El campanar de la vila

Els campanars son, arreu d’Europa, torres o edificacions elevades on se col•loquen, per fer-les sonar, una o vàries campanes. Sovint es troben vinculats a esglésies o centres religiosos, però també s’hi poden trobar de manera separada perquè la seua utilitat, tot i que majoritàriament se considera relacionada amb les activitats litúrgiques, tenia en el seu origen aplicacions civils com a punts de vigilància i transmissió en casos de convocatòries d’assemblees veïnals, avisos d’incendis, riuades, risc d’atacs a la població, celebracions festives, inclús amb el temps la instal•lació de rellotges, etc. I també, per la seua destacada altura sobre el paisatge servien de punts d’orientació i es convertien en símbols identificatiu de les poblacions. Per això la seua erecció i manteniment va estar de manera habitual en mans dels poders públics a càrrec dels quals anaven les despeses que se’n derivaven.

L’antiga església parroquial de Vila-real, edificada al 1298, no tenia torre de campanes, les quals estaven situades a la part frontal de la façana en una espadanya o “cadireta”. El Consell de la vila va decidir la construcció del campanar municipal al cantó de la xicoteta plaça existent davant de l’antic temple al darrer quart del segle XVII, en el lloc on hi havia el recinte on acostumava a reunir-se el Capítol parroquial.

La primera pedra de la nova torre va ser dipositada el dia 26 del mes d’abril de 1682 pel Regidor en cap Miquel Soler, en presència dels Jurats, Justícia, Síndic, majordom i escrivà de la vila, i sent vicari parroquial el doctor Juan Lleó Croquella. Com a administrador de la Junta de Fabriquers que havia de supervisar la construcció va ser nomenat el prevere Pau Benlloch, a qui va succeir mossèn Jaume Porta fins a la finalització de les obres.

No va ser necessari aprofundir els basaments de la torre més enllà dels dos pams i mig perquè les visures del mestre d’obres valencià Agustí Mayques, constructor així mateix del campanar del convent franciscá de Sant Llorenç a València (1682), que la va dissenyar, van mostrar que s’assentaven sòlidament sobre roca viva. A les seues ordres varen treballar com a encarregats d’obra els germans Severí i Jaume Sebastià, i la pedra, portada de les canteres de Borriol i de Benadresa, va ser tallada pels piquers borriolencs Josep Marzal, Vicent Lloréns i Josep Montañés.

La base de la torre es quadrada en el seu primer cos, amb una longitud lateral de 9 metres i mig, i puja fins als 16,50 metres on es troba la primera cornisa, sobre els cantons de la qual se situen quatre ornaments cúbics alçats amb remats piramidals de formes curvilínies. Els dos cossos superiors son octogonals i tenen tretze metres d’alçada cadascú, sòlid el primer i amb set altes obertures de mig punt per a les campanes l’últim, sobre el qual hi ha una cornisa sobreïxent que sustenta la coberta plana amb balustres, i diversos detalls ornamentals de capitells, cornises, gàrgoles i pilons. L'altura total és de 44,30 metres.

A la coberta s’accedeix per una escala de cargol amb 175 graons i a l’interior hi ha algunes cambres, en una de les quals està la maquinària del rellotge. Molt possiblement el terrat està sense acabar i en el disseny inicial podria haver culminat amb arcs o altres formes apuntades segons es desprèn d’alguns dels blocs de pedra existents en ella. Tot i que la torre de la vila va ser pensada de manera exempta, en el moment de la construcció de la nova església parroquial (1752-1779) va ser connectada a la façana del temple.

No està clara per això la data exacta de culminació de l’obra, però es dona per efectiva la de l’any 1703, perquè en eixe moment es tracta pel Consell i el clergat sobre la instal•lació de les campanes, algunes procedents de la vella parròquia i altres tres fetes per decisió municipal amb el metall dels canons defensius que hi havia sobre les murades de la població, la qual cosa va significar un plet amb el Governador de Castelló que s’oposava i que va ser resolt pel virrei valencià desprès de la intervenció del Síndic de la vila.

Les peces d’artilleria van ser convertides en campanes a València pels mestres de fondre Thomas Lafuente i Joan Lavinya, i el manyà d’Onda Miquel Brun va ser l’encarregat de fer tots els ferros de les truges de fusta del conjunt de les campanes. El cost total de la construcció va ascendir dos mil sis-centes vint-i-cinc lliures, sufragades pels veïns de la vila, que també va contribuir personalment a les obres d’edificació de la torre.

El vell rellotge de la torre va ser substituït a càrrec de l’Ajuntament per un de major precisió l’any 1902, dins de les celebracions que el municipi va realitzar amb motiu de l’arribada del nou segle, amb un cost de cinc mil pessetes. La torre va quedar greument afectada pel bombardeig sobre la ciutat que va ocórrer el 16 de juny de 1938 i després d’unes reparacions d’urgència que consolidaren el gran forat obert a la sala de les campanes, l’any 1978 se va fer un considerable esforç de restauració de tots els paraments afectats amb aportacions dels feligresos i de les principals entitats de crèdit presents a la ciutat. El campanar ha tingut així mateix una intensa repristinació amb motiu de l’exposició “La llum de les imatges”, realitzada amb fons públics els anys 2008-2009.