Jaume I
rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276).
Contingut
Antecedents
Fill i successor (1213) de Pere I el Catòlic al tron de la corona d'Aragó.
Pare d'en Pere el Gran i de Jaume II de Mallorca.
El seu pare era molt afeccionat a les dames, però rebutjava a la seua esposa, Maria de Montpeller, per la qual cosa va ser enganyat per aquesta, i vint-i-quatre prohoms, abats, priors, l'oficial del Bisbe, alguns religiosos, dotze dames, i altres tantes donzelles, li feren creure que jeia amb una de les seues amants, cosa que era fingida per la seua pròpia esposa; mentre, aquells i tot el poble, resaven. Quan va arribar la llum del dia entraren a la cambra, i es descobrí l'engany, el Rei botà del llit i tragué l'espasa. Li explicaren el que havia succeït, i ell va dir: “doncs el cel vulgui complir els vostres vots". Aquell mateix dia va fugir a cavall de Montpeller. Passat el temps de l'embaràs va nàixer el que després seria el rei Jaume I. Sembla ser que aquesta història sobre la concepció del rei en Jaume seria una llegenda, però que està basada en el que el propi rei hauria dit, o fet posar, a El llibre dels feyts. Es conserven diversos retrats del rei que el representen ros i de alta estatura.
Núpcies, amants i fills
El 6 de juny de 1221 es casa a Ágreda (Sòria), amb tretze anys, amb Elionor de Castella, filla d'Alfons VIII de Castella i Elionor d'Anglaterra. El 1229 es divorcia d'Elionor, de la que havia tingut un fill:
- l'infant Alfons d'Aragó (1222-1260), hereu de la corona fins a la seua mort.
Durant el matrimoni amb Elionor tingué algunes amants: Elo Álvarez; la comtessa Aurembiaix, filla del comte d'Urgell Guerau de Cabrera, que s'acabaria casant amb Pere de Portugal.
El 8 de setembre de 1235 es casa a la catedral de Barcelona en segones núpcies amb Violant d'Hongria, filla d'Andreu II d'Hongria, de la que haurien de nàixer deu fills:
- la infanta Violant d'Aragó (1236-1300), casada el 1246 amb Alfons X de Castella
- l'infant Pere (1240-1285), rei d'Aragó i València i comte de Barcelona, anomenat "el Gran"
- l'infant Jaume (1243-1311), rei de Mallorca
- l'infant Ferran d'Aragó (1245-1250), mort als tres anys
- la infanta Sança d'Aragó (1246-1251), que morí de pelegrinació a Terra Santa
- l'infant Sanç d'Aragó (1250-1275), que arribaria a ser arquebisbe de Toledo.
- la infanta Constança d'Aragó (1239-1275), casada amb Manel, príncep de Portugal
- la infanta Elisabet d'Aragó (1247-1271), casada el 1262 amb Felip III de França
- la infanta Maria d'Aragó (1248-1267), monja
- la infanta Elionor d'Aragó (1251-?), morta jove
Durant el matrimoni amb Violant, Jaume I tingué diverses amants, entre les que cal destacar Blanca d'Antillón, amb qui tingué un fill bord, Ferran Sanchis (1240), baró de Castre; Berenguela Fernández i Elvira Sarroca, de la que naixeria l'any 1248 Jaume Sarroca, que va arribar a ser bisbe d'Osca.
Vidu de Violant el 1251, tingué altres amants i concubines: Guillema Cabrera, Berenguela Alfonso, Sibila de Saga i Teresa Gil de Vidaure, que seria esposa mitjançant document privat, però que el rei va abandonar quan aquesta va contraure la malaltia de la lepra. D'aquesta última en nasqueren:
- Jaume de Xèrica (v. 1255-1285), senyor de Xèrica
- Pere Ferrandis (1259-1318), baró d'Híjar
Regnat
Durant els quinze primers anys del seu regnat, va mantenir diverses lluites contra la noblesa aragonesa que fins i tot va arribar a fer-li presoner l'any 1224. Al 1227 va afrontar un nou alçament de la noblesa aragonesa, dirigit per l'infant Fernando, oncle del rei, que va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa, amb la signatura de la concòrdia d'Alcalá (març de 1227). Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els nobles, donant-li l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans. Aquesta estabilitat va assolir el apaivagament de les reclamacions de la noblesa.
Jaume I signà amb Lluís IX de França el tractat de Corbeil (1258), pel qual li cedia tots els dominis que tenia a Occitània (excepte la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omelàs), però aconseguia que els reis francesos renunciaren explícitament a qualsevol pretensió sobre Catalunya que poguessin al·legar més endavant com a descendents dels conqueridors de la Marca Hispànica.
Conquestes
Conquesta de Mallorca
Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuniren a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la conquesta de Mallorca (1228). L'any següent, el 5 de setembre de 1229 l'estol català surt de Salou, i conquereix Mallorca a Abû I-Alâ Idrîs al-Ma’mûn: desembarca a Santa Ponça i venç els moros a Portopí. Comença la repoblació amb pagesos de l’Empordà (1236). Al mateix segle XIII ja es commemora a Mallorca, el dia 31 de desembre, la festa anomenada de l'Estendard. Al voltant d'aquesta Festa, Jaume el Conqueridor esdevé el principal mite de la història de Mallorca, com també serà mitificat posteriorment al País Valencià.
Conquesta de Menorca
Pel tractat del cap de Pera( 1231), el kaid de Menorca, Abû Muhammad ‘Abd al-Wahid, esdevé vassall del rei catalano-aragonès Jaume I. Alfons II el Franc conquereix de forma efectiva aquesta illa, després de la capitulació del ra'îs Abû’Umar (1287). D'acord amb el tractat d'Anagni (1295) la cedeix a Jaume II de Mallorca, el qual la incorpora a la corona mallorquina. Va ser repoblada per catalans, però també s’hi van quedar molts moros. La conquesta és celebrada anualment el dia de Sant Antoni.
Conquesta de les Pitiüses
Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona, i son germà Bernat de Santa Eugènia conqueriren les Pitiüses (Eivissa i Formentera) el 1235 a Abû I-Hasan ‘Alî al-Saîd al-Mutadid. La festa de la Conquesta se celebra, seguint el model de la festa de l'Estendard mallorquina, el dia 9 d'agost, sant Ciríac.
Conquesta de València
Començà el 1232. El 1238, tropes catalanes i aragoneses entren a la ciutat de València, que depenia del califa de Bagdad al-Mustansir Billah. La conquesta de les darreres places originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva. Però hi renuncià després de signar el tractat d'Almizra (1244), segons el qual Jaume I cedia a Castella la conquesta de Múrcia. El regne de València van ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, que ara són de parla catalana, i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors, inicialment de parla aragonesa i avui de parla castellana. La conquesta és celebrada a la ciutat de València des del temps de Ramon Muntaner fins avui dia, per imitació de la Festa mallorquina, la jornada del dia 9 d'octubre. Dins dels seus plans de dinamització econòmica de les zones costeres del nou Regne, al 1274 va signar el document que fundava de nova planta la població de Vila-real, segregant el seu terme del de Borriana.
Conquesta de Múrcia
Castella havia sotmès Múrcia a vassallatge (1243), però els moros murcians es van revoltar contra Castella amb el suport del regne de Granada i el Marroc (1264). La reina Violant de Castella (esposa d'Alfons X, el Savi) demanà ajut urgent al seu pare Jaume I. Aleshores, tropes exclusivament catalanes comandades per l'infant Pere (el futur Pere II el Gran) conquereixen a Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla el regne moro de Múrcia (1265-66). Tot el país va ser repoblat per catalans. D’acord amb el Tractat d'Almizra (1244), Jaume I va cedir, generosament, Múrcia a Castella.
Darrers anys
En morir el 1262 sense descendència l'infant Alfons, el seu fill gran (1260), Jaume I deixava a Pere, el seu segon fill, Catalunya, Aragó i València; al germà petit Jaume (1243-1311) li deixava, com a vassall del rei catalano-aragonès, Mallorca, Menorca (llavors encara en poder dels moros), les Pitiüses, els comtats del Rosselló i la Cerdanya (aproximadament l’actual Catalunya del Nord) i els territoris que conservava a Occitània (la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omelàs): passà a ser rei d’aquests territoris, coneguts amb el nom de regne de Mallorca, amb el nom de Jaume II de Mallorca (1276-1311).
De fet, en temps de la dinastia del Casal de Barcelona, ja hi hagué manca d'entesa entre els reis de la branca de Mallorca i els seus reis parents, amb les conquestes de Mallorca per Pere II i Pere III el Cerimoniós. En temps de la Casa de Trastàmara i de la Casa d'Àustria hi hagué enfrontaments que prengueren un caire de guerra civil entre els regnes de Mallorca i de València, per una banda, i el Principat de Catalunya per l'altra, per la desafecció majoritària d'aquest a la monarquia, en temps de Joan II de Trastàmara i de Felip III (IV de Castella). I mancats d'un rei exclusiu comú, l'estructura en diferents regnes menà a un progressiu allunyament dels regnes de la Corona d'Aragó, fins a la seva darrera col·laboració durant la Guerra de Successió, amb unitats militars mallorquines i valencianes defensant Barcelona i en la redacció i defensa del memorial de greuges anomenat "Representació".
D'altra banda, la diferent combinació de les propietats de Jaume I en cada testament, mostra, per una banda, la constància a atribuir al fill major Alfons el Regne d'Aragó; a Pere, el Principat de Catalunya; i a Jaume, el Regne de Mallorca i Montpeller, però amb diferents combinacions, depenent del nombre de germans: segons el quart testament, Jaume hauria estat rei de València. L'ordre de naixement s'associava, doncs, amb la importància del regne atribuït: els patrimonials, Catalunya i Aragó, per al primogènit; i en haver-hi dos fills, però, Alfons rebia Aragó i Pere, Catalunya, com si Aragó fos més important. En haver-hi quatre fills, el tercer rebia el Regne de València, el tercer en importància per l'extensió. I en haver-n'hi quatre, el petit rebia les terres nord-pirinenques i Montpeller.
El fet notable és que, el primer cop que Jaume I tingué dos fills, el menor, Pere, havia de rebre el Regne de València, el de Mallorca, les terres nord-pirinenques i Montpeller; per contra, en el darrer testament, també amb dos fills, el petit no rebé el regne de València. El motiu de la separació del Regne de València del de Mallorca en el darrer testament pogué ser la voluntat de no crear dos blocs prou grossos que es poguessin enfrontar. Però la conseqüència fou que els reis de la Casa de Mallorca s'hagueren d'enfeudar als seus parents més poderosos, perquè la Catalunya Nord estratègicament era massa important per a Catalunya com a zona de pas des de la Corona de França. I finalment, es produí la reincorporació de les terres de la Corona de Mallorca a la Corona d'Aragó, amb la pèrdua de Montpeller.
Al setembre de 1269, Jaume I va sortir de Barcelona amb la seva armada per a una expedició a Terra Santa, però dispersades les seves naus per les tempestes, va haver de desembarcar a Aigües-Mortes, prop de Montpeller, i va haver de renunciar a aquesta nova empresa.
Va morir a València el 27 de juliol de 1276 després d'un regnat de seixanta-tres anys.
Enllaços externs
Biografíes
- Jaume I El Conqueridor. La trilogia Novel·la històrica al voltant de la vida de Jaume I.
Obres escrites
Bibliografia
QUINTANA, Antoni J. & CALAFAT, Rosa M., La pervivència del Rei En Jaume, Mallorca, 1992, ISBN: 84-604-4563-1 VALRIU, Caterina & VIBOT, Tomàs, El rei en Jaume I, un heroi històric, un heroi de llegenda, Mallorca, 2006.
