Església Arxiprestal
Impulsor de les obres va ser el Vicari Perpetu Dr. Francisco Thomeu però, degut a l’avançada edat d’aquest i la seua mort al 1766, la major part de la responsabilitat va recaure sobre el prevere Dr. Vicent Font d’Ursins, en col•laboració amb la Junta de Fábrica integrada per alguns dels personatges més representatius de l’època com ara Andrés Mundina o Joaquín Llorens i Chiva.
El lloc idoni trobat per fer l'eixample va ser l'esplanada comunal on fins a data recent havia estat celebrant-se la fira anual del mes de novembre, traslladada aleshores a la plaça davant del convent de sant Pasqual i vinculada a les variables celebracions religioses en honor del Sant.
El procés de construcció
El projecte original i la direcció de la construcció del temple parroquial de sant Jaume va ser en la seua primera fase obra del constructor aragonés Juan José Nadal (Belchite, 1690? - Vila-real?, 1763). Tot i que existeixen indicis de la participació en una etapa inicial del frare carmelita i arquitecte José Alberto Pina, dissenyant els primers esbossos del futur edifici en estil neoclàssic.
L’eix central té una llargària de 75 metres i la latitud del creuer és de 45 metres, per la qual cosa és considerada com una de les esglésies parroquials més grans d’Espanya, amb els seus 3.375 metres quadrats de superfície. La primera pedra va ser col•locada el dia 8 de desembre de 1752.
Paralitzades les obres durant algun temps, varen ser continuades al 1775 sota la direcció de l'arquitecte Josep Dols i els seus nebots Juan Antonio i Cristóbal Ayora que en aquell mateix any, a partir dels informes de José Bueso i Lloréns Lahoz, van completar el revestiment. Dos anys després, amb la cúpula ja finalitzada amb la direcció del mestre d'obres José Ayora que rebaixa el volum inicial previst per l'esmentat Lahoz y Antonio Gilabert, José Vergara va realitzar la supervisió del projecte, aprovant-lo de manera definitiva fins a la conclusió de les obres al 1779. Ell mateix va ser l'autor de les pintures als carcanyols de la cúpula i a l'interior de la capella de la Comunió.
La benedicció del nou temple va ser realitzada el 30 de juliol d’aquest any, tot i que en aquells moments estava totalment sense decorar, als altars buits es van col·locar alguns dels retaules de fusta procedents de l'antic temple gòtic, amb trons i cor de fusta provisionals i sense bastir la capella de la Comunió de manera que transitòriament va ser utilitzat a tal efecte l'altar dedicat a sant Llorenç. Fins que al 1861 va ser col·locat un revestiment de marbre, el paviment de l'església era de peces de fang sense envernissar de pam i mig de quadre.
La Real Acadèmia de Sant Carles de València va encarregar al 1784 a l’arquitecte Bartomeu Ribelles un pla de decoració interior del temple que va ser completat a l’any següent amb un caràcter plenament academicista per Vicente Gascó, director de l'Acadèmia de Belles Arts i autor igualment dels plànols de la capella de la Comunió.
Estructura arquitectònica
L’espai del temple resulta de la conjunció de dues plantes: una longitudinal i altra de tipus centralitzat. Aquesta consta de tres exedres poligonals que conformen l’absis del presbiteri, un poc més profunda, i els dos braços simètrics del creuer. L’ampli espai longitudinal es distribueix a partir del lloc on teòricament es situaria una quarta exedra en tres naus de diferent alçada, el que la diferencia clarament de les anomenades "de saló". La nau central arriba als 22 metres d’alçada, mentre que les dues laterals només tenen 20 metres. Les tres estan separades per huit pilars de secció quadrada amb cimacis sobre capitells d’ordre corinti sobre els que s’alcen diversos arcs feixons establint voltes d’aresta a les naus laterals i volta de lluneta a la nau central. Esta última té una longitud de 49,5 metres des de l'entrada fins al presbiteri, i una amplària de 11,5 metres.
Les columnes amb doble cimaci tenen un pedestal de marbre beige d’uns quatre metres d’alçada amb bases de pedra negra de Xilxes. Sobre el creuer se situa, amb nervatures sobre mènsules dobles, el tambor octogonal de la cúpula obert amb huit finestrals d’arc rebaixat tancats amb alabastre d'Escatrón, que s’enlaira fins als 33 metres. La part exterior, de silueta ogival prou apuntada, està coberta amb teules blaus envernissades típicament valencianes.
Els murs exteriors son de maçoneria vista amb un sòcol perimetral de pedra d’altura variable, i la façana principal, coronada per una motllura mixtilínia, presenta un estucat imitant carreus i motllures als tres finestrals superiors i la porta principal d’accés, amb colors ocres i vermelles. L'església consta de tres portades, més la portada de la capella de la Comunió. La Portada principal molt senzilla, amb llinda motllurada, que continua en els brancals, en una façana amb cornisa mixtilínia carregada amb pitxers de pedra. La Portada del mercat, amb llinda, i emmarcada per pilastres. La Portada de la pescateria, amb llinda emmarcada per dues columnes adossades faixades alternant carreus i pedra sense escalabornar. I la portada de la capella de la Comunió, de dos cossos, amb llinda emmarcada per pilastres que sostenen un entaulament amb forta cornisa, i al damunt, una fornícula emmarcada per pilastres i rematada per un frontó. La coberta de la teulada, situada sobre les voltes interiors, és a dos aigües sobre la nau central i de cobertís en les dues laterals. La torre campanar, construïda amb anterioritat (1682-1703) està situada a l’esquerra de la façana principal.
A l’absis hi ha quatre portes que comuniquen amb el rerasagrari, la capella de la comunió i la sagristia. Aquesta, a la part de l’epístola, és un recinte rectangular de 12 x 9 metres cobert amb volta elipsoidal sustentada per mènsules de rocalla, damunt del qual es troba l’aula capitular del clergat, igualment rectangular, amb tres arcs faixoners sobre mènsules de plaques retallades. La capella de la Comunió bastida en una etapa posterior (1798), ocupa l’angle posterior del temple a la part de l’evangeli. El retaule de l’altar Major que centra el presbiteri dedicat a sant Jaume (ara amb una imatge de Pasqual Amorós) va ser decorat en estil neoclàssic (1829-1832) i presideix altres huit capelles laterals. Les capelles tenen cadascuna una amplària de 6,5 metres i una alçada de 14 metres.
Al costat de l'epístola es troba a un nivell superior l'orgue barroc de Nicolás de Salanova, amb màquina procedent de l'anterior temple gòtic. A principis del segle XX les capçaleres de les dues naus laterals varen ser decorades amb pintures del castellonenc Vicente Castell i un interessant Via-Crucis de Mundina Milallave. Sobre el cancell d'entrada de la porta principal es troba el cor nou, amb un orgue d'estil romàntic inaugurat l'any 1931.
El 26 d'agost de 1996, la Direcció General de Patrimoni Artístic va incoar expedient per a la declaració de Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de Monument, a favor de l'església de Sant Jaume. I el 20 de febrer de 2004 es fa la declaració. Entre els anys 2007 i 2008 es realitzà una completa rehabilitació del temple, amb motiu de haver-hi estat elegida com una de les seus de l'exposició Espais de llum, promoguda per la fundació La Llum de les imatges, que es realitzà durant els anys 2008 i 2009.
Museu parroquial
Constitueix la principal col·lecció museística d´una parroquia al País Valencià, i el testimoni més nombrós i important de la producció del pintor italià Paolo de San Leocadio a la nostra terra, però es troba a l'espera de disposar d'una ubicació adequada i de la necessària catalogació. Amb la celebració de l'exposició Espais de Llum, algunes de les obres han estat restaurades, si bé es van quedar sense solucionar els accessos i la ubicació definitiva de les sales d'exposició. Amb la inclusió d´un grup de peces provinents del suprimit convent de dominiques del Corpus Christi, el seu fons s'ha enriquit considerablement, exigint per això una solució idònia per a poder exhibir adequadament tot el conjunt artístic. De la col·lecció museística destaquen algunes obres pictòriques i orfebreria:
- Icona de la Mare de Déu (segle XV). Tremp sobre fusta. Anònim oriental.
- Retaule del Salvador (finals del segle XV). Pintura sobre tauler de Paolo de San Leocadio, amb predel·la, tres carrers, polseres i àtic. Destaca la predel·la amb cinc escenes de la Passió, i l'àtic, amb l'Anunciació.
- Retaule de Sant Jaume (segona dècada segle XVI). Olis sobre fusta de Paolo de San Leocadio, del qual sols es conserven sis taules.
- Crist portacroce (finals del segle XV). Oli sobre fusta. Paolo de Sant Leocadio.
- Crucifixió (1565). Oli sobre fusta. Gaspar Becerra.
- Sant Vicent Ferrer (meitat segle XVI). Oli sobre llenç de Miquel Porta, seguidor de Joan de Joanes.
- Custòdia processional gòtica (1480), de Francisco Cetina. D'argent daurat a foc, repussat, cisellat, amb elements de fosa.
- Crismeres gòtiques (finals segle XV), punxó de Valencia. D'argent del seu color, batut amb elements de fosa. Conjunt de tres peces muntades sobre un peu hexagonal.
- Calze renaixentista (finals segle XV), punxó de Valencia. D'argent del seu color, peu circular amb sis lòbuls epussats, tres dels quals decorats al cisell amb emblemes de la Passió i nuc prismàtic hexagonal.
- Copó-arqueta amb àngels orants (primer terç segle XVI), atribuït a Francisco Cetina; punxó de Valencia.D'argent daurat a foc, repussat, cisellat i fos.
- Reliquiari de la Vera Creu (primer terç segle XVI), punxó de Valencia. D'argent daurat a foc, repussat, cisellat i fos.
- Calze renaixentista (segon terç segle XVI), sense punxó, tallers valencians. D'argent del seu color, peu circular amb sis lòbuls repussats, decorats al cisell amb emblemes de la Passió.
- Creu processional (últim terç segle XVII), sense punxó, tallers valencians. D'argent repussat, cisellat i fos, del seu color excepte el Crist i la Mare de Déu que estan daurats a foc.
- Creu processional (1700), sense punxó, tallers valencians. D'argent repussat, cisellat i fos, del seu color excepte el Crist que va daurat a foc.
