La capella de la Comunió

La Capella de la Comunió de l'església Arxiprestal de Sant Jaume de Vila-real ocupa el rectangle lliure entre la capçalera i el braç esquerre del creuer de l'església, segons s'accedeix per la seua porta principal. Se situa en una posició simètrica amb la sagristia respecte de l'altar major, però mentre que aquesta té un estil similar amb la resta de l'edifici, la capella és una veritable joia neoclàssica on es veu clarament la intervenció de l'Acadèmia valenciana de Sant Carles.

En canvi, a l'exterior de l'edifici, la simetria desapareix per la major altura d'edificació de la capella respecte de la sagristia i les altres dependències auxiliars de l'església.

Autoria

Pel que fa a l'autor o autors de la seua traça, res diuen els escriptors antics que tracten sobre aquest tema i que podien haver consultat la documentació que actualment ha desaparegut dels arxius parroquials. Les darreres atribucions apunten com a autor de la capella a l'arquitecte valencià Vicente Gascó Masot (València 1734-1802), que pel temps de la construcció de la mateixa dirigia les obres del nou Ajuntament de la vila que en aquells moments s'estava edificant.

No obstant això, se sap que anteriorment va intervenir l'arquitecte Bartomeu Ribelles Dalmau (València, 1743 -1795) que estava dirigint les obres del nou traçat de la carretera de València a Barcelona i que va dissenyar el magnífic pont que encara existeix sobre el riu Millars

Si bé l'església es va inaugurar oficialment el dia 30 de juliol de 1779, i es pot deduir que en general el temple estaria acabat, les obres d'inici de la capella no arrenquen abans de l'any 1783. Segons la documentació conservada i l'existència de plànols amb els dissenys, potser va ser Ribelles l'autor d'aquests i va dirigir les obres en els seus inicis, i després Gascó va continuar amb els treballs.

La que és segura, és la intervenció de l'Acadèmia de Sant Carles en el disseny de les traces segons els gustos del moment, apartant-se del projecte original de l'església de Juan José Nadal (Belchite, 1690? - Vila-real, 1763?).

Planta i accessos

La planta del recinte té forma de creu grega, amb un dels seus costats una mica més allargat, per poder situar l'únic altar existent. La longitud de l'eix major és de catorze metres, mentre que l'eix menor té dotze metres. Cada angle de la creu té pilastres d'ordre corinti sobre bases de marbre negre, rematant l'entaulament perimetral amb una cornisa i barana metàl•lica.

A partir d'aquesta cornisa es desenvolupen en els quatre costats de la creu grans semicercles que sustenten la volta baïda. Al centre de la mateixa, hi ha un floró daurat del qual parteixen huit raigs pintats imitant marbre gris, en correspondència amb el paviment de marbre decorat així mateix amb raigs que parteixen d'un centre.

L'accés principal a la capella de la Comunió des del carrer té lloc per una senzilla porta amb les característiques simplificades que es van estendre entre finals del Barroc i l'inici del Neoclassicisme. El primer cos, està compost per pilastres toscanes planes que sostenen un entaulament sobre el qual va un edicle coronat per un frontó triangular. Encara que es tracta de l'única porta que s'ha finalitzat totalment en el conjunt de l'edifici, està falta de la col·locació de la imatge titular en el nínxol, amb seguretat dedicada a l'Eucaristia, de manera que en l'actualitat sembla una finestra cegada.

A l'interior, la porta d'accés té davant una altra simulada, mentre que l'entrada a la capella des de l'interior de l'església es realitza a través d'una porta situada a la cantonada d'un dels seus costats, de manera que per no perdre la simetria existeix també una porta simulada en l'altre racó. Hi ha a més una a porta addicional dissimulada, que comunica la capella amb el rerasagrari de l'església.

Totes les portes, excepte la darrera, estan decorades sobre les seues llindes amb motius eucarístics: raïm i espigues a la paret frontal a l'altar, corder místic a la part que dona al prebiteri, au fènix en el foc, donant la seua sang a les cries, sobre la porta d'accés des del carrer.

Altar i pintures

L'altar és de marbre jaspiat, amb quatre columnes corínties amb capitells i cornises daurades, sobre l'entaulament va un segon cos amb un baix relleu que representa el Sant Sopar on s'institueix l'Eucaristia, coronant tot el conjunt un frontó trencat, amb dos àngels adoradors. En el nínxol de l'altar, en el seu inici dedicat a la Mare de Déu dels Dolors, es troba actualment una imatge de la patrona de Vila-real, la Verge de Gràcia, obra de l'artista Vicente Lloréns Poy, que substitueix el grup escultòric original que representava l'escena en el Calvari i que va desaparèixer en la passada contesa civil.

Hi havia un quadre de l'escola de Vergara com a bocaport del nínxol de l'altar, actualment situat a un dels costats del presbiteri de l'església. L'escena representa la crucifixió de Crist, amb la seua Mare, sant Joan i Maria Magdalena, i l'autor de la tela és possiblement un deixeble de l'Acadèmia de Sant Carles de València, bon coneixedor de la producció de Vergara o lligat a ell per raons professionals.

A part del magnífic altar, el més interessant del conjunt són les pintures murals realitzades al fresc, degudes a José Vergara, autor així mateix de les pintures de les petxines de la cúpula del temple . Les pintures es van realitzar en l'última etapa artística del mestre, i al•ludeixen al misteri de l'Eucaristia i als quatre Evangelistes i són les següents:

• Llunet sobre de l'altar. Triomf de l'Eucaristia.
• Medalló als peus de la capella: El sacrifici d'Isaac.
• A sobre de la porta d'accés des del carrer: Sant Joan i Sant Mateu.
• A sobre de la porta simulada a la banda del presbiteri: Sant Marc i Sant Lluc.

Entre els retrats dels sants evangelistes Joan i Mateu hi ha l'única finestra que dóna llum natural a la capella, mentre que en el costat contrari la finestra és simulada. La finestra està tancada per una vidriera amb dibuix geomètric en estil neobizantí, mentre que en el costat contrari està pintat un panell en el mateix estil. Aquesta vidriera va ser posada a finals del segle XIX, quan es van realitzar així mateix les baranes metàl•liques de les cornises, tant de l'església com de la capella pròpiament dita.

Estructura

Atès que el traçat de la Capella es va haver d'adaptar a l'espai que en principi li estava destinat dins el conjunt de l'edifici, el sistema constructiu emprat és el mateix que el de la resta de l'església. Es tracta de parets de càrrega de maçoneria reforçada en els cantons i cornises amb fàbrica de maó massís i amb pilars realitzats en el mateix material. La volta és baïda i està realitzada, igual que les altres voltes de l'església, per dos rosques de maó massís entre les que porta una capa de morter de calç i guix, i lliscada exteriorment per les dues cares amb guix. La gran altura que existeix en la "cambra" situada sobre la volta de la capella, fa pensar que l'autor o autors de la traça de la mateixa rectificaren l’alçada per tal de guardar les adequades proporcions. Aquesta és la raó per la qual la coberta exterior de teula corba, resolta a dues aigües, no es recolza directament sobre la volta.

La col·locació de la barana metàl•lica es verificaria, alhora que a la resta de l'església, a finals del segle XIX, mentre que l'estucat de la mateixa es va finalitzar el mes d'octubre de l'any 1934. Excepte per la lamentable desaparició de les figures que es trobaven en el nínxol de l'altar, els danys ocorreguts en la passada guerra civil van ser mínims en el recinte. Com intervenció important en la postguerra és la realització de la barana de bronze del comulgatori, que recentment i de forma adequada, s'ha tornat a instal lar després d'estar desmuntat molts anys.

El paviment presenta un disseny de cercles amb una estrela central i huit radis que reforcen la simetria de l'espai. La pedra és de color tostat, excepte els dibuixos en pedra blanca, rosa i negra. La part de l'altar és de pedra negra.

Com a resum de tot això, la capella de la Comunió és una bona mostra de l'arquitectura neoclàssica, molt ben proporcionada en les seues dimensions de planta i altura, digna del conjunt del qual forma part. Encara que no es coneix la data d'inici de les obres, és clar que l'any 1783 encara s'utilitzava com a capella de la Comunió l'altar de sant Llorenç, que encara hui existeix, i que és el segon situat al lateral dret, segons s'entra a l'església. Així s'indica en el llibre de visites Pastorals dels bisbes a l'Arxiu Parroquial; en la següent visita, realitzada l'any 1816, ja era una capella independent. L’any 1794 s'estableix el conveni per al daurat del seu interior pel mestre Vicente Orenga de Betxí. La capella va ser beneïda amb les degudes llicències pel Dr. José Mezquita, Vicari perpetu de la parròquia, el 17 de febrer de 1798. El Santíssim va ser traslladat al dia següent, celebrant ell mateix la primera missa.

Documentació: Lizandra Rubio, Joaquín, “La capella de la Comunió de l’Església Arxiprestal”. (“Cadafal”, maig 2006).