Vergara Gimeno, José

Fill de l’escultor Francisco Vergara, conegut com “el Vell”, José Vergara va nàixer a València el dos de juny de 1726 i es va iniciar en el dibuix des dels set anys al taller d’Evaristo Muñoz, practicant amb la còpia de les obres de Ribera i rebent una forta influència tant dels pintors italians de la primera meitat del segle XVIII com Tiépolo, Giordano o Corrado Giaquinto, com dels mestres valencians de la centúria anterior Espinosa i Ribalta. La seua admiració també per Joan de Joanes es manifesta en la realització del retaule de l’altar major a l’església de sant Tomàs a València, sobre el tema del Salvador. Germà seu va ser l'escultor Ignacio Vergara (1715-1776), i cosí d'ambdós el també escultor Francisco Vergara Bartual (1713-1761), anomenat "el Romà".

José Vergara va conrear totes les tècniques, i molt especialment la pintura al fresc, deixant abundant rastre de les seues realitzacions plàstiques en una gran quantitat d’edificis religiosos valencians. Però a més de la seua activitat artística com a gravador i dibuixant, paisatgista, retratista i autor de nombroses decoracions murals de caire religiós, Vergara va destacar també com a promotor de la primera Acadèmia artística a la capital valenciana (la de Santa Bárbara al 1753), i posteriorment participant en la creació de la de Sant Carles (1766), reconeguda com a Real Acadèmia de Belles Arts al 1768, i de la qual ell seria Director General entre 1779 i 1787. Va morir el 9 de març de 1799.

Al nostre entorn, i en competència amb el segorbí José Camarón, Vergara va treballar durant molts anys, sempre dins del seu estil pregonament academicista. Amb 27 anys va realitzar els frescos eucarístics de la parròquia de l’Assumpció d’Onda i cap al 1760 sembla haver pintat la volta o “cel” de l’església de l’Àngel Custodi de la Vall d’Uixó. Seus son també els carcanyols de l’antic convent de sant Agustí de Castelló (1771) i les al•legories de la capella de la Comunió del Salvador de Borriana (c. 1785).

Després d'haver col·laborat en l'ornamentació de l'arc toral i altres detalls de la nova capella bastida per a servar les despulles de sant Pasqual, a Vila-real va decorar amb una glòria espectacular la capella de sant Pere d'Alcàntera al mateix convent del Roser (1765), per a la qual el seu germà Ignacio tallaria una magnífica imatge del sant fundador de l'Orde. L'encàrrec els va arribar gràcies a la seua bona relació amb el pare Félix Molina, Provincial dels frares alcantarins, que visitava sovint la vila i el sepulcre de sant Pasqual. Al 1768 va pintar un teló amb la imatge de la Mare de Déu de Gràcia al seu ermitori, que no s'ha conservat. Anys més tard realitzaria dues sèries de pintures per a l'Església Major: una a les petxines de la cúpula a la nau principal del temple amb escenes de la vida i el martiri de sant Jaume (1777-1790), i una altra sobre temes eucarístics (1798) a la capella de la Comunió.