Alfons XIII de Borbó
Infància i educació
Fill del rei Alfons XII d'Espanya, que era fill de la reina Isabel II d'Espanya i de l'infant Francesc d'Assís d'Espanya, i de l'arxiduquessa Maria Cristina d'Àustria, filla de l'arxiduc Carles d'Àustria i de l'arxiduquessa Elisabet d'Àustria. El nou príncep nasqué sis mesos després de la mort del seu pare.
Educat al Palau Reial de Madrid per instructors, cresqué en un món extremadament cortesà en el qual ell se sentia plenament còmode.
Matrimoni i descendència
Diverses foren les candidates a muller del rei Alfons XIII d'Espanya, d'aquestes destaquen la princesa Victòria Lluïsa de Prússia, la princesa Margarida del Regne Unit i la seva germana la princesa Patrícia del Regne Unit filles del duc de Connaught. També s'havia pensat en alguna princesa francesa o en una arxiduquessa austriaca. Finalment l'elegida va ser la princesa Victòria Eugènia de Battenberg.
El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa Victòria Eugènia de Battenberg filla del príncep Enric de Battenberg i de la princesa Beatriu del Regne Unit. Era per tant néta per línia paterna del príncep Alexandre de Hessen-Darmstadt i de la comtessa polonesa Júlia von Rauke i per línia materna de la reina Victòria I del Regne Unit i del príncep Albert de Saxònia-Coburg Gotha.
El matrimoni estigué ple de controvèrsies, la condició humil de la princesa britànica ja que era tan sols una princesa de Battenberg amb el tractament d'altesa sereníssima i néta d'una simple comtessa polonesa. A la vegada la princesa no posseïa cap mena de fortuna i vivia a cost de la família reial britànica al Palau de Kensignton. A més a més, la jove professava el protestantisme un greu impediment per la família reial espanyola. Però el que realment es veia perillós era que la princesa era portadora del gen de l'hemofília i era probable que l'introduís als seus fills. Superats els obstacles la parella es casà a l'església dels Jerónimos de Madrid. Al mateix dia del casament l'anarquista català Mateu Morral els hi llençà un ram de flors amb una bomba que explota damunt del cotxe de cavalls de la parella que sortí il·lesa de l'atemptat.
La parella s'establí al Palau Reial de Madrid i tingueren sis fills:
- SAR l'infant Alfons d'Espanya nascut a Madrid el 1907 i mort a Miami el 1938 en un accident automovilístic. Es casà dues vegades, amb Edelmira Sampedro i amb Marta Rocafort. Renuncià als drets sobre el tron espanyol a causa del seu matrimoni desigual.
- SAR l'infant Jaume d'Espanya nascut a Madrid el 1908 i mort el 1975. Es casà amb l'aristòcrata francesa descendent dels prínceps de Rúspoli Emmanuella Dampierre de la qual es divorcià l'any (1949), i en segones núpcies amb Carlota Tiedemann. Renuncià els seus drets sobre la corona espanyola l'any 1933 a causa de la seva sordesa.
- SAR la infanta Beatriu d'Espanya, nascuda a Madrid el 1909 i morta a Roma el 2002. Es casà el 1935 amb el príncep de títol vaticà Alexandre Torlonia.
- SAR la infanta Maria Cristina d'Espanya nata a Madrid el 1911 i morta el 1996. Es casà l'any 1940 amb Enric Marone.
- SAR l'infant Joan de Borbó nat a Madrid el 1913 i mort a Pamplona el 1993 a causa d'un càncer. Es casà amb la princesa Maria de la Mercè de Borbó-Dues Sicílies a Roma el 1935. Al 1977 va cedir els dres hereditaris en favor del seu fill Joan Carles I de Borbó
- SAR l'infant Gonçal d'Espanya nat a Madrid el 1914 i mort en un carretera austriaca l'any 1934
El fantasma de l'hemofília aparegué a les vides dels reis d'Espanya ja des del naixement del seu primer fill. Tant el príncep Alfons com el príncep Gonçal eren patidors d'aquesta malaltia, i les princeses Beatriu i Maria Cristina eren portadores del gen de l'hemofília. La succesió s'agreujà pel fet que l'infant Jaume era sord-muti això era considerat un greu impediment. Només l'infant Joan gaudia d'un perfecte estat de salut.
Rei d'Espanya
Durant la seva minoria d'edat la seva mare exercí la Regència, en un període que veié la derrota davant els Estats Units i la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines (Tractat de París, 1898). Fou declarat major d'edat als setze anys (1902) i mostrà des del començament la seva voluntat de no sotmetre's a les limitacions constitucionals (encomanà el govern a polítics que li eren addictes i practicà una doble diplomàcia) a més de la seva perillosa inclinació envers l'exèrcit. Irritat per la manca de ductilitat de Maura, el deixà caure davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), i confià el govern a José Canalejas, que presidí la darrera etapa de govern estable (1910-1912). Simultàniament es llançà a la guerra colonial, en consolidar-se el protectorat a la zona nord del Marroc pel tractat franco-espanyol del 1912.
El fraccionament dels partits, que practicà conscientment, culminà quan el 1913 cridà Eduardo Dato al poder, prescindint del cap del partit conservador, que era Maura, i escindint aquella organització política. Però, en acabar-se la Primera Guerra Mundial i iniciar-se una etapa d'inquietud política i social, es trobà desemparat dels mecanismes de defensa tradicionals, que no pogueren substituir els fugaços governs de concentració (govern nacional del 1918, etc). La situació esdevingué greu en descobrir-se la seva intervenció directa en la guerra del Marroc, prescindint de l'alt comandament militar i induint al general Silvestre a una acció que dugué al sagnant Desastre d'Annual. Per tal d'evitar la discussió de les responsabilitats, afavorí el cop d'estat militar del general Miguel Primo de Rivera (setembre del 1923).
Alfons XIII de Borbó i la seua esposa Victòria Eugènia de Battenberg varen ser distingits al 1925 com Alcaldes Honoraris per la Corporació Municipal de Vila-real, com una manifestació d'adhesió a la monarquia promoguda pel partit "Unió Patròtica".
S'iniciaren així sis anys llargs de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals. Però en advertir que el règim dictatorial podia enfonsar la monarquia mateixa en el seu fracàs, es desféu de Primo de Rivera (gener del 1930) i intentà un impossible retorn al constitucionalisme, després del parèntesi de la dictadureta del general Berenguer. La màquina del caciquisme estava rovellada i els millors dels vells polítics l'havien abandonada: les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 mostraren que el país s'inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat de tothom, partí d'Espanya, esperant que un dia el tornarien a cridar. Lluny d'això, el suport de l'opinió pública minvaria amb els anys, malgrat la seva frustrada aproximació al carlisme.
Exili
S'exilià a França primerament i després a Roma, on rebé el suport de la família reial italiana i se separà de la seva muller, que s'instal·là a la localitat suïssa de Lausana.
El 1936 aprovà plenament l'aixecament del 18 de juliol i la política del general Francisco Franco. Poc abans de morir renuncià els seus drets en el seu tercer fill, Joan. El gener de 1980 les seves despulles foren traslladades de Roma (eren inhumades a l'església de la Mare de Déu de Montserrat) de Roma al mausoleu del Monestir de l'Escorial.
