Mare de Déu de Gràcia

Verge de Gràcia

Una llegenda, sorgida i difosa al segle XVIII, per imitació d'altres semblants existents per tot arreu, diu que un pastor que tenia pasturant el ramat per aquells indrets a les vores del riu Millars als temps remots de la fundació de la vila, va sentir una música celestial i, atret per aquesta, es va dirigir al fons d'una cova en la qual va trobar una imatge de la Verge que, traslladada a l'església de Vila-real, desaparegué de manera inexplicable, tornant a ser trobada al mateix lloc, manifestant així la seua voluntat de que li fos alçat un santuari per al seu culte i devoció.

Aquesta narració pietosa queda contradita per la documentació coneguda que no constata la presència d'activitat religiosa continuada sinó fins a ben avançat el segle XV, amb les successives demandes de diversos penitents que construeixen algunes cetles eremítiques en un indret solitari lluny de la població, a la vora del riu Millars, emprat de manera comunal pels veins com a bovalar i on estava situat l'assut del riu que proporcionava mitjançant la séquia Major el cabdal d'aigua necessari a les sèquies de l'horta i força per als diversos molins fariners.

La imatge primitiva de la Mare de Déu, possiblement portada per algun d'aquells eremites per a la seua devoció, era una escultura tallada en fusta, de 74 centímetres d'alçada, d'estil popular segons els models de transició del romànic cap al gòtic, seient, amb el xiquet assegut sobre el genoll esquerre de la Verge Maria, ambdós somrients i d'aspecte molt humanitzat. A principis del segle XVI la imatge va ser vestida amb mantell, perruca i joies, seguint els costums devocionals de l'època. Un vot municipal efectuat al 1757 inicia el costum de portar la imatge cada any a la població per tal de fer-li una novena i diverses festes profanes en el seu honor.

Destruïda lamentablement pel foc la escultura original a l'agost de 1936, durant les primeres convulsions de la contesa civil, va ser substituïda al setembre de 1938 per una altra senzilla imitació, també vestida, l'autor de la qual fou Pascual Amorós. Posteriorment, en 1964, l'imatger Julio Pascual Fuster, deixeble d'Amorós, va reformar en profunditat la imatge adossant-li un respatle al seient i donant-li una traça gòtica més estilitzada, tal com la coneixem a l'actualitat.

L'escultor Lloréns Poy va realitzar en dates posteriors una reproducció fidel i documentada de l'escultura original, respectant al màxim les seues autèntiques proporcions i decoració, imatge que ara es venera a l'oratori de la "coveta" a l'ermitori de la Mare de Déu. A l'any 2007 la imatge ha estat coronada canònicament i declarada Patrona de la ciutat per concessió especial de SS. Benet XVI.