Els Cucaló de Montull
El traginer Pere Vilar, com a marmessor del difunt Pere Montull, i també com a tutor i curador deis seus fills Pere i Francisquet, fa a València en 1434 inventari de tots els seus bens, i per aquest document hi ha constància de la seua activitat com a notari a la capital. Pere, el fill major, degué continuar la dedicació, heretant de son pare despatx, clientela i rendes. El germà xicotet, Francesc, va cercar per la seua part d’introduir-se dins l' administració oficial i, molt jove encara, quan nomes han passat quatre anys de la mort del pare, el trobem ja escrivà de la Cancelleria Reial i com a tal, i entre altres responsabilitats, fiador davant del Mestre Racional de la situació econòmica de la batllia de Vila-real.
L’inici de la nissaga
De la seua categoria personal i de la confiança que inspira en tots els nivells es desprenen els honors rebuts huit anys després pel jove Montull. En 1447 forma part de la secretaria d'Alfons el Magnànim i el propi monarca el confirma com a batlle vitalici de la vila, amb drets hereditaris, el 30 de juliol d'eixe any. Aquest fet coincideix amb el premi que els vila-realencs li atorguen: cinc-cents sous per la defensa feta de la població, amb un savi ús de la seua influencia davant del rei.
Francesc Montull enllaça amb una de les famílies camperoles de més solera a Vila-real, pel seu matrimoni amb Isabel Ays, parenta de síndics i jurats, estableix la seua residència al carrer Major i, fins a la seua mort el 6 de setembre de 1471, va incrementant paulatinament el seu patrimoni personal amb les possessions que els Ays tenien per totes les rodalies de La Plana i la serra d'Espadà. L'exercici de la batllia servirà també a la família per fer inversions en terres i molins en diverses poblacions veïnes. La filla, Úrsula, va casar amb Lluís Adzuara, apotecari de Nules. El fill, Jaume, assumirà la responsabilitat de la batllia, integrat en el que podríem anomenar com una certa noblesa local, i continuarà augmentant el patrimoni familiar.
El reflux de benestar que arriba a les terres valencianes desprès de la guerra civil a Catalunya durant el regnat de Joan II es manifesta també a Vila-real en el transcurs dels anys immediats. El mestre Pere Comte, que ha intervingut ja a la Seu, a la Llotja i al Palau de la Generalitat de Valencia, rematarà la construcció de la parròquia de Sant Jaume; es fan noves obres a l'Hospital de Santa Llúcia; es construeix un pont nou a la rambla de l'Algonder (la de la Viuda). Aquesta darrera obra és de gran importància per a tota la comarca per les constants crescudes i avingudes d'aigua que dificultaven el pas pel camí real. Les despeses de la construcció del pont son cobertes amb el llegat del justícia i escrivà Jaume de Sant Vicent, que així ho deixa manat en el seu testament, però la direcció del projecte és assumida per Jaume Montull que aprofita també, amb eixe objectiu, la presencia a la vila i la col·laboració del mestre Comte, i arreplega els beneficis de prestigi per l’èxit de la nova construcció.
L'extensió del cognom és aleshores un bon símptoma de la puixança familiar. Un prevere anomenat Perot Montull forma part per eixos anys de la cort vaticana d' Alexandre VI, és un d'aquells «maledetti catalani» dels quals es va rodejar el papa Roderic de Borja. I a la mateixa vila, cap al 1492, es coneixen documentalment un Pere Montull, jurat, i un cert Berthomeu Montull que està registrat que és qui repica les campanes parroquials amb ocasió de la derrota de Boabdil i la conquesta de Granada. El batlle Jaume Montull exerceix el seu control i autoritat plena a Vila-real i es pot permetre el luxe i la satisfacció d'enviar a Francesc, el seu fill primogènit, a l'Estudi General de Lleida perquè es gradue en Lleis.
El donzell Francesc de Montull
El jove hereu es converteix en Batxiller en 1498 (la Universitat de Valencia trigarà encara quatre anys en ser fundada) i molt prompte destaca tant per la seua fidelitat al rei Ferran II com per la implicació que mostra en la vida cívica de la seua vila natal. El Consell l' anomena, pels seus coneixements i pel fet de ser persona noble i aliena a la política municipal, administrador de l’Hospital en 1507. I poc després de la mort del rei Catòlic, en 1516, el govern del municipi, que ja li havia confiat el càrrec de Capità Major de la vila, «lo fan indemne de qualsevols dans que a ell vingua e a la sua casa, per causa de la dita quapitania, prometent-li lo dit Consell defendrel en qualsevol loch, temps e quas, per causa de dita capitania».
L'acord del Consell, quasi podríem dir-li una assegurança a tot risc, no és ociós. Els temps estaven molt revolts. Tant la inestabilitat derivada de la desaparició del monarca com la problemàtica de les constants incursions deis corsaris nord africans a les costes valencianes mantenien les poblacions litorals en permanent estat d'alerta, amb escamots de vigilància nocturna a vora mar, tancament «amb pedra i morter» dels portals de les murades, i moltes altres mesures de protecció. Que el Consell donés el comandament de la milícia local al cavaller Montull, membre aleshores de l'ordre de Sant Jaume de l'Espasa, de la qual va arribar a ser comanador, és bon indici del reconeixement que se li devia a les seues capacitats d'honestedat i valentia.
Fins al final de la seua vida, el batxiller Francesc Montull va mantenir aquesta imatge de pròcer local. I així, tant actua com a testimoni en la solemne recepció d'unes relíquies de la Vera Creu i d'altres, destinades a l'església de Sant Jaume, com és sagrista d'honor de la mateixa i mecenes que cobreix les despeses d'erecció d'un nou recinte per a guardar el tresor parroquial, o pacta amb la vila com a major contribuent aportacions econòmiques per a la redempció de captius deIs pirates musulmans.
Sols una cosa no va poder fer Francesc Montull pel seu poble. Donar-li un fill. Per això, malgrat el seu matrimoni amb Isabel Sanç, filla del batlle de Catí Jaume Pere Sanç, la seua mort sense hereus va fer que tots els drets de llinatge anaren a mans de la seua germana Isabel, casada en 1503 amb el noble sogorbí Joan Cucaló de Berenguer.
La gralla i la flor de llis
El llinatge deIs Cucaló, segons els heraldistes García Carraffa, remuntava la seua presencia en Sogorb al segle XIII i tenia una altra branca fincada a Morvedre. Els Cucaló tenien grans possessions a València i casa pairal junt a la del duc de Sogorb, del seguici del qual prenien part. El notari de la vila Jaume Mascarell intervindrà sovint en les relacions entre ambdues grans famílies. El nou hereu de la nissaga, Jaume, va rebre també de sa mare, morta en 1553, una renda de mil cinc-cents ducats, i de son pare el dret de mesclar els dos cognoms. Tant ell com el seu fill Francesc Joan van ser ja Cucaló de Montull, senyors de Tales i de Càrriga. Jaume, casat amb la dama Isabel Sayol de Vallseca, de rancis llinatges militars catalans, va ser també cavaller de l'Ordre de Sant Jaume com el seu oncle Francesc, i va testar en 1557.
Quan Rafael Martí de Viciana descriu en 1564, en la seua obra «Chronica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y su reyno», la nostra població i inclou un «retrato de la villa», el palau dels Cucaló de Montull destaca com a element significatiu, amb les seues plantes ornades amb ventanals, grans i geminats en el primer pis, una filada de mig punt al segon, i l'airosa torreta amb cúpula i gallardets sobresortint per dalt de les teulades. Els nous senyors, el parc i cerimoniós Francesc Joan i la seua orgullosa esposa na Jerònima Agnés de Cruylles i Pérez d' Azagra, porten una vida de profunda religiositat, estricta i ordenada, interrompuda excepcionalment per esdeveniments tan solemnes com la visita que els fa el propi rei d'Espanya Felip II. El monarca, procedent de Barcelona, va descansar a la vila i va concedir als Cucaló l'honor de ser els seus amfitrions, acollint-se a la seua casa i amb les consegüents magnes celebracions.
Vila-real era coneguda en aquell moment per la seua estabilitat social, ben apreciada per Viciana quan deia: «en este reyno por muchos es nombrada Venecia la pequeña porque en el goviemo y riqueza eccede a muchas otras villas». Però rés d’això semblava ser prou per a l' altiva habitant del palau, neboda de mossèn Cosme Maties de Cruïlles, senyor d' Alfara, que viuda ja de Francesc Joan va aconseguir, després de llargs plets amb els seus cosins, que li fora reconegut el dret hereditari sobre la baronia de Carcer. El seu fill Fabià, més atret per la vida de la capital i per fruir d'aquest, encara que mínim, títol nobiliari, es va establir a València i va adoptar el cognom Eslava, com els antics senyors de Càrcer.
Fabià de Cucaló va tornar al lloc de procedència dels seus avantpassats notaris, tancant un cicle de quasi dos segles. En 1604 i en 1606 va assistir a les Corts celebrades, com a representant del braç militar. En 1607 va ser anomenat Justícia Criminal de València i tres anys més tard va formar part del Consell General, al mateix temps que es feia càrrec de la responsabilitat de Justícia Civil. Però no van ser aquestes les úniques activitats i interessos de l’aristòcrata. Durant la seua joventut va tenir vel•leïtats literàries i va formar part de la barroca «Academia de los Nocturnos», gaudint de la confiança i de l'amistat de Guillem de Castro, del canonge Francesc Tárrega, de Gaspar Escolano i de tot el conjunt d’intel•lectuals valencians que durant quatre anys conformaren la famosa tertúlia del palau de Català de Valeriola. Tot ben allunyat de la vida laboriosa i avorrida del seu poble de La Plana.
Fabià mor el 1617 i el seu casalot de la vila, quasi abandonat, es posat a la venda en 1638. A l’any següent gestionaria la seua compra el prevere Joan Egidi Trullench per tal de convertir-lo en un convent de religioses dominiques.
Font: Heredia Robres, Jacinto. “Una casa del carrer Major. Els Cucaló de Montull”. (“Cadafal”, maig 1995).
Documentació:
- Pi Aparici, Juan Francisco., Configuración y ascenso social de un linaje: la documentación de los Cucaló de Montull ss. XIV-XVI). Valencia, 1989.
- Doñate Sebastiá, José María. “El hospital de San Miguel y Santa Lucía”. Vila-real, 1984.
- García Caraffa, A. “El solar catalán, valenciano y balear”. San Sebastián, 1968.
