Presència de Vergara a Vila-real
A Vila-real se documenta la presència del pintor
José Vergara Gimeno a l’estiu de 1765 decorant el sostre de la capella de
Sant Pere d'Alcàntera al
convent del Roser, per a la qual el seu germà
Ignacio tallaria l’impressionant escultura que encara es conserva a la basílica de sant Pasqual, segurament encarregades per la bona amistat que unia els Vergara amb el pare
Pedro Juan de Molina, general de l'orde franciscana i molt devot de sant Pasqual. Anys abans, i de manera gratuïta, ja havia col·laborat amb la comunitat d'alcantarins decorant l'arc toral de la capella del convent i la volta del cor superior, així com un medalló representant el moment de la mort de sant Pasqual.
Al 1768 va pintar un llenç amb la imatge de la Mare de Déu de Gràcia per a cobrir el vitrall de l'altar a la capella d'aquesta a la seua ermita. Tot i la mancança de documentació al respecte, son segura obra seua i dels seus col•laboradors el cicle sobre les predicacions i el martiri de sant Jaume a les petxines de la cúpula de la parròquia Major, dissenyat molt plausiblement després de la seua visita a la vila al juliol de 1770, seguint l'argument dels relats mítics recollits en la “Llegenda Àuria” escrita pel dominic genovès Giacomo Varazze, quatre panells triangulars que semblen haver estat acabats al 1777 i ubicats de manera definitiva cap al 1790, set anys després de la inauguració de l’edifici.
Aquests quatre grans triangles, ubicats a quasi vint metres d’altura, que representen diverses escenes de la vida de l’apòstol titular de la parròquia, juntament amb el conjunt de temàtica eucarística de la capella de la Comunió son producte típic en aquest periode del taller de Vergara, del qual se sap que amb els seus criteris academicistes va supervisar els dissenys de construcció del temple en la fase final, a partir de 1777.
Les pintures mostren un complet domini del dibuix, en una línia superficial i correcta que, segons les demandes del moment, en ares d'un decorativisme plenament emotiu rebutjava qualsevol tipus d’estridència formal. L’eclecticisme de les composicions i la delicadesa de la paleta de colors palesen les influències italianitzants dels autors més classicistes: des dels bolonyesos Carracci fins al romà Carlo Maratta, contemporani seu. A finals del segle, molt poc de temps abans del moment de la seua mort, José Vergara va tornar a Vila-real per a decorar la capella de la Comunió (inaugurada al febrer de 1798) en la que, mantenint tota la puresa academicista del seu dibuix, el conjunt cromàtic es va mostrar molt més apagat que en les anteriors realitzacions del pintor.
El cicle de sant Jaume
I. Predicació de sant Jaume i conversió de Filet
Seguint el relat llegendari del beat Viraggio, també conegut com Jaume de Voràgine o Varazze (1230-1298), el fariseu Filet, deixeble d’un mag anomenat Hermògene, s’agenolla davant l’apòstol Jaume que l’ha convençut amb els seus arguments racionals i la realització de miracles. Davant una escenografia columnària, Filet posa als peus del sant un llibre on es contenen les falses doctrines per ell seguides, mentre un grup de sis personatges els rodegen mostrant la seua sorpresa i admiració. Jaume porta a les mans la vara de pelegrí i enganxada al vestit la viera simbòlica.
II. Els dimonis porten davant sant Jaume el mag Hermògenes
Rabiós per la conversió del seu seguidor Filet, el mag Hermògenes convoca i llança contra ell i l’apòstol una colla de dimonis però aquests, sotmesos a les paraules del Sant, encadenen el mag i el condueixen a la seua presència. El convers Filet es compadeix del seu antic senyor i el deslliura, de manera que el perseguidor de Jaume es penedeix de tots els seus pecats i acaba llançant al mar tots els textos de les seues falses doctrines i portant una vida de virtut cristiana. Complementària i simètrica de l’anterior escena, contrasten en ella la suavitat dels colors de les túniques amb el repulsiu aspecte de la parella de diables.
III. Els sacerdots Abiatar i Josies acusen l'apòstol davant Herodes Agripa
El pontífex sacerdotal Abiatar, en conèixer la conversió del mag Hermògenes, monta en còlera i provoca un esvalot popular contra l'apòstol, arrossegant-lo a la força fins a la presència del governador Herodes Agripa i aconseguint la seua condemna a mort. Mentre el traïdor denunciant s’amaga en un segon pla, cobert amb un vel i mesclat amb la soldadesca, l’escriba Josies pren la corda que subjecta el coll del Sant per portar-lo al lloc d’execució però, en el camí, després de presenciar la curació d’un paralític que s’aclama a Jaume, acaba també convertit a la fe cristiana.
IV. Martiri de sant Jaume
Mentre el Sant dirigeix serenament la seua mirada al cel, des d’on un angelet li porta la palma dels màrtirs i una triomfal corona de llorer, els altres personatges s’agiten al seu entorn. Al menys una dotzena de figures conformen la més bigarrada de les escenes i en la que es fan més dramàtics els jocs cromàtics. Enmig l’habitual marc arquitectònic destaquen les representacions del sacerdot Abiatar a l’esquerra, un soldat sobre un cavall blanc a la dreta i els dos botxins que subjecten l’apòstol Jaume amb una contundència que contrasta amb la dolçor de la seua mirada i la placidesa del seu cos. D’esquena al primer pla, i davant els símbols del pelegrinatge jacobeu, un altre personatge que molt possiblement representa el sacerdot Josies espera el seu torn per a ser martiritzat.
Font: Jacinto Heredia Robres. "Les pintures de Vergara a l'Arxiprestal" ("Cadafal", maig 2006)
Documentació: Miguel Ángel Catalá Gorgues. "El pintor y académico José Vergara". Conselleria de Cultura. València, 2004.
David Gimilio Sanz. "José Vergara (1726-1799). Del tardobarroco al clasicismo dieciochesco". Conselleria de Cultura. València, 2005.
