Evolució demogràfica

Encara que en un primer moment el procés de poblament de la vila va avançar amb lentitud i foren necessàries successives crides, inclús a moros de Biar i de Castalla al 1279, i concessió de beneficis per atraure pobladors, vers la meitat del segle XIV el recinte emmurallat era ja ple de cases, i fins i tot s’havia configurat un primer barri extramurs, el raval de València o de Santa Llúcia, on s’establiren els artesans.

El període medieval

Les avaluacions demogràfiques més antigues, referides al 1379, mostren que la vila comptava 590 cases, veïns o “focs” (és a dir, caps de família), equivalents a uns 2065 habitants. El creixement durant aquest primer segle de la vila va estar afavorit per l’impuls que li donaren els reis valencians, i sobre tot Pere III el Gran, el qual va fer tot tipus de concessions als nous moradors. La política de colonització encaminada a potenciar els sistemes de regadiu va aconseguir un notable progrés agrícola i per tant, demogràfic, amb un sistema de pluricultiu en què el cereal, dedicat a l’autoconsum, era el conreu més estès al regadiu, mentre que la vinya i l’olivera ho eren al secà.

Durant el segle XV la població es va vore notablement reduïda, el recompte fet vers el 1415 recollia 512 focs, el del 1451 en replegava només 364 i el de 1499 únicament 290. Les catàstrofes naturals i les epidèmies com la Pesta Negra tingueren una greu incidència en l’estancament de la població valenciana en general a finals de l’Edat Mitjana i Vila-real es va veure com la resta del Regne de València fortament afectada per l’assot de les tretze pestes que arribaren a succeir-se. Un altre factor important va ser igualment l’atracció de la ciutat de València sobre els habitants de les zones rurals, per la seua prosperitat en aquest període i les mesures d’ajuda de les autoritats públiques en els casos de penúria.

De les 590 cases o focs registrades al 1379 se va passar 475 cap al 1427, 364 al 1451, i 290 al 1499, en acabant el segle XV.

L’edat Moderna

El recompte d’habitants fet al 1505 mostrava una certa recuperació fins als 363 focs, però novament les epidèmies i la dura repressió posterior a la derrota dels agermanats, amb càstigs i confiscacions, feren que al 1523 es contabilitzaren només 274 cases (però tenint en compte que a Borriana només es registraven 123 focs).

La segona meitat del XVI va ser, però, un moment d’expansió demogràfica i econòmica, de manera que en no veure’s el Regne de València afectat per noves pestes com altres territoris peninsulars, el 1564 Vila-real arribava als 340 focs i a les primeries del segle següent depassava les 460 cases, és a dir uns 1850 habitants. El desenvolupament del raval de Castelló, certifica l’increment demogràfic del moment.

L’expulsió dels moriscs, que ocupaven especialment les poblacions de la serra d'Espadà, no va provocar a Vila-real la dràstica reducció de la població que patiren altres zones, perquè aquest contingent era poc nombrós a la vila. A més llarg termini s’hi va produir un alentiment en el ritme de creixement demogràfic i un retard en la transformació de les terres del terme, procés en qual els moriscs havien tingut un paper decisiu. El cens de 1646 assenyala 474 focs. Molt prompte però les circumstàncies canviaren i a les darreries del segle XVII les perspectives econòmiques de Vila-real mostraren un cert inici de recuperació econòmica. Al 1692 se poden considerar uns tres mil habitants, corresponents als 527 focs registrats, en un moment en que l'agricultura es torna intensiva i comença l'arribada de nous veïns procedents de les comarques castellanoparlants.

Malgrat l’agitat inici del segle XVIII, amb la guerra de Successió, i la dramàtica situació patida per Vila-real al 1706 durant l’enfrontament d’austriacistes i proborbònics, el període immediat es va caracteritzar per un creixement econòmic i conseqüentment demogràfic de gran abast. Si a finals del segle anterior no s’havien romput encara ni la meitat de les terres del terme, durant el XVIII la superfície posada en conreu va arribar quasi a les dues terceres parts. Els nous plantejaments posats en marxa per la dinastia borbònica i els seus governants, feren que junt a l’agricultura tradicional de subsistència, es desenvoluparen conreus eminentment comercials com la morera, el cànem i la vinya, i sobre tot, l’expansió de la garrofera arreu del secà.

Com a resultat de l’expansió econòmica a la vila durant el període, el cens de Floridablanca al 1787 registra ja els 6750veïns i la població va depassar àmpliament a finals de segle els 7.000 habitants. El perímetre de la vila s’eixamplà de manera progressiva, amb l’aparició del raval d’Onda i en general tot el ponent de la vila medieval, i noves construccions urbanes, la principal de les quals la nova església de sant Jaume, mostren la pujança de la vila en aquests anys.

El segle XIX

L’època contemporània s’inicia amb una crisi econòmica i demogràfica causada inicialment per sequeres (1802, 1804, 1807), inundacions per crescudes del Millars(1801, 1805), freds intensos (1802, 1807, 1808), que incidiren negativament sobre l’agricultura provocant fam i caresties, a més de noves epidèmies de febre groga (1803, 1804). A això s’afegiran les fortes pressions fiscals suportades pels valencians a causa de les lluites contra Anglaterra i per les invasions napoleòniques . Vila-real va patir dues ocupacions de l’exèrcit comandat pel general Suchet, una més breu al 1810 però en greus conseqüencies per als vila-realencs, i altra al 1811 que va durar quasi quasi dos anys, amb distorsions posteriors sanitàries, socials i polítiques que agreujaren la crisi.

Una terrible epidèmia de còlera al 1830 va provocar 450 morts, i els repetits atacs dels tradicionalistes sobre la ciutat durant les successives guerres carlines provocaren, a més de saqueigs, incendis i destruccions, nombroses víctimes per afusellament, a més de l’exili de moltes persones. Malgrat això, la població va passar dels 7.800 habitants registrats al 1816 fins a més de 8.500 el 1857. A la segona meitat del segle, les embranzides del carlins no voren tan agressives per a la població, però diverses epidèmies de còlera (1854, 1865, 1886) deixaren un balanç de 1.149 víctimes mortals.

El comerç exterior citrícola, però, va significar una empenta notable de l’economia local. La plantació regular de tarongers, iniciada al 1816, va tenir una ràpida expansió i en arribar al 1882 el 64 per cent de superfície d’horta ja estava destinada al seu conreu, percentatge que va créixer fins al 86 en ultrapassar el segle següent. Aquest progrés econòmic va afavorir, malgrat les condicions adverses, que la població es duplicara durant les darreres dècades del XIX, passant des dels 10.208 del 1857 fins arribar al 1900 a superar àmpliament els 16.000 habitants (uns dos mil aveinats a la demarcació de les Alqueries). Urbanísticament la vila se va ampliar cap al sud, fent créixer un nou barri més enllà del límit imposat pel “barranquet”, i també en direcció a ponent.

L’època contemporània

Després d’arribar als 17.500 habitants durant la primera dècada del segle XX, es va trencar la tendència alcista per la crisi econòmica derivada de la I Guerra Mundial, amb la caiguda de les exportacions tarongeres i la necessitat d’emigració de moltes famílies, cap a Catalunya i el sud de França. La ciutat se va veure també molt afectada per la grip de 1918, de manera que a principi dels anys trenta havia perdut quasi un miler d’habitants.

La recuperació de la demanda exterior de cítrics va empentar les transformacions de secà en regadiu, per tal de posar en explotació noves plantacions tarongeres. S’hi establiren magatzems de manipulació dels fruits, tallers, i fàbriques complementàries que crearen molts llocs de treball. La urbanització de l’antic barranc per convertir-lo en carretera nacional, desviant-la del centre de la població, va permetre l’expansió cap a ponent de nous carrers en quadrícula, per a un nombre d’habitants en constant creixement, només frenat per l’esclat de la Guerra Civil i les seues desastroses conseqüències en l’ordre econòmic, urbanístic i, especialment, humà.

A les penúries de la postguerra s’afegiren les limitacions exportadores per la II Guerra Mundial, de manera que molts camps de tarongers hagueren d’arrancar-se per plantar-hi blat i d’altres conreus de subsistència, i seguidament esvan produir grans gelades que crearen la desolació agrària, i que motivaren la necessitat de noves formes de riquesa, amb una població que s'estanca entorn dels 20.000 habitants, malgrat continuar rebent nouvinguts de les zones interiors castellonenques i del sud d'Aragó.

Des dels primers anys cinquanta Vila-real havia començat a rebre igualment una immigració de caràcter estacional de jornalers per a la prega agrícola que, amb la creació de les primeres indústries taulelleres va provocar una onada de nouvinguts, especialment de les regions del sud peninsular (Andalusia, Castella, Múrcia), de manera que entre 1950 i 1960 la ciutat va augmentar en quasi 4.000 persones.

Els quinze anys següents la taxa de creixement anual va arribar al 3,5 per cent, passant dels 25.000 habitants fins als més de 36.500 registrats al 1975, indicant el fort desenvolupament econòmic a causa de les noves indústries, coincidint amb una etapa expansiva a nivell espanyol i mundial. Al mateix temps, la transformació en regadiu del terme municipal va arribar a la pràctica totalitat, i la ciutat va trencar el límit marcat per la sèquia Major, obrint nous barris en direcció a llevant, descompensats pel sorgiment indiscriminat de barris perifèrics de deficient urbanisme, ocupats pels immigrants més recents.

La fi del cicle econòmic expansiu va significar al darrer quart de segle una estabilització demogràfica, a la que s’afegeixen descensos en els índex de nupcialitat i de fecunditat. Malgrat tot, a l’inici dels anys huitanta la població va augmentar en dos mil habitants, i a la dècada següent en altres tres mil. La fortalesa de la indústria taulellera va atraure a més fins a finals del segle, importants contingents de ma d’obra, no sols espanyola, sinó cada vegada més procedent del nord d’Àfrica i dels països de l’est europeu, fins ultrapassar un cens oficial de 45.000 habitants, convertir en més de 50.000 en els primers anys del segle XXI.

El creixement urbanístic necessari per admetre estos increments de població, es va veure afavorit per la desaparició en primer lloc de la carretera nacional, traslladada a un desviament perifèric, i per la urbanització definitiva de l’antic “barranquet” convertit en una important artèria de comunicació interior, a la que se van afegir les obertures i urbanitzacions dels diversos vials de circumval•lació com les avingudes d’Itàlia o de França, i d’altres importants vies de comunicació com l’avinguda del Mediterrani i el carrer de l’Ermita. La recent crisi econòmica mundial, ha repercutit fortament en el teixit industrial i ha significat una paralització urbanística i, molt possiblement en una nova etapa d’estabilització, si més no, demogràfica. Mentre l'esperança de vida pot situar-se en una mitjana de 82 anys per a les dones i de 77 per als homes s'assisteix a un constant descens de la natalitat molt semblant al que ja ha passat en altres paisos europeus.

Evolució demogràfica de Vila-real 1857-2010
1857	1887	1900	1910	1920	1930	1940	1950	1960	1965	1970	1975	1981	1985	1991¹	1996	1999	2001	2003	2006	2007	2008	2009	2010
10.208	13.750	16.068	17.554	16.770	18.982	20.025	20.703	24.516	30.410	33.218	36.567	38.385	40.886	37.660	39.550	40.933	42.320	44.685	48.055	49.045	50.926	51.564	51.141

¹ Entre el cens de 1991 i l'anterior, decreix la població perquè es produeix la segregació administrativa del nucli perifèric de les Alqueries (3.625 habitants al 1991).

Documentació:

• Ortells Chabrera, Vicent. "Geografía urbana y del poblamiento en la Plana de Castelló". Castelló (1987)
• Rosselló Verger, V.M. "55 ciutats valencianes". València (1984)
• Doñate Sebastiá, José Mª. "Siete siglos de Villarreal". Vila-real (1975)
• Membrado Tena, Joan Carles. "Vila-real, ciutat industrial". Vila-real (1995)