La introducció del taronger com a monocultiu
Els blocs de pisos, les carreteres i els polígons industrials es mengen cada any a la Plana milers de fanecades de tarongers. És la situació contrària a la que la comarca va experimentar durant les últimes dècades del segle XIX, quan el taronger es va convertir de manera ràpida en el quasi exclusiu ocupant del seu regadiu. L'objectiu d'aquestes pàgines és reflexionar sobre algunes de les peculiaritats d'aquell fenomen.
El que avui passa a la Plana té per a nosaltres un fort valor emotiu i simbòlic, però en el fondo no és més que la plasmació d'una cosa ben sabuda: a mesura que una societat es desenvolupa econòmicament, l'agricultura perd importància a favor de la indústria i els serveis. L'any 1900 vivien al món 1.600 milions de persones, que s'havien convertit en 6.100 milions l'any 2000. En la primera d'eixes dades, era rural el 86 % de la població, per només el 53 % en la segona. Al llarg del segle XX, doncs, la producció mundial d'aliments s'ha vist obligada a créixer de manera espectacular. (Si milions de persones pateixen fam al món no és perquè l'agricultura siga incapaç d'alimentar-les, sinó per problemes de distribució.) A més, els 1.376 milions d'éssers humans que vivien l'any 1900 en el medi rural havien de produir aliments per a ells i per als 224 milions d'habitants dels nuclis urbans, mentre que cent anys més tard els 3.233 milions de no urbans han de generar menjar per a ells i per a uns altres 2.867 milions de persones.
Els canvis agraris
Evidentment, si açò darrer ha estat possible és perquè al llarg dels últims cent anys no tan sols ha augmentat el volum total de les collites, sinó que també han crescut substancialment els rendiments de la terra (la collita obtinguda per unitat de superfície) i la productivitat del treball (la collita generada, com a mitjana, per cada treballador agrari). El procés que ha portat a l'increment dels rendiments i la productivitat es va iniciar en alguns llocs durant el segle XVIII, però és va accelerar i generalitzar des que al final del segle XIX els adobs minerals i químics van començar a ser utilitzats en grans quantitats, i, en especial, des que després de la Segona Guerra Mundial es van difondre les tècniques de l'anomenada "Revolució Verda".
Com a resultat d'aquestes (i, en les últimes dècades, dels organismes modificats per mitjà de la enginyeria genètica), l'agricultura actual ha arribat a uns nivells de producció i d'intensificació que els pares dels nostres avis haurien considerat més de ciència ficció que les novel•les de Jules Verne. Però no tot són aspectes positius, perquè eixes millores s'han aconseguit a canvi d'un ús superabundant de màquines, adobs o insecticides. És a dir, a costa d'utilitzar quantitats ingents d'energia, una porció important de la qual no és aprofitada per la collita, sinó que produeix residus i contaminació, constitueix un atac contra la biodiversitat, contribueix a la degradació del medi ambient i, en definitiva, és una amenaça per a la nostra salut i qualitat de vida.
És una energia que procedeix bàsicament del petroli: una font fòssil que ha necessitat milions d'anys per a acumular-se, que a mitjà termini és molt abundant, però que cal raonablement suposar que arribarà un moment que s'esgotarà. Abans que a les acaballes del vuit-cents es generalitzara el consum d'adobs minerals i químics (la primera via per a l'arribada massiva al camp d'energia de procedència fòssil), l'activitat agrària es realitzava sota unes condicions radicalment distintes pel que fa a la manera com es cobrien les seues necessitats energètiques. Al contrari que ara, l'energia utilitzada per l'agricultura tradicional (i cal tenir ben present que sense energia no pot realitzar-se cap tipus d'activitat) procedia bàsicament dels raigs del sol, que eren captats per les plantes i que, gràcies a la fotosíntesi, eren transformats en matèria orgànica, que, consumida per l'home i els animals, tornava a revertir en gran part a les plantes. El principal adob utilitzat, per exemple, era el fem dels animals, que, naturalment, per a fabricar-lo havien hagut abans de consumir vegetació.
Aquella agricultura tradicional tenia un gran avantatge sobre la dels nostres dies: era escassament contaminant, dilapidava molt poques coses (la reutilització dels subproductes era una de les seues principals característiques) i feia servir una energia renovable que no corre el perill d'esgotar-se. Els agricultors que actualment fan ús de mètodes ecològics no estan sinó tractant de recuperar aquells avantatges. Però, per desgràcia per als nostres avantpassats, l'agricultura tradicional també presentava diversos inconvenients, que tendien a confluir en un punt: els rendiments i la productivitat eren tan baixos que, si la població creixia de manera un poc ràpida, l'agricultura era incapaç de fer augmentar al mateix ritme i de manera sostinguda la producció d'aliments.
Quan la terra és cultivada perd nutrients, que ha de recuperar d'alguna manera perquè la següent collita puga ser bona. L'adobat és el mètode idoni d'aconseguir-ho. Com acabem de recordar, abans del final del segle XIX els adobs procedien principalment del bestiar, motiu pel qual el bon cultiu requeria de la presència d'una cabanya ramadera suficientment gran com per a aportar el fem necessari. Però els animals necessitaven per a menjar de terrenys de pastura, i cultivar aquests terrenys per imperatiu de la pressió demogràfica produïa repercussions funestes: a mesura que deixaven de ser pastures, la societat podia mantenir menys ramat, disminuïa el fem disponible i la terra treballada donava uns rendiments menors. Si s'hagueren deixat per a pastura, la resta del terreny hauria rendit més, però el resultat de no treballar tota la terra potencialment cultivable solia ser la insuficiència alimentària. D'altra banda, el fem per a adobar acostumava a ser escàs fins i tot quan les pastures eren abundants, motiu pel qual cada any calia deixar en guaret una part de la terra de cultiu perquè recupera la fertilitat de manera natural, cosa que contribuïa a fer que els rendiments del conjunt de l'agricultura foren baixos.
L'ús de l'aigua
Per a tractar d'evitar l'arribada de les situacions de fam i escassesa que tot això provocava amb major o menor freqüència, la societat prenia diverses mesures, tant per a evitar l'augment massa veloç de la població com per a evitar que el creixement agrari s'aconseguira d'una manera no sostenible. Però, a la vegada, aquestes mesures podien constituir un obstacle per al desenvolupament agrari. La Plana n'ofereix un bon exemple.
En les agricultures mediterrànies, caracteritzades per l'escassesa i la irregularitat de les precipitacions, l'aigua de reg és un element quasi imprescindible per a l'augment i la intensificació de la producció. Vila-real, juntament amb Castelló, Almassora, Borriana i Nules, disposava des d'època medieval del privilegi d'utilitzar les aigües del Millars. La seua fèrtil horta, la part del terme regada gràcies al riu, tenia un contrapunt en el sovint quasi improductiu secà, que era la zona sense la possibilitat física (per estar situada a major altura que la sèquia major) d'accedir al reg per derivació. Segons alguns historiadors, la major part de la superfície del terme municipal susceptible de ser convertit en horta ja ho havia estat a finals de l'Edat Mitjana, i les 2.500 fanecades que l'horta tenia en aquells moments s'haurien mantingut pràcticament inalterades fins molt avançat el segle XIX.
En realitat, no va ser així i es tracta simplement d'un equívoc. Arranca aquest de la sentència arbitral que l'infant Pere d'Aragó (comte de Ribagorça) va emetre en 1346 per a establir com havien de dividir-se les aigües del Millars entre els pobles de la Plana. Segons la sentència, aquelles es dividirien en 60 files, 14 de les quals (el 23,33 %) corresponien a Vila-real, 14,5 (24,16 %) a Castelló, 12,5 (20,83 %) a Almassora i 19 (31,66 %) a Borriana. Els especialistes en el tema han dedicat molt d'esforç a tractar d'esbrinar què s'entenia per fila, però, curiosament, han prestat molt poca atenció a la distribució percentual de l'aigua.
Pel que sembla, l'infant Pere va considerar que el Millars permetia regar un total de 108.000 fanecades, i el que va fer en la seua sentència va ser establir com havien de repartir-se aquestes entre els diferents pobles: el 24,16 % d'elles (25.200 fanecades) estaria a Vila-real, el 24,16 % (26.100 fanecades) a Castelló, etc., etc. Aquestes dades "oficials" sobre la superfície de l'horta apareixen en nombrosos documents entre principis del segle XVII i el final del XIX, i és això el que ha fet pensar a alguns que el regadiu comarcal va quedar fossilitzat durant segles. Però el que vertaderament s'establia en la sentència arbitral eren les fanecades potencialment regables, i no les que efectivament es regaven en 1346, que eren moltes menys. En efecte, l'horta de Vila-real encara només comprenia en 1675, segons Concha Domingo, 20.964 fanecades.
Estic contant tot açò per a fer notar una cosa aparentment sorprenent: convertir efectivament en horta tota la terra situada a menor altura que la sèquia major era relativament poc costós, des del moment que ja estaven construïts els canals principals de rec, però durant segles una porció substancial d'aquella superfície va continuar sent de secà, i en ocasions fins i tot no es cultivava. ¿Per què una part del treball i dels capitals que els vila-realencs esmerçaven en el cultiu del sovint pedregós i pobre secà del municipi no eren desviats cap a la posada en reg de tota l'horta? Segurament, era així perquè, a nivell municipal, actuava alguns tipus de restricció institucional que regulava l'ampliació d'aquesta. Per dos motius.
D'una banda, abans de la construcció al segle XX dels pantans que regulen el seu cabdal, era bastant freqüent que durant les sequeres estivals el Millars no portara bastant aigua per a regar satisfactòriament totes les seues hortes, i l'expansió d'aquestes significava restar aigua durant els períodes d'escassesa a les terres que es regaven des d'antic, i representava per tant una font de conflictes. D'altra banda, regar servia de poc si l'aigua no anava acompanyada de quantitats abundants d'adob: com aquest era escàs, ampliar el regadiu també significava agreujar el bàsic problema de la fertilització. De fet, una part bastant important de l'horta (que majoritàriament estava en mans de forasters o d'institucions religioses), estava ocupada per oliveres, garrofers i vinyes, que requerien menys adobs que els cereals o les hortalisses i que, per norma consuetudinària, només tenien dret a regar-se dues vegades a l'any.
Durant el primer terç del segle XIX, igual que havia passat al llarg de tota l'època Moderna, el gros de l'horta vila-realenca es dedicava a una rotació bianual en què participaven tres productes: blat (collita del primer any), panís (primera collita del segon any) i fesols (segona collita del segon any). A més, abans que en la dècada de 1840 una malaltia dels cucs arruinara el negoci de la seda, els marges de les parcel•les estaven plantats de moreres que donaven anualment una collita de fulla. Cada propietari també solia dedicar alguna extensió de terreny a la producció d'hortalisses, i eren escasses les finques que no disposaven d'algun arbre fruiter, que en poques ocasions era encara el taronger.
El cultiu dels agris
Es té constància que el taronger ja era conegut a Vila-real en el segle XIV, però la seua presència va anar en augment des d'aproximadament 1770. Dues dècades més tard, Cavanilles menciona la producció vila-realenca de "naranjas chinas y agrio", i Laborde torna a fer-ho al començament del vuit-cents. Però per aquells moments –va explicar a punt d'acabar el segle XIX el cronista Pascual Martí Cercós- per tal d'evitar els furts de la fruita "la plantación de naranjos estaba reducida a los huertos cercados de pared que existían y existen inmediatamente a las casas del pueblo, y aun estos sólo tenían por las orillas, ocupándose los claros con hortalizas".
Sempre segons Martí Cercós, el 1816 un propietari va introduir, per primera vegada, alguns tarongers en una plantació de fruiters feta en camp obert. El 1820 uns altres dos llauradors van plantar 4 i 6 fanecades exclusivament de tarongers. Durant bastant temps, van ser els quasi únics horts existents al terme, però a partir de 1840 cada vegada més llauradors es van llançar a imitar-los. Sabem, en efecte, que les 357 fanecades plantades de taronger en 1847 s'havien convertit en 2.600 el 1860. Durant la dècada de 1860 la malaltia de la goma va fer morir molts arbres i va provocar que quasi deixaren de fer-se noves plantacions. A principis de la dècada següent la goma va desaparèixer, i va ser aleshores quan el taronger va començar la carrera que el portaria a convertir-se en el monocultiu de l'horta, de què ja ocupava 18.700 fanecades (un 64 %) el 1882 i 25.000 fanecades (el 86 %) el 1907 (quan a més hi havia en el terme unes altres 8.400 fanecades de tarongerar, situades en l'antic secà i regades gràcies a pous).
A la Ribera Alta, juntament amb la Plana l'altra comarca valenciana citrícola per excel•lència durant el segle XIX, les plantacions de tarongers van avançar a ritme molt més pausat i només es van accelerar a partir de les primeres dècades del segle següent, quan ja estava clar que la demanda de taronja per part dels països industrialitzats d'Europa no era una moda passatgera. Els vila-realencs, i en general els llauradors de la Plana, es van abocar al taronger de manera molt més precoç, i és clar que en fer això van assumir un alt risc. La taronja es produïa per a ser venuda i proporcionava uns beneficis majors que els de les altres collites. Però formar les plantacions requeria unes despeses elevades, que es perdrien -i amb elles possiblement una part del patrimoni familiar- si la demanda internacional no es consolidava i baixava el preu de la fruita. Segurament, els nostres avantpassats van acceptar de manera tan decidida arriscar-se perquè van actuar condicionats per les disponibilitats d'un factor productiu essencial com era l'aigua.
Com s'ha dit més amunt, a l'horta de Vila-real havien tingut tradicionalment una presència significativa les oliveres, garrofers i vinyes. Com durant el segle XVIII l'augment de la població exigia disposar de més cereals i llegums, van anar sent arrancades al llarg de la centúria per a guanyar terreny per a la sembra. Però això va provocar un desequilibri, perquè, de tenir dret a regar-se només dues vegades a l'any, les parcel•les on es feia aquesta substitució adquirien el ple dret a l'aigua. Des de mitjans del segle XIX el substitut d'oliveres, garrofers i vinyes va passar a ser el taronger, i la velocitat del procés substitutiu es va accelerar: l'any 1821 aquells tres aprofitaments ocupaven el 20 % de l'horta vila-realenca, el 15 % el 1847, el 12 % el 1859, el 8 % el 1871 i el 3 % el 1882.
Tenir assegurat el reg en quantitats regulars i suficients és d'importància fonamental perquè puga difondre's un cultiu com el taronger, però al mateix temps els cítrics presentaven l'avantatge de ser menys exigents en aigua que els cereals o les hortalisses. A mesura que disminuïa la relació terra/aigua per efecte de l'ampliació del tarongerar, augmentaven les dificultats per a la pràctica dels conreus tradicionals, i els agricultors van respondre plantant més tarongers, perquè les terres, "para el cultivo de otras plantas –deia el 1927 la Junta d'Aigües de la Plana en un informe- habrían de necesitar un número triple o cuádruple de riegos". El taronger, en definitiva, va agreujar el problema de l'aigua i, en part, també va contribuir a resoldre'l.
També va agreujar un altre problema, el dels adobs. Mentre l'horta estava majoritàriament ocupada per la rotació blat/panís/fesols, els ramats d'ovelles i cabres podien entrar a les finques a pasturar els rostolls immediatament després de la sega. A mesura que el taronger conquistava noves parcel•les, aquella possibilitat desapareixia, i els cap de bestiar mantinguts al poble van caure en picat. En aquest cas, la solució la va donar, primer, el guano del Perú, que va començar a importar-se coincidint precisament amb l'expansió tarongera de la dècada i que va ser immediatament utilitzats pels llauradors vila-realencs. Després, els adobs químics, que van permetre que els tarongerars de la Plana es convertiren des de finals del segle XIX en "fàbriques de taronges" (i que han acabat provocant una forta contaminació dels aqüífers per nitrats).
Durant el segle XIX els llauradors vila-realencs van abandonar la producció de cereals i llegums, que estaven destinats en gran part al consum familiar, per la taronja, el principal destí de la qual era ser venuda en el mercat. Dedicar-se a una agricultura de caràcter mercantil significa que s'ha d'estar molt atent als senyals dels preus i que s'ha de tindre molta agilitat per a canviar de conreu quan n'apareix un altre de més remunerador. L'aposta del vila-realencs del segle XIX va eixir tan bé que el taronger, encara que amb dificultats creixents durant les últimes dècades, s'ha mantingut fins ara sense que apareguera un conreu millor per a substituir-lo. El que al cap i a la fi pareix que estiga destinat a derrotar-lo són les naus industrials. Per fortuna per a la creació de riquesa, però per desgràcia per a la natura, l'estètica i el paisatge local que tots els que hem nascut en el segle XX considerem com a nostre.
Font: Samuel Garrido Herrero, "De com el taronger es va convertir en monocultiu a Vila-real" ("Cadafal", maig 2006)
Documentació: Aquest article es basa en altres diverses publicacions de l'autor: "Treballar en comú. El cooperativisme agrari a Espanya", 1906-1936 (València, Alfons el Magnànim, 1996, pp. 189-206); "El conreu del taronger a la Plana de Castelló: Agricultura comercial, propietat pagesa i treball assalariat, 1850-1930" (Estudis d'Història Agrària, n. 13, 2000, pp. 201-227); "Cànem gentil. L'evolució de les estructures agràries a la Plana de Castelló, 1750-1930" (Castelló, Ajuntament de Castelló, 2004); i "Cáñamo gentil. Una indagación sobre los condicionantes del cambio técnico en la agricultura" (Historia Agraria, n. 36, 2005, pp. 287-310). El lector interessat pot trobar allí un suport documental per a totes les afirmacions que ací es fan, abundants referències bibliogràfiques i el desenrotllament d'arguments que ací només han pogut esbossar-se.
