en què pateix el major assetjament per part de les potències europees. El tractat es divideix en quinze llibres i 68 capítols, que ensenyen diversos procediments per ensenyar a l'individu a superar les adverses circumstàncies de la naturalesa humana.
Cal no confondre'l amb el papa de Roma Benet XIII, qui va regnar a l'Església Catòlica al segle XVIII. Al Castell de Peníscola hi ha un museu dedicat a la seua història i als anys que va passar en el castell d'aquesta vila.
La figura de Benet XIII ha estat tratada literàriament per diversos autors. Així Vicente Blasco Ibáñez en "El Papa del mar", Jaume Cabré en "Puja seca", Jean Raspail en "L'anell del pescador", Xavier Adro en "El Papa de Peñiscola, un siglo de Europa", o el vila-realenc Manuel Villarreal a l'obra teatral "Final del Cisma de Occidente"
Tanta va ser la seua tossuderia que va donar peu a la dita castellana "seguir en sus trece", en referència al seu nom Benet XIII
