La crisi tarongera de 1917
Fam, emigració j revolta són una constant al llarg d'aquells anys en tots els pobles de la comarca, i potser siga Vila-real la ciutat en la qual els veïns, entre finals de 1917 i principis de 1918, mostraren d'una manera més enèrgica i unànime la seua protesta, culpant els poders centrals de no preocupar-se com calia per resoldre els greus problemes que els afectaven i promovent allò que avui anomenaríem una "resistència passiva".
Contingut
Temps de misèria
Des del primer moment la guerra va significar que la taronja arribés tremendament encarida a França i Anglaterra, puix les companyies navilieres i les cases d'assegurances no tardaren en fer pujar de manera abusiva els preus deis nolis i de les assegurances deis vaixells. El 1916 la quantitat de fruita embarcada des deis pobles costers de la Plana ja ha sofert un notable descens, eixint nomes 1.227.403 caixes front a les 2.101.298 de l’any anterior. Prompte, a més, comencen a aparèixer les dificultats en el transport terrestre per falta de combustible i de vagons de ferrocarril.
Però és en febrer de 1917, en emetre els imperis centrals una nota decretant el bloqueig de les costes deis països aliats i deis ports neutrals de la Mediterrània, quan esclata la vertadera catàstrofe. La quantitat de taronja exportada des de tot el País Valencia el 1917 fou la meitat que el 1914, i encara disminuiria en quasi idèntica proporció l’any següent. El bloqueig dificulta també la importació d'adobs, insecticides, carbó (imprescindible per al funcionament deis pous de reg) i d'altres productes de primera necessitat que comencen a escassejar, incrementant-se espectacularment el preu de les subsistències.
Ràpidament les forces vives de la Plana es posen en moviment i s'hi multipliquen les assemblees i mítings demanant solucions al govern. Pocs dies després de la proclamació del bloqueig se celebra una assemblea a Borriana, i acte seguit una comissió de l’Ajuntament d'aquesta ciutat visita el de Vila-real, proposant l’adopció de mesures "para defender los intereses de la Plana contra los perjuícios que el bloqueo decretado por Alemania había de causar a los agricultores y comerciantes de naranja".
El diumenge 11 de febrer de 1917, celebra una junta general, amb gran concurrència, el Sindicat de Llauradors de Vila-real. En acabar es produeix una gran manifestació dels assistents, que s'augmenta en afegir-se el veïnat al pas pels carrers tal com es dirigeix cap a l'Ajuntament. En arribar a la plaça de la Constitució, formaven part de la protesta més de quatre mil persones, de totes les classes socials. Una comissió puja a entrevistar-se amb l’alcalde i li entrega les conclusions de la reunió, que amb poques variacions, venen a incloure les mateixes peticions repetides una i altra vegada en les moltes concentracions desenrotllades els mesos següents:
“Que por el Estado se establezca el seguro marítimo y se apruebe cuanto antes el proyecto de desviación de la linea del tranvia de Onda al Grao de Castellón. Se pide que el gobierno gestione la modificación de la nota de los Imperios Centrales que tanto nos perjudica y que vea de lograr la exportación de la naranja a Inglaterra y Holanda. Que se gestione cerca de las compañías navieras que faciliten el tráfico y abaraten los fletes, que la compañía del ferrocarril del Norte facilite vagones para la carga del dorado fruto a granel con destino a Barcelona y Francia. Se adhieren a los acuerdos adoptados en la asamblea de fuerzas vivas celebrada en Burriana, referente a la reparación y mejora de las carreteras del Estado.”
Per al diumenge 18 de març les principals forces polítiques de la comarca - des de socialistes a tradicionalistes; passant per conservadors i republicans- convoquen un míting a la plaça de Colom de Vila-real. Hi assisteixen unes 25.000 persones de tota la Plana -segons mossén Benito Traver, quaranta mil- parlant, entre altres, el tradicionalista Luis Lucia (en representació de Nules i Onda), el líder obrer borrianenc Juan Sanmartín, Santiago Dembilio (del centre Obrer de Castelló), José Martinez Gimenez (de l’Agrupació Socialista), els republicans Emilio Santa Cruz i Fernando Gasset i el carlista Manuel Bellido (aquestos darrers en nom de la comissió organitzadora).
L’acte transcorre sense incidències, lamentant tots els oradors l’abandó en que es veu sumida la Plana i exigint ràpides mesures per part del govern a José María Zurita, director general d'Obres Púbiques, que presideix la reunió conjuntament amb el governador i els alcaldes de Castelló i Vila-real. Eixa mateixa vesprada queda constituïda a la capital la Junta de Defensa de la Plana, encarregada de redactar les conclusions. Torna a demanar-s'hi que el govern emprenga obres de caràcter públic que donen jornals, que obligue les companyies ferroviàries a facilitar vagons als exportadors, que dedique part de la flota mercant espanyola a transportar a Anglaterra la taronja paralitzada als ports i que concedesca préstecs als propietaris en condicions favorables.
Però el govern, malgrat les promeses, dona molt pocs senyals de vida. Després de rebre una comissió deis pobles de la Plana, concedeix tot just 60.000 pessetes, 10.500 de les quals corresponen a Vila-real, perquè puguen fer obres que pal•lien l’atur. Mentrestant el proletariat agrícola, els colons i els petits propietaris són els qui pateixen més durament en carn pròpia les dificultats econòmiques. Aquestos darrers veuen com van augmentant els deutes, cauen fàcilment en mans dels usurers i no tenen moltes vegades altra solució que desprendre's de les parcel•les. Així, a Borriana, ja a començaments de 1917, moltes finques hagueren de ser hipotecades i altres venudes a la meitat del seu valor real.
Emigracions cap a França
Els jornalers, per la seua part, es veuen condemnats a l’atur i a la fam, trobant en l’emigració l’única porta d'eixida. Entre 1914 i 1918 abandonen el País Valencià 64.780 persones, que se’n van en la seua majoria a França, xifra aquesta que representa més de la meitat del total d'emigrants de l’Estat espanyol en igual període (125.825). D'ells, 29.970 procedeixen de la província de Castelló . I, dins d'aquesta, la Plana és la comarca més castigada. A Vila-real la població baixa a una sisena part. A Borriana i Almassora el percentatge seria encara més gran.
EI 17 de gener de 1917 el govern civil de Castelló indica, mitjançant una nota oficial, que fins eixe moment ha lliurat 5.700 passaports per a emigrar a França,però el periòdic que recull la informació desconfia d'aquestes xifres, car"si a este número de emigrantes ya muy respetable añadimos un triple que marcharon sin la documentación necesaria, bien podríamos afirmar que se acercan a 25.000, si no pasan, los hombres laboriosos y útlles con que la provincia cuenta de menos".
Vila-real, tot i no veure's afectat tan greument com alguns pobles veïns, pateix els efectes de l’emigració, i Luis Lucia pot escandalitzar-se en exclamar que "¡Sólo de la riquísima Villarreal han emigrado este año más de quinientas famllias !" . Ja a principis d'any ses reflexa a la premsa de Castelló que a Vila-real des de començaments d’any han marxat a França prop de mil homes, que s’afegeixen als més de altres mil que ja estaven allà, representant una considerable pèrdua en forces de treball.
Un any després la situació no ha fet sinó agreujar-se. Difícils perspectives tenien els emigrants, però més dur encara ho tenien els treballadors que romanien en una ciutat en la qual la indigència i els captaires augmentaven de dia en dia, fins al punt que en l’estiu de 1916 els regidors inicien les gestions per a instal•lar-hi un menjador de pobres, dependent de la Sociedad de Caridad, amb el doble objecte de proporcionar menjar i evitar la continua presència de mendicants pels carrers, molesta per a la burgesia local.
Durant l’assemblea de Vila-real del 18 de març de 1917 el socialista Juan Martínez, volent fer entendre que la crisi afectava totes les classes socials i que, oblidant diferencies, calia lluitar junts per superar-la, va dir que "plegaba la bandera internacionalista para defender la ensenya regional". Ben aviat, però, comprovaren els obrers quí patia les més dures conseqüències, iniciant-se un període de tan alta conflictivitat social com mai no s'havia conegut a la comarca. Resulta comprensible que, en un ambient així, es succeeixen en tots els pobles uns actes de protesta més o menys organitzats que sovintment acaben en rebomboris sense control.
En març de 1917 té lloc una manifestació multitudinària davant l’Ajuntament de Borriana demanant ajudes del govern per a les exportacions de taronja, corejant-se una petició que es farà ràpidament famosa: "Barcos, Pan y Trabajo”. Quan finalitza l’acte, grups exaltats es traslladen a l’estació del tren i comencen a alçar les vies. Hi acudeixen quatre companyies de l’exèrcit, dues de les quals romanen a la ciutat i les altres vigilen la via entre Nules i Vila-real. Temps després ocorren fets similars a Onda, on la falta de vagons de la "Panderola" impedeix l’eixida de la producció de les fabriques de ceràmica, que queden paralitzades. També a Vila-real es desenrotllen diverses manifestacions i el descontent esclata en llampecs de violència col•lectiva.
El 13 de febrer de 1918, de manera similar al que estava passant en molts pobles i ciutats espanyoles, entre 2.000 i 3.000 dones, seguides deis seus fills, ixen al carrer protestant contra l’encariment del pa. Després de concentrar-se a la plaça de l’Ajuntament i escoltar les paraules del regidor republicà Usó, que culpa als acaparadors de la falta de subsistències, les manifestants, una de les quals portava una bandera negra, continuen la seua marxa fins arribar a una panaderia, demanant-li al propietari que no pujara els preus. Però està a punt de produir-s'hi un drama quan aquest, en veure la manifestació va eixir armat al seu balcó, amb un revòlver i actitud amenaçadora. En sonar un tir el panader va llançar una cadira a la multitud el que va provocar l’augment de les protestes, llançant les dones pedres contra l’establiment. Però a Vila-real els més significatius fets transcorreran per una via totalment pacífica.
La protesta de Vila-real
Al llarg de 1917 són molt nombroses les gestions que l’Ajuntament fa demanant-li ajuda al govern, però sense ningun resultat. En setembre l’alcalde expressa clarament en una sessió la poca confiança que tenen ell i els regidors d'obtindre ningun resultat quan afirma que "...el remedio al grave mal que sufre esta municipalidad, sólo puede venir del Poder Público, y por ello, aun cuando la realidad de que este Ayuntamiento tiene noticia cierta por larga y muy amarga experiencia ante cuantas peticiones de demanda de auxilio se han formulado ante el Gobierno han sido despachadas simplemente con un visto, precisa satisfacer deberes de conciencia inexcusables volviendo a insistir en las peticiones de socorro para este desgraciado pueblo".
Acordant els regidors per unanimitat, una vegada més, sol•licitar del govern "medidas que aseguren la salida de la próxima cosecha de naranja, la concesión de créditos para que los cosecheros y labradores en general puedan atender al cultivo de los campos y especialmente a la conservación del arbolado productor de la única riqueza..." Però des de Madrid, també una vegada més, no donen cap resposta.
El diumenge 11 de novembre de 1917 es celebren a tota Espanya eleccions municipals, consistint la resposta deis vila-realencs en no presentar ninguna candidatura per a cobrir les vacants deixades per la meitat deis regidors que, segons la Llei, devien cessar en el seu càrrec. Arribat el dia s'hi constitueixen taules electorals sense que acudisca ningun elector. Tan sols, a l’hora del escrutini, votaren alguns empleats i els senyors que formaven les meses electorals, eixint en total 133 paperetes, totes elles en blanc.
Dues setmanes després té lloc a la ciutat una manifestació "de protesta contra el desamparo que los gobiernos tienen a la región valenciana y en particular a los pueblos de la Plana". Una gran massa de gent -10.000 persones segons “Heraldo de Castellón”- recorren els carrers, tancant-se al seu pas els comerços, tavernes i casinos. Arribats a l’Ajuntament, li fan entrega a l’alcalde Luis Ferrer d'un escrit demanant la dimissió de tot el consistori, cosa que Ferrer, des del balcó, promet acatar: "¿ Pedís nuestra dimisión ? La tendréis porque nosotros, los que para este cargo nos elegisteis, también somos ciudadanos, también sentimos vuestras necesidades". L’escrit que li havia estat entregat comença explicant "que desde agosto de 1914 en que estalló la guerra europea, hasta el momento actual, ha ido haciéndose la vida tan difícil en esta ciudad que ya toca en los límites de lo imposible sostenerse en esta población".
Els vila-realencs declaren saber tots els esforços desplegats per l’Ajuntament, i també que el Govern no havia atés les súpliques municipals, per la qual cosa: "...considerando que el Ayuntamiento, aunque de elección popular; es la unión oficial que el pueblo tiene con el Estado y teniendo en cuenta que el Gobierno que rige los destinos de este Estado no ha resuelto ni aminorado la crisis que nos agobia, crisis que hubiera sido más llevadera si el Gobierno, atendiendo las peticiones que le han hecho, hubiera proporcionado dinero a estos labradores que lo solicitan, no graciosamente, sino con interés y con garantía para devolverlo en cuanto la situación se normalice,. y en atención finalmente a que la negligencia del Gobierno de S.M. en atender peticiones de este ayuntamiento, es una desatención grande para éste y para la ciudad que lo ha elegido, los vecinos de esta población que en masa aquí comparecen suplican a los señores concejales que dimitan del cargo para el que estos vecinos los eligieron, haciendo constar los comparecientes que esta dimisión no la piden como protesta a la actuación de esos señores concejales en el ayuntamiento, sino como protesta respetuosa, pero enérgica, al desamparo en que el Gobierno de la Nación tiene a este ayuntamiento. En igual sentido debe aceptarse la protesta que la ciudad unánimemente hizo el domingo 11 del actual, con motivo de las elecciones municipales en las que no resultó elegido un solo concejal"
Dimissions a l'Ajuntament
El dia següent, 26 de novembre, celebra l’Ajuntament una sessió extraordinària, pública, amb objecte d'estudiar la decisió a seguir. Intervenen els regidors entre grans aclamacions del públic i, per unanimitat, acorden una dimissió que no arriba en realitat a produir-se, segurament per por a les conseqüències penals que pogueren derivar-se'n.
El 29 de desembre el governador civil anomena onze regidors interins perquè el nou ajuntament pogués constituir-se, com a tots els altres pobles, l’1 de gener de 1918. Però no estarà possible, puix a la sessió convocada a l’efecte no acudirà ninguna d'aquestes persones.
Es produeix aleshores una curiosa dansa d'alcaldes, càrrec que, comprensiblement, pot afermar-se que mai no havia estat ni mai no estaria en el futur tan poc desitjat per ningú a la ciutat. Luis Ferrer li envia un telegrama al governador el 3 de gener recordant-li "...que en consideración a corresponderme cesar como concejal en 31 de diciembre último, y estar nombrado por V. S. mi substituto, se digne favorecerme indicando la persona en quien debo entregar la Alcaldia, pues no puedo continuar en ella sin incurrir tal vez en el delito de prolongación".
El mateix dia ordena l’autoritat provincial que es complesca la Llei, passant provisionalment a presidir la corporació el segon Tinent d'alcalde durant l’anterior bienni, José Pascual Sanz Moreno. Però per poc de temps, perquè aquest al·lega el 3 de febrer que "...el estado poco satisfactorio de mi salud me obliga a atender a un restablecimiento", adjuntant un certificat del metge que demostra la necessitat "...de abstenerme de trabajos que exijan el esfuerzo mental del de la Alcaldía y hasta el cargo de concejal... ". La incómoda com poques vegades vara li correspon ara, de rebot, a Juan Bautista Vilanova Goterris, que no té altre remei que acceptar-la.
Mentrestant, el 5 de gener de 1918, havia tractat Pascual Sanz una altra vegada de constituir l’Ajuntament, no presentant-se tampoc ningun dels regidors interins, que s'excusen amb les més diverses raons. Manuel Notari "rechaza el requerimiento por haber renunciado al cargo ante la Autoridad que me lo confirió y no estar dispuesto a ejercer aquél por no provenir de sufragio popular". José Herrero, utilitzant una argumentació pareguda, declara que no pertany a l’Ajuntament, "...por no proceder mi nombramiento de la voluntad popular..." José Eixea i Pascual Ramos no tan sols no volen acudir, sinó que a més avisen a l’alcaldia que "...tenga presente si en lo sucesivo se creyera obligado a insistir que estas diligencias son molestas para mi ánimo y no conducen a resultado práctico alguno..." Francisco Nebot al•lega motius de salut, i Juan Pitarch, en fi, recorre a l’excusa més curiosa quan diu que no pot acceptar ser regidor per residir a més de huit quilòmetres del poble i no tindre mitjans de locomoció.
Prompte els veïns es radicalitzen en la seua postura de no col•laboració. El 27 de gener es celebren a Borriana i Vila-real manifestacions demanant la condona de les contribucions. Els vila-realencs no esperen la resposta i actuen pel seu compte, enviant-li uns dies després un telegrama el cap local de la guàrdia civil al governador en que indica no haver-hi novetat, però que cap persona havia acudit a pagar el trimestre de la contribució. Quan el 5 de febrer finalitza el període voluntari de cobrança resulta que tan sols s'havin recaptat dues pessetes d'una casa. El poble, en assabentar-se, corre a apedregar-la, tenint que eixir per cames el seu propietari. Eixe mateix dia, en pujar els recaptadors al tramvia de Castelló, tornen a reproduir-se el aldarulls.
El 13 de febrer té lloc la manifestació de dones contra les panaderies ja referida, una comissió de notables va a Castelló a explicar-li al governador els fets, "cuya causa es la crisis por que dicha población atraviesa con motivo de no poder exportar la naranja", aprofitant per a entregar-li un telegrama en el qual, entre altres coses, demanen del govern la concessió d'un préstec de dos milions a la Caixa d'Estalvis de Vila-real, perquè l’entitat puguera fer préstecs als llauradors.
Abstencionisme electoral
"El 24 de febrer hi ha eleccions a diputats a Corts i Vila-real, per segona vegada, no vota. De 4.517 electors tan sols ho fan, en blanc, 141. La situació ja no pot ser més caòtica quan el 16 de març, a la vista de que no cobren els seus sous ni autoritzar-se cap pagament per la falta de recaptació dels impostos, es declaren en vaga els empleats municipals, patrullant la guàrdia civil pels carrers. Segurament, arribats en aquest punt, les forces vives de Vila-real van creure que ja s'havia anat massa lluny i que la situació podia escapar-se'ls en qualsevol moment de les mans, veient des d'una altra perspectiva els problemes derivats de la falta d'Ajuntament, l’alcalde expressa magníficament aquestes inquietuds el 18 de febrer en escriure al governador la carta següent: “Llega a su término el segundo mes del año actual y todavía está sin constituir el Ayuntamiento de este Municipio. Los distintos sectores de la administración local son todos y cada uno de ellos centro de graves conflictos. La intranquilidad pública, revelada en distintos disturbios mal contenidos, es la que corresponde a la carencia de gobierno municipal. Los empleados municipales no pueden rebasar ya los términos de sacrificio a que han llegado, y me anuncian el abandono de sus cargos para el día primero de Marzo próximo. Todo lo indicado y la imposibilidad de seguir actuando en quintas por falta de un Ayuntamiento que nombre médicos y talladores, etc., para las operaciones dichas, crea a esta Alcaldía una situación insostenible que me es forzoso dar a conocer a V. I., rogándole se sirva tomarla en consideración para que sea resuelto el conflicto que entraña a la brevedad necesaria, y para declinar las responsabilidades de cualquier orden que pudieran ser imputadas a esta Alcaldía por omisión de informar a la primera autoridad civil de esta provincia”.
S'ha produït un canvi significatiu, i potser haja contribuït el governador a accentuar-lo quan contesta el 23 de febrer recordant l’obligació deis regidors d'exercir el càrrec, entrant en cas contrari els Tribunals en joc per abandonament de funcions. Al dia següent es reuneixen a l’Ajuntament representants de tots els partits polítics a fi d'estudiar el tornar-lo a la legalitat. I el dia 31 de març, finalment, prenen possessió els regidors interins, sent elegit alcalde, per unanimitat, Francisco Villarreal Añó.
No sembla, però, que tots estigueren d'acord amb la decisió. Molts veïns, que no han vist millorar ninguna de les coses per que protestaven, voldrien que la renúncia deis regidors continués. I segurament els republicans, que mentre la situació havia durat tenien una magnífica propaganda per a demostrar la ineptitud de la monarquia i els seus governs, tampoc no acabarien de acceptar plenament que tot tornés a la normalitat. Potser per això “El Clamor”, òrgan dels republicans castellonencs, indica que els vila-realencs acolliren molt fredament la constitució de l’Ajuntament, no sent improbable que tornaren a demanar la dimissió.
Font: Samuel Garrido Herrero, "Vila-real sota la crisi de 1917" ("Cadafal", setembre, 1985)
