Bayarri Benedito, Pedro
Advocat i polític (1803-1859)
Natural de Benicarló, després de realitzar estudis de Dret a la Universitat valenciana, obri bufet d’advocat a Vila-real degut a diversos vincles amb la família materna i on es casa amb la seua parenta Concepción Benedito.
Al 1854 forma part de la Junta d'Aigües municipal, és comandant de la Milicia Nacional i assessora el muncipi en questions legals. Pedro Bayarri, juntament amb l’alcalde Domingo Chillida i altres autoritats es troba entre les personalitats progressistes que son desterrades de la vila pel brigadier carlista Joaquín Lloréns i Báyer quan aquest assalta violentament la població i mana afusellar huit veïns al barranc del riu Sec. Apareix com a secretari de la Junta Revolucionària de Castelló i quan els progressistes ocupen el poder, al novembre del mateix any, obté l’acta de Diputat a les Corts Constituents pel districte de Castelló, exercint com a tal fins al setembre de 1856 i arribant a ocupar el càrrec de Secretari del Congrés de Diputats.
Adscrit en eixos anys a la Unió Lliberal, quan el general O’Donnell forma govern, Bayarri és nomenat Ministre de Marina, ostentant la titulació entre els mesos de juliol i octubre de 1856, mentre deixa el seu despatx en mans del vila-realenc José Más. Durant aquest breu temps determina reformes al Museu Naval de Madrid, amb la creació de noves seccions i d’una Biblioteca general on es recullen manuscrits, cartes marítimes i plànols dispersos en diverses dependències i institucions, al temps que ordena la formació de fons històrics semblants als tres Departaments costers. Des del seu càrrec va influir positivament en l’aprovació del projecte de modernització i control de tot el sistema de canals de reg de l’horta de Vila-real.
Al 1857 li va ser confiada la Presidència del Consell Suprem de Guerra i Marina i, al desembre de 1858 torna a ocupar un escó com a Diputat a Corts per la província de Castelló, on roman com a tal fins a la seua mort. En segones núpcies havia casat, amb la corresponent llicència, amb la seua cosina Victòria Roig Benedito, de la qual va nàixer la seua única filla. Elseu traspàs va ser a Madrid el 25 de juny de 1859. Poc abans havia gestionat davant el govern una subvenció de 80.000 pessetes que van ser destinades a pavimentar amb pedra de marbre tota l’església Major de sant Jaume, motiu pel qual l’Ajuntament agraït li va dedicar un cèntric carrer. I una placa al centre del creuer de l'església, sota la cúpula, assenyala la data d'nici de realització de l'obra amb les inicials I.P.A.D. (Incipit Pavimentum Anno Domini) i l'any 1861.
Documentació: "Diccionario biográfico de políticos valencianos", J. Paniagua i J.A. Piqueras. Ed. Alfonso el Magnánimo. València.
