Sèquies medievals
Contingut
Introducció
El disseny actual de la sèquia major de la població de Vila-real va ser realitzat en els segles medievals, excepte algunes modificacions fetes en moments més moderns -la construcció dels dos túnels del principi del seu traçat o les obres de 1877- però que no alteraven el concepte inicial.
Per a reconstruir el traçat originari de les sèquies hem hagut de recórrer a notícies indirectes. Ha sigut de gran utilitat la descripció que d’elles es feia en el moment de la neteja, quan s’establien els trams que havien d’escometre’s diàriament. A partir d’eixes dades, podem considerar, per exemple, que la unió de la sequiola coneguda com del secà i la denominada sèquia roja, va formar el canal hui dia conegut com la sequiola i que la que se sol citar com a sèquia nova es tracta de la més tard identificada com la sequieta .
La gola era el punt d’arrancada de tot el sistema hidràulic de regadiu del terme una vegada que l’aigua havia sigut captada del riu Millars a la presa; abraçava des de l’assut de les ermites fins a l’almenara anomenada d’en Morrut , lloc pel què desaiguava en cas de portar excés de cabdal.
Les argamasses
Tres anys més tard, continuaven les tasques dedicades a este lloc: Guillem Gamiça, manobre de la sèquia, rebia vint-i-cinc sous i cinc diners pel rebliment de la mateixa, especialment en les Argamasses. A l’any següent es pagaven cinquanta-cinc sous a Aznar Perdó, per un viatge que va fer a València per mandat del consell per a visitar la senyora Infanta ...per suplicar la e donar li a entendre la gran minua d’aygua e fretura que la vila dónes-els seus dita e són terme sofrig d’aygua, per rahó dels trenchs qui ladonchs eren feyts en les Argamasses de la cèquia de la dita vila... Una nova notícia de la seua ruptura data de 1437, quan es va obligar que fora arreglada la séquia a deenes a l’haver-se trencat en les Argamasses.
Pareix evident que esta era una zona difícil de mantenir en bon estat, perquè a més de quedar destruïda quan es produïa un temporal d’aigua, sofria de continu desperfectes de gran envergadura. La raó de la fragilitat cal buscar-la en el recorregut que havia de fer la sèquia. Esta anava apegada a la muntanya en una zona en què el riu va molt encaixat, quedant quasi a l’aire en alguns trams, de manera que qualsevol afonament o corriment de terra per pluja suposava la ruptura del canal, que en este tram era d’obra. El problema no tenia fàcil solució, per la qual cosa no es va actuar de manera definitiva fins al segle XIX. Segons Martí Cercós, l’any 1869, es va perforar un túnel per a evitar el perill que significava el punt de les Argamasses, separant la sèquia del llit del riu. L’obra té una extensió de 1030 metres, dels quals 492 m. estan coberts per una galeria i els 538 m. restants van al descobert; el cost va ser de 108.918 pessetes pagades pel comú dels regants.
El repartiment per tandes
Darrere este tram, la sèquia girava cap a la vila en direcció sud, seguint les cotes de nivell i iniciant-se l’àrea de regadiu. En l’actualitat, l’aigua de la sèquia es repartix per tot el terme de Vila-real dividida en tres grans torns; cada un d’ells correspon a l’extensió d’una partida de què rep el nom. Cada torn, també anomenat tanda, utilitza l’aigua durant sis dies consecutius, excepte l’últim, que per abraçar més terra de cultiu té dret a set dies de regatge seguits; una vegada completat el cicle es torna a començar.
Les primeres terres amb dret a aigua són coneguda amb el nom de Solades. Estan irrigades per mitjà de dihuit files compreses entre el Molí Nou i els partidors de Burriana, que a finals del segle XIX regaven 8748 fanecades i en l’actualitat 8834 (733 ha.). Per la seua localització propera al riu i la seua proximitat a la població van haver de començar a regar-se en primer lloc i són les que tenien major valor, tal com demostra Del Pozo en el seu estudi sobre l’espai agrari de Vila-real a l’assenyalar que el valor fiscal mig de la fanecada de terra d’horta era major en les proximitats del nucli urbà i de la sèquia Major, reduint-se en el segon sedeny.
Més avall, la sèquia major es dividia en dos braçals en el punt conegut com partidors de Burriana, forma abreujada de: els partidors apellats del pont apellat de Burriana. A partir d’este lloc, la séquia que donava regatge a les terres situades en la cota més alta, rebia el nom de sobirana o de dalt, i la que recorria el terme per la part baixa i regava les terres fins al terme de Burriana, era crida: jussana o d’avall, sent la de major longitud. L’àrea compresa des dels partidors de Burriana fins al riu Sec i des del secà fins al terme de Burriana, és el segon torn, conegut com Carinyena. Segons Martí Cercós es componia en la seua època de 7796 fanecades i en l’actualitat 9665 (802 hi ha.). L’any 1877, es van realitzar obres de modificació del llit de la séquia sobirana amb la missió de fer desaparèixer dos corbes molt pronunciades al travessar el barranc de la Cos, amb un cost de vint mil pessetes. Fins a 1950, el curs de la sèquia jussana transcorria uns cinquanta metres més avall que l’actual, per a abastir d’aigua al molí de la Roqueta.
Al creuar el riu Sec s’iniciava el tercer torn, anomenat de Cap de Terme. Dels tres és l’únic que la documentació medieval denomina amb el mateix topònim. Les terres altes eren regades amb les aigües de la sèquia sobirana, que prop del límit amb Nules baixava fins a trobar-se amb la jussana. Esta subministrava aigua a les terres del terme més cap a l’est, confrontants amb el de Burriana. Descendia cap al barranc del riu Sec i des d’allí, continuava camí al Cap de Terme per davall de l’alqueria de Bellaguarda,16 acabant en escorrims aprofitats per les poblacions de Nules i Burriana. El tercer torn, a finals del XIX abraçava 11.069 fanecades i en l’actualitat 13.373 (1109 ha.); a causa de la seua localització és l’àrea que més va sofrir els problemes d’escassetat d’aigua.
Pensem que, excepte algunes modificacions de la trajectòria de les sèquies, com la ressenyada per Martí Cercós, el traçat actual de la sèquia major coincidia en quasi la seua totalitat amb el disseny medieval. Fins al barranc de Ràtils les sèquies estan construïdes seguint la corba de nivell dels quaranta metres, encara que ja des del partidor de Burriana s’han dividit en dos, sent la sobirana la que es mantindrà pròxima a la cota indicada.
Des d’eixe accident geogràfic, la sèquia major sobirana va descendint gradualment, situant-se pròxima als trenta metres. Mentre, la jussana s’aproxima a la cota dels 20 m. Amb este traçat es convertien en regadiu totes les terres de labor situades per davall dels 40 m. d’altitud fins a arribar a la sèquia de Burriana, que circula en torn als 20 m. i a tot el llarg del terme des del riu Millars fins a la separació amb Nules.
Els canals menors
A més del conjunt format per les sèquies majors -eix principal del regatge a l’horta de Vila-real- existien en el terme altres dos canals que permetien augmentar la superfície de terres de regadiu: la sequiola, també coneguda com del secà i la sèquia roja. Ambdós tenien el seu origen al llit de la séquia major; per tant, compartien l’assut i depenien del cabdal que este aportara. Però es tractava de diferents sistemes de regatge respecte al de les sèquies majors i no de simples braçals, al tindre cada un d’ells els seus propis capítols, sequiers i preu de sequiatge.
La sequiola del secà transcorria per damunt de la sèquia Major; encara que no coneixem la seua data exacta de construcció sí que sabem que estava en ple funcionament en 1326, data de què daten algunes de les ordenances d’este canal. Naixia al tram comprés entre l’assut i el partidor que dividia a la sèquia major en dos, servint alguns anys com a punt de referència per a anomenar una de les tirades en què es fraccionava la sèquia durant el procés de neteja.
No és fàcil determinar el seu recorregut, en els capítols només es diu que la neteja es realitzava de la gola d’aquell tros al cap del Rech, sense especificar on quedava este punt; no obstant això, per mitjà de notícies indirectes, es pot recompondre el seu traçat: transcorria molt pròxim al nucli urbà, ja que s’assenyalava en els capítols que es faria una segona neteja del ...cap damunt el raval de Castelló en dret la creu, tro fins el tint del raval de València..., continuava en direcció al barranc de Santa Llúcia, el creuava i arribava fins a un punt que la documentació registra com cap de rech. Este canal no travessava el riu Sec, ni tan tan sols el barranc de Ràtils. Al llarg de tot el període estudiat, en cap cas es fa referència a les travesses que es construïen per a superar desnivells com els barrancs, i que solien ser punts dèbils que amb freqüència sucumbien davant de l’allau d’aigua, i que obligava a procedir urgentment a la seua reconstrucció. No obstant això, la documentació nomena amb certa regularitat les travesses del riu Sec a la sèquia major o inclús la del barranc de Ràtils per a la sèquia roja. El silenci documental respecte d’això per a la sequiola, ens porta a pensar que el cap del reg d’esta sèquia es trobava en un lloc prou anterior a este barranc.
Canvis en el segle XV
La superfície de les parcel·les irrigades per l’aigua de la sèquia del secà no era molt gran, ja que al marcar el preu del sequiatge sempre es feia en funció a l’hort o a la fanecada, però mai per a la jovada, unitat de superfície usada en el cas de les sèquies majors i de la sèquia roja. Es tractava de les hortes confrontants a les vivendes o molt pròximes al nucli urbà; la seua proximitat a la sequiola provocava alguns problemes de mals olors o brutícies, que afectaven els habitants de la vila i que els va portar a elevar les seues protestes davant del consell municipal.
L’única modificació del traçat de la sèquia del secà, o més prompte, una ampliació de la mateixa - realitzada en el període del nostre treball- es constata per a l’últim terç del segle XV. En els capítols corresponents a 1475, s’assenyala que la neteja es farà ...de la parada aquella fins al pont nou d’aquell, qui és en el camí de l’alqueria Vella..., no indicant-se que el final és el del "cap de rech", sinó un pont nou que s’ha fet en ella, la qual cosa implica que s’ha ampliat la sèquia pel final, possiblement buscant a la sèquia roja.
Apareixen per primera vegada notícies sobre la sèquia roja l’any 1366, al pagar-li a Berbegal Miralles dihuit diners per un temps que va anar a adobar el seu partidor; encara que no és fins a 1396 quan tenim certesa que el sistema estava en funcionament amb sequier propi. Igual que la sèquia del secà, la sèquia roja part com un ramal de la sèquia major, però en este cas de la sobirana, és a dir, el partidor es localitzava després de la divisió d’aquella, però abans d’arribar al riu Sech. Més complicat és conèixer el seu punt final, esta creuava el barranc de Figuera i el de Ràtils, i en diverses ocasions va haver de ser arreglada o millorada en estos llocs, especialment a la travessera del barranc de Ràtils. Sabem que continuava fins al riu Sec, provocant algunes vegades que l’aigua pujara contracorrent, en direcció a la vila; per la qual cosa, a partir de 1452, es va introduir un assentament més en els capítols en què s’obligava al sequier a tornar l’aigua que penetrava en sentit contrari. El fet que poguera entrar aigua a la sèquia des del riu Sec i que en la documentació mai no es mencione la travessera d’esta sèquia al riu, es deu que el final de la sèquia roja es trobava en este punt.
Respecte al model de terres que negava, eren de més superfície a les regades per la sequiola del secà, no tractant-se d’horts sinó d’heretats de major grandària, mesurades en jovades. No creuava, ni tan tan sols discorria prop del casc de la vila. Els únics detalls que ens dóna a conèixer la documentació era que regava una vinya, punt de referència per a indicar fins on havia de netejar-se dos vegades l’any, i que tenia una almenara en el rajolar. Com ocorre amb els sèquies majors, el sequiatge es pagava per jovada i el càrrec de sequier era subhastat.
Igual que descrivíem en el cas de la sequiola del secà, també la sèquia roja va canviar el seu traçat l’any 1477. Si els capítols indicaven que la neteja es realitzaria des de la gola fins al final del regatge, a partir de l’any 1477 el mateix assentament assenyalava que: Primerament, que el dit sequier sia tengut scurar la dita cèquia una vegada en l’any, de la gola que comença en la sequiola novament estreta del pont nou que és en el camí dels ponts en Simó fins al cap del rech de la cèquia roja... En este cas, l’ampliació de la sèquia va anar realitzada en la part davantera, canviant de lloc la presa d’aigua. Així, una notícia de 1487, parla dels partidors vells de la sèquia roja. El fet que la sequiola del secà s’ampliara per la part posterior i que la sèquia roja el fera en la part davantera, permet pensar que ambdós canals es van unir, la qual cosa es confirma pel fet que durant alguns anys van eixir juntes en la subhasta, compartint sequier.
Creem a partir d’ací que de la unió de la sèquia del secà i de la sèquia roja es va formar el canal conegut actualment com sequieta . Ambdós permetien el regatge de terres localitzades per damunt de la cota dels quaranta metres, i de cert valor per trobar-se més pròximes a la vila que el tram final de la sèquia major.
Un important braçal de la sèquia major apareix documentat a partir de 1364; es tracta de la sequiola que subministrava aigua a la plaça de la vila. Diversos pagaments realitzats eixe any evidencien la seua obertura: Pere Scrivà, manobre de la sequiola que passa per la plaça, rebia vint-i-sis sous per les despeses de la dita obra. Uns dies més tard, el set de setembre, se li pagaven désset sous per la compra d’un almud e mig de calç per a la mateixa, i un assentament posterior confirma l’obra, al pagar quinze sous a Arnau Esplugues, contractat pels jurats per a obrir la sequiola de la plaça.
En 1382 apareix el terme sèquia nova a l’assenyalar-se que la sèquia major havia estat netejada des dels partidors de Burriana fins a «la parada de la sèquia nova». Esta s’obria al tram en què la séquia major només és un canal, entre l’assut i els partidors majors, ja que hi ha un segon assentament en què s’indica la neteja des d’estos partidors fins al Cap de Terme, i no existint en tota esta tirada cap referència a la denominada sèquia nova. La qüestió és a quina sèquia s’està referint? Pensem que pot identificar-se amb la sequiola que entra a la ciutat contornejant l’antiga vila i sobre la que Martí Cercós en el seu manuscrit assenyala que la tradició admet que va ser manada construir per a conduir el necessari subministrament d’aigua a l’obra durant l’edificació de l’Església Arxiprestal de sant Jaume, però que a més a més posteriorment les finques confrontants van començar a regar d’ella fins a constituir el que hui encara es coneix com a Rec Nou, i que, a finals del segle XIX, cobria 574 fanecades.
Tots els noms que hem anat enumerant en l’anterior descripció han romàs en la memòria col lectiva de l’agricultor vila-realenc, des del segle XIII fins als nostres propis dies.
Font: Inmaculada Román Millán. "Cadafal". (maig de 2000)
Documentació: Inmaculada Román Millán. "El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XIV. Orígenes, administración y conflictos" (Comunitat de Regants de Vila-real, 2000)
