Crescudes al Millars a l'Edat Mitjana
Als temps passats, un dels problemes greus que afectaren els sistemes de sèquies de la Plana i, en concret, per a les de Vila-real, eren les esporàdiques però quasi obligades pluges torrencials que, als anys de major intensitat, podien inclús fer malbé gran part del sistema de captació i distribució de les aigües. L’estudi dels “Manuals de Consells” medievals ha permès reconstruir el calendari de precipitacions que podrien considerar-se com a desastroses i que els seus contemporanis anomenaven “diluvi d’aigües”.
Del període de 114 anys transcorreguts entre 1377 i 1492, se conserven quaranta quatre Manuals de Consells, en deu dels quals han quedat enregistrats fenòmens d’inundació amb greu dany de la infrastructura de les sèquies. És difícil determinar l’abast d’aquestes pluges pel que fa a la duració i a l’espai afectat, tret que les notícies sempre es refereixen al marc local. La major part dels casos semblen ser precipitacions torrencials de tardor –en cinc ocasions-, en dos anys son pluges de primavera, i apareixen dos màxims d’hivern i altre d’estiu. Respecte a l’abast del procés, al menys en quatre anys sembla que les pluges superaren el marc de la Plana, afectant altres llocs més allunyats.
Contingut
El primer conflicte
No pugueren els sequiers Berenguer Ode i Guillem Arnau fer front al pagament total del deute contret per l’infortuni i el procés en la seua contra va continuar avant amb un inventari de les seues propietats per a procedir a la confiscació i venda, a la fi d’amortitzar el cost de la reparació dels canals. El llistat dels bens mobles trobats a les seues cases mostra objectes de poc de valor, propis d’una família camperola i amb els quals difícilment es faria front a un deute de tal import. La situació extrema en la qual es trobaven els sequiers va desencadenar els mecanismes legals per tal d’evitar la seua pèrdua. Na Maria, dona del sequier Arnau, es va presentar davant el Consell demanant que els seus bens foren respectats de l’embargament, basant-se en dos criteris: primer, per la possessió que havia de carta de “germania” en el seu contracte matrimonial que deslliurava el seu patrimoni dels compromisos adquirits pel seu marit; i en segon lloc, argumentava que ell havia pres el càrrec de sequier sense el seu coneixement ni la seua conformitat, raons suficientment poderoses, segons ella, perquè li fora respectada la part corresponent. La manca de documentació no ha permès conèixer quin va ser el desenllaç, però si es compara amb les normes posteriors i la seua aplicació, sí que es pot determinar que el grau d’exigència amb els sequiers va ser molt elevat, especialment en la quantitat que havien de pagar.
Uns anys més tard, al 1423, el Consell havia codificat les normes especifiques davant tals vicissituds, determinant la responsabilitat de cadascuna de les parts implicades en el manteniment i vigilància sobre les aigües i en el capítol del Manual corresponent als sequiers apareix una entrada que determina com es deu actuar davant les pluges destructives, ressaltant la gravetat que tenia aquesta situació de catàstrofe per a la població.
El treball en “deenes”
El Consell acceptava els “diluvis d’aigües” com a única raó per a permetre als sequiers que abandonaren el seu càrrec, reconeixent la dificultat que podien tenir els detentadors d’aquest per fer front al cost de les reparacions. Però la renúncia era castigada econòmicament; se’ls obligava a tornar tots els diners rebuts fins al moment en concepte de sequiatge i de multes per infraccions i, a més, sofrien una multa de 400 sous costejada amb els seus bens o, en el seu defecte, pels dels avalistes. Un precedent d’aquestes normes es pot trobar al 1406 en ocasió d’un desastre anterior, i en anys posteriors -1424 i 1427- coincidint en tots ells un grau de destrucció molt elevat en confirmar-se l’afonament de l’assut i la dificultat per a fer front a la situació. La destrucció havia estat total, l’assut havia desaparegut per complet, inclús el seus fonaments, la gola estava destruïda, convertida en una barreja de pedres i fang fins a no ser reconeixible, de tal manera que els sequiers es trobaven sense possibilitats d’enfrontar el problema i com a única solució la renúncia del càrrec.
En estes circumstàncies, el Consell de la vila era qui havia d’assumir la situació de crisi, decretant la col•laboració dels veïns de la població i del seu terme mitjançant el sistema de “deenes”. La missió d’aquests grups de treball era la de desenrunar i netejar la gola i les sèquies, i totes les tasques necessàries per a permetre de nou l’entrada d’aigua cap a la vila i els camps de reg. Tot i això, en la majoria de les ocasions el seu esforç no era suficient per recompondre i retornar al seu estat originari l’assut i la gola. En la inundació del 3 de novembre de 1406 varen passar els habitants de Vila-real quatre vegades per les deenes i encara va ser necessari llogar homes per acabar l’obra, costejant-se el seu salari amb els 400 sous abonats pels sequiers en haver abandonat el càrrec. A més se multava aquelles persones que no volgueren participar en els grups de treball amb 18 diners per als homes per cada dia no treballat i amb huit diners a les dones per cada jornada fallida.
Per restablir la situació calia realitzar importants despeses en material: fusta, brossa, llenya, asnadors per a l’assut, cabassos per a la neteja; i en personal, ja que, a més dels treballadors, calia pagar importants quantitats als jurats i oficials encarregats de dirigir i revisar les obres. En algunes ocasions, se substituïa una jornada de treball a canvi de l’aportació d’un asnador o pal de subjecció, o d’un carro amb el seu animal. Una altra inversió important que també calia fer era la reconstrucció de les travesseres del riu Sec, passos d’aigua elevats que salvaven el desnivell propi del barranc: un corresponent a la sèquia de dalt o sobirana i altra a la de baix o jussana. La seua fragilitat era patent, i pel fet de tractar-se d’un llit d’obra, el cost de la reconstrucció era una part estimable del total, com es pot comprovar en el cas de les inundacions de 1406, quan va ascendir a 210 sous, 120 per a la primera sèquia i 90 per a la segona. L’acumulació de despeses elevava les xifres finals a quanties importants: al 1406 foren més de 2100 sous, que restant-li els quatre-cents aportats pels sequiers, significava un dèficit per a la vila d’uns 1700 sous, restant algunes xicotetes aportacions dels veïns per no assistir als treballs.
Complicacions organitzatives
Les inundacions i posterior abandonament de les sèquies també provocava un desordre en les tasques administratives i organitzatives del reg. De nou, en l’any 1406-1407 es va crear una situació especial a l’hora d’anomenar nous sequiers que continuessin en el càrrec. El 14 de novembre, el consell elegia Vicent Ballester i Vicent Gargallo amb el compromís de guiar les aigües de la sèquia Major; aquests personatges acceptaven les normes pròpies del seu càrrec: repartir l’aigua, donar llicència de reg, obrir les almenares, vigilar per la seguretat de les sèquies, denunciar les infraccions o els delictes que pugueren fer-se, etc. treta l’obligació de mantenir sota el seu càrrec la cura de l’assut i la neteja de les sèquies. Aquesta excepció evidencia que la reconstrucció del sistema després d’una catàstrofe està molt lluny de les possibilitats econòmiques dels sequiers i que davant una destrucció de tal envergadura sols es podia fer front des d’una institució com era el govern municipal.
Aquesta especial restricció de les obligacions dels sequiers va portar problemes a la llarga: el 13 de març de 1407 el Consell decidia que una vegada acabada la neteja de les sèquies deurien ser subhastades novament, abans de la data habitual del 29 de juny. Però el Consell, o no va trobar ningú que es fera càrrec o va “oblidar” el tema, ja que al mes d’abril següent la situació d’abandonament en que es trobaven la gola i l’assut amenaçaven amb crear manca d’abastament d’aigua tant a la vila com al seu terme. Això va portar a la major part dels membres del Consell a decidir que es realitzaren, a càrrec de la vila, les tasques pròpies de preparació i arranjament de les sèquies, a més de la neteja i reforç de l’assut. Al mes de maig es va procedir a subhastar la sèquia, però no degué trobar-se encara en molt bon estat ja que existia un nou compromís de lliurar 27 sous, sis diners als sequiers que assumiren el càrrec, Bernat Prats i Pere Giner en ajuda de les reparacions que restaven per fer.
Al desembre de 1427, després de noves fortes pluges, els jurats maldaven per traure novament a subhasta les sèquies, però tal com es reflecteix a les actes del Consell, el preu del sequiatge no baixava dels 42 diners, quantitat massa elevada per a l’època. Per això, varen prendre la decisió de contactar amb les persones que ja havien exercit el càrrec en la primera part de l’any, abans del diluvi, amb la intenció de que tornaren a prendre la seua funció, a canvi de retornar-los els 400 sous que se’ls havien de confiscar pel perjudici causat i l’abandonament de les sèquies, cosa que varen acceptar. La situació que es va crear en les inundacions de 1424 va ser diferent respecte als antics encarregats de les sèquies majors. Una vegada que havien estat abandonades, varen passar sota control del govern municipal, el qual, seguint els passos descrits amb anterioritat, va decretar fer deenes. Acabada la reparació de l’assut es va acordar la nova subhasta, però en aquesta ocasió s’especificava que no deuria ser lliurada als sequiers que havien abandonat el càrrec.
Alternatives als problemes
En algunes ocasions no sembla que el desastre arribara a l’extrem de moments anteriors. Al 1475 les pluges havien reomplit quaranta passos de la sèquia amb aigua i brossa prop de l’assut, però aquest no havia estat greument afectat. Pel contrari, n’hi ha anys en els quals s’enrunen tant l’assut com les travesseres del riu Sec i, malgrat això, es mantenen en el seu lloc els responsables i es que, deixant de banda el grau de destrucció, cal tenir en compte les economies dels sequiers i dels seus avalistes a l’hora de ser capaços de fer front tal desgràcia, com a raó de la seua permanència en el càrrec.
També en aquestes circumstàncies el govern municipal acostumava col•laborar. La seua reacció era decretar la formació de deenes per als primers moments, tot i que es lliurara d’haver de gestionar les sèquies com als exemples anteriors; no és d’estranyar l’ajuda que donaven als sequiers, ja que a ells no els interessava l’abandonament. Diferents eren les maneres d’estimular la col•laboració veïnal: a més de les obligades deenes, s’optava per altres solucions, com ara pagar les condemnes imposades per concepte d’infracció fent jornals en moments de grans necessitats, o la col•laboració amb un jornal per casa, e excepció de les viudes, o el pagament d’un real en substitució d’aquest.
La situació de crisi provocada per les grans pluges obligava tota la població a participar en les tasques de reconstrucció, mitjançant treballs realitzats a les sèquies i el pagament d’un canon especial per fer front a les reparacions. En principi, els responsables d’aquestes estaven compromesos per les clàusules del contracte a haver de costejar el procés; com en molts casos això significava la ruïna per l’elevat cost que podia assolir, se’ls donava l’opció de renúncia al seu càrrec, però a canvi d’elevades penalitzacions econòmiques. Si així ocorria, el Consell, com a màxim responsable del govern i de l’administració de les aigües, havia d’assumir la direcció dels treballs de recomposició amb l’objectiu d’aconseguir, en el menor temps possible, superar les circumstàncies traumàtiques per als cultius i l’economia local. Com en qualsevol ocasió excepcional, la conflictivitat interna podia aguditzar-se al brollar tensions per l’encreuament d’interessos entre la població, els seus governants i els sequiers, tot i que la tendència general va ser la col•laboració i la recerca d’alternatives que permeteren, abans que res, la tornada a la normalitat.
Documentació: Glick T.F.: “Regadío y sociedad en la Valencia medieval”, València, 1988.
Font: Immaculada Román Millán “El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XV”. Comunitat de Regants. Vila-real, 2000.
