Els carlistes, entre el bandolerisme i la guerrilla

De Vilapedia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Carlistes 1.jpg
Al final de la Primera Guerra Carlista (1833-1840), el carlisme de les nostres terres no estava del tot derrotat. Seguint la documentació de l’Arxiu Municipal de Vila-real es pot veure com, durant una dècada, encara va haver-hi focus de rebel•lió. Així, doncs, acabada la guerra, com que la misèria i el consegüent malestar no havien quedat resolts, reductes de guerrilles carlistes van continuar una activitat que moltes vegades es va confondre amb el bandolerisme.

Vila-real va sofrir les conseqüències d’aquestos irreductibles revoltats. Benito Traver, en "Historia de Villarreal" ho simplifica dient que “rondaban algunas partidas de vagos, que encontraban muy cómodo el vivir sin trabajar”. El 5 de gener de 1834, per exemple, Vicente Puchol, comandant la milícia urbana de Vila-real, captura al terme de Betxí dos soldats carlistes, que son afusellats com a reincidents a les tàpies del cementeri, per ordre del Governador Militar de Castelló. Les autoritats locals de la Vila, previngudes davant un possible revifament de la rebel·lió, emetran bans restringint la llibertat de reunió. No obstant això, el Cap Superior Polític de la Província demanarà que es commemore “una memoria de las luchas heroicas de la Milicia nacional” com volent donar per acabat el conflicte.

Retornat de l’exili francès, als voltants de 1841, es movia pel territori castellonenc, amb els seus voluntaris, el comandant Peñarrocha (a) el "Groc de Forcall". Un territori fidel els procurava recursos i cobertura, fins al punt que les autoritats militars van publicar un ban en el que exigia a autoritats locals i veïns que compliren les seues dures disposicions de perseguir els carlistes imposant penes als que ajudaren els “bandidos”. La mobilitat del "Groc" i els seus homes degué ser prou àmplia, ja que en començar l'any 1843 Vila-real demanava armament i munició per al Batalló de la Milícia Nacional de la Vila. També va demanar diners a la població per a reforçar les muralles. No obstant això, al mateix temps, s’intenta aparentar normalitat amb festes de tipus constitucional en les que no faltaven les corregudes de jònecs.

Paral·lelament al procés de proletarització i a la misèria d'antics llauradors i artesans, s'anava consolidant la propietat privada de les terres. Amb la deguda obediència als poders polítics de torn, les autoritats municipals, van aplicar un decret de 1813 on es prohibia que el ramat entrara en terres privades, sota amenaça de multes.

En tot aquest ambient de violència i tensió social es van produir al poble algunes detencions, probablement, de partidaris carlistes; un home de les Alqueries perquè portava un arma, i un altre per aclamar al rei Carles V. És de notar que cridar visques al pretendent no era cap nimietat en aquelles circumstàncies, ja que per això s'instruïen diligències. Aquestes detencions potser tingueren quelcom a veure amb algun descontent relacionat amb les quintes, donat que estava prevista la conducció de “quintos” a la capital al dia següent. La cosa no era fútil, doncs, les quintes estaven molt contestades pel poble, i les desercions de l'Exèrcit eren bastant habituals, com ho posa de manifest que el mateix mes foren detinguts els germans Manuel i Juan Saborit, escapats del Regiment Infant de Castella i conduïts al Sr. Comandant General de la Província de Castelló.


La insurrecció carlista de 1844

Entre gener i febrer, aprofitant una insurrecció progressista al sud del País Valencià que va obligar a retirar forces de la zona nord, les guerrilles carlistes es van veure més lliures per a poder actuar. L'Ajuntament es fa ressò en diversos escrits anunciant que en vista de l’alarma produïda pels moviment de la facció hi havia que posar-se en estat de defensa perquè deien que “han aumentado los foragidos”. A més demanaven més armes, i més presencia militar. Efectivament, la insurrecció en les comarques castellonenques va cobrar un nou impuls amb l’aparició del cap carlista Josep Miralles, (a) el Serrador, que s’havia mantingut ocult des del final de la guerra. Va reunir 200 homes i es va convertir en el Comandant General del Maestrat”.

Després del final de l'alçament progressista a Alacant, l'Exèrcit que combatia la insurrecció carlista va rebre nous reforços. El general Vilallonga que, era un home dur, va dictat un ban “disponiendo que fueran ejecutados cuantos carlistas cayeran prisioneros”. Mentrestant a Vila-real s'anaven complint les ordres del Cap Polític “sobre la persecución y castigo de malhechores, vagos, ociosos y malentretenidos, y evitar que en los territorios limítrofes se cometan robos y otros crímenes” sobretot ara que s’havia dissolt la Milícia Nacional per a ser substituïda per la Guàrdia Civil, un cos molt més professional i repressiu i menys unit a la ciutadania.

A pesar de que Vilallonga va dictar una altre ban decretant un bloqueig, tancant masies, formant sometents i oferint diners -fins a sis mil rals per matar un capitost-, els carlistes es continuaven movent impunement. Tan és així que la nit del 26 d'abril un grup de guerrillers van segrestar dos homes –un estanquer de Sant Mateu i un altre de Vila-real- i els van traslladar sense problemes fins a Alcalà on se’ls van escapolir.

El 24 de maig Vilallonga diu: “15 días han bastado para que las gavillas de facinerosos quedaran desechas con pérdidas de 162 hombres, entre ellos 9 cabecillas, incluidos los generales Serrador y La Coba, que tan funestos recuerdos han dejado. Ahora sólo quedan los miserables Groc y Marsal con unos 24 dispersos que, después de haber abandonado sus armas, o se mantienen ocultos o andan fugitivos, temiendo ser víctimas de vuestra justa indignación”. Però la realitat ho desmentia, perquè el 10 de juny va concedir un nou indult a què es van presentar 78 carlistes que van ser desterrats a ultramar; quaranta dies més tard, el Groc queia assassinat a traïció. El 29 de maig, el sometent de Vila-real, en una batuda, agarrava a Francesc Soler (a) Albuixech, un guerriller que s’havia perdut del seu grup.


Vila-real davant la Guerra dels Matiners

Encara que la Guerra dels Matiners ( 1846-1849) es va desenvolupar bàsicament a Catalunya, també va tenir ramificacions al nostre territori. Així, la rebel·lió que el general Vilallonga creia haver exterminat el 1844, va reaparèixer novament dos anys més tard al País Valencià. En el mes d'octubre de 1846 va haver-hi alçaments a Vinaròs i Castelló de la Plana. Al setembre de 1847 la partida de Cardona, va ser derrotada prop de València. A Vila-real, un informe de l'alcalde diu que el poble gaudeix de tranquil•litat i l'esperit públic és de pau, afegint després, referint-se als facciosos: "sin novedad", la qual cosa vol dir que la preocupació seguia present.

L’any 1848 va ser un any important en aquesta guerra, perquè arran de la caiguda de Lluís Felip a França, el clima revolucionari arriba a Espanya que porta ja temps patint una forta crisi econòmica amb les seues nefastes conseqüències per a les classes populars i la consegüent inestabilitat política. Republicans, progressistes, centralistes i carlistes, als que interessava la unió, coincideixen tots en la lluita contra el govern i el sistema, però la falta de suport de l'Església i de l'Exèrcit farà fracassar l'alçament. El general Narváez, revestit amb poders excepcionals, i al front d'un govern autoritari, va avortar tots els intents. No obstant això, hi ha una llarga llista d'accions guerrilleres en tota la geografia valenciana durant tot aquest any.

Carlistes 2.jpeg
El mes d’abril a Vila-real es presenten dos carlistes a indult, Jaume Eixea Seglar i Josep Freixa que queden sotmesos a vigilància. Una vigilància que, ha de tenir-se també cap a l'exterior de les muralles. Així les precaucions han de ser en ambdós direccions com queda escrit en un altre informe on es tem, nos sols per un possible atac, sinó també per la tranquil•litat pública del veïnat. No resulta gens estrany que es tingués por a una possible alteració de la “tranquil·litat pública”, perquè les condicions de vida de la població són prou miserables segons es desprèn d'un altre informe de l'ajuntament a l'administrador de contribucions.

Aquestes condicions miserables, que sens dubte comparteixen molts altres pobles del país, són un bon suc de cultiu que alimenta el bandolerisme, i la guerrilla, independentment d'altres factors de caràcter més idealistes o polítics. Aquest últim aspecte se'l dóna el nou pretendent carlista, Carles VI (comte de Montemolín) i el cap carlista Ramon Cabrera, que entra a Catalunya l'estiu de 1848. En les proclames carlistes s’ofereix la imatge d'un Carlos VI liberal, partidari de la independència nacional. Es parla de reconciliació, de dret a la discussió, etc. Fins i tot, Cabrera va emetre una proclama als aragonesos valencians tortosins i murcians on demana els seus partidaris que eviten la sang i conserven la vida als seus enemics, encara que fos a costa de la pròpia, i planteja la clemència com a divisa. Una autèntica quimera en temps de guerra.

Forcadell organitza una força de cavalleria per a aconseguir el domini del Maestrat. Es combat en pobles de les comarques castellonenques i de València contra cossos de l'Exèrcit i també de la Guàrdia Civil. El 4 d'octubre una partida comandada per Meseguer va tindre una trobada a Borriol contra la columna comandada per l'excarlí vila-realenc Joaquim Llorens que ara resta al servei dels moderats en el govern. Paral·lelament alguns es presenten a indult; és el cas de dos vila-realencs: un sabater que es diu José Broch i Ortells (a) Piti, i Ramón Ibáñez i Canós que és espardenyer.

L’Ajuntament de Vila-real es torna a fer ressò d’un nou ban de Vilallonga del 31 d’octubre on es queixa de que els pobles i masovers no s’impliquen contra els facciosos, i adverteix que deuen matar els bandits sota amenaces de castigar-los si s’assabenta que no ho fan. A principis de 1849, tot i que la guerra tocava a la seua fi, encara quedaven grups de guerrillers. En terres castellonenques, el 15 de gener un escamot entra a Onda, i més tard una partida s'alça a Ludiente. A Vila-real, una nota de l’Alcaldia al Comandant Militar preveu situar la Guardia Civil a cobert, resguardada de qualsevol sorpresa de latrofacciosos, el que és indici que el temor existeix encara. De fet, a mitjan d'abril encara s'empresona a Vila-real a un capità carlista, Batiste Enrique, veí de Borriana.


El camí cap al moderantisme

Al llarg de la guerra, un sector del carlisme, identificat amb el moderantisme dominant, havia acceptat el statu quo oficial. Alguns d'ells també van ajudar, amb la seua propaganda, a accelerar el final de la guerra, mitjançant proclames que intentaven desmobilitzar els carlistes, o desqualificar-los. Un exemple és el “Manifest de la Garriga” que es conserva en la Biblioteca de Catalunya, on es diu que els carlistes no pretenien “ni a D. Carlos”, ni a la monarquia constitucional, que el pretendent també deia defensar, sinó “lo fatal comunisme”, o siga un sistema que es basava en “lo terrible combat del que no té contra del que té”. I per a demostrar-ho apel·laven tant a la “monstruosa germandat que se ha fet ab los republicans”, com "als discursos (del) propi general en gefe de las tropas carlistas; ideas y discursos que essent declaradament democràticas y desorganisadoras, en una paraula comunistas, no han pogut menos de alarmarnos...

Ja pràcticament derrotat el carlisme guerriller, un reial decret de 8 de juny declarava una amnistia general. Però a pesar d'això va haver-hi empresonaments, deportacions a ultramar i una severa vigilància sobre els indultats; una mescla intencionada i confusa entre el perdó i l'amenaça.

Quan amb l'amnistia es va donar per conclosa la guerra, la societat seguia dividida i desestructurada. Tants anys d'enfrontaments havien servit de ben poc: unes minories privilegiades, sota el mantell de belles paraules, religioses o laiques, que enlluernaven a una majoria, van continuar detenint el poder i la riquesa a costa de la majoria pobra i ignorant. Clar que aquesta majoria encara no tenia una alternativa clara al sistema dominant, fora aquest feudal o capitalista. No obstant, amb el temps, les classes populars van anar prenent consciència del que ocorria i van plantejar altres idees enfront de les considerades intocables. Però aqueixa és una altra història.

Al si del moviment carlista també existia aquesta divisió; unes minories de notables es van adherir al moderantisme i, amb belles paraules, van intentar arrossegar –aconseguint-ho en gran part- a la majoria de les seues bases. Passat un temps, aquestos, redefinirien el moviment carlista amb el mot de Tradicionalisme. Dues dècades més tard, quan la revolució de 1868, molts liberals conservadors i moderats, van alçar la bandera de la tradició per a combatre a la nova revolució. Eren els neocatòlics i neocarlistes que van embarcar en una altra guerra al “poble carlista”. Però aquesta és també una altra història, com ho és la participació carlista en la guerra de 1936-1939.

Cal dir, no obstant, que, al llarg del temps, el poble de Vila-real, va continuar essent un important focus de carlisme que, encara que molt minvat i evolucionat cap a una ideologia socialista, federativa i autogestionària, i allunyat de qualsevol temptació no pacífica, dura fins al dia d’avui. Una bona mostra és el "Casino Carlista", la imponent seu social que el Partit Carlista del País Valencià té a la cantonada dels carrers de Pere III i de Sant Jaume, que va ser construïda en 1933 amb l’esforç col•lectiu d’un centenar de carlistes del poble i que des de fa uns anys és un edifici protegit pel seu valor monumental i artístic.

Font: Josep Miralles Climent "Carlistes entre el bandolerisme i la guerrilla (1840-1849)", "Cadafal", maig 2007.