País Valencià

El País Valencià és geogràficament un país o regió d'Europa i de la Mediterrània situat a l'est de la Península Ibèrica. Avui dia és una comunitat autònoma d'Espanya amb el nom oficial polític de Comunitat Valenciana, i és reconegut com a nacionalitat en el seu Estatut d'Autonomia.

S'estén entre el riu Sénia a Vinaròs i fins a Pilar de la Foradada, més enllà de la desembocadura del riu Segura, amb una delimitació terrestre de 834 km de longitud, i 644 km de longitud de costa. A més a més, les illes mediterrànies de Nova Tabarca i de les Columbretes, són també d'administració valenciana. La seua posició geogràfica és 40º 47' a l'extrem nord, 37º 51' a l'extrem sud, 0º 31' E a l'extrem oriental, i 1º 31' W a l'extrem occidental.

Els seus orígens es remunten en l'històric Regne de València creat al segle XIII com a causa de la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València, Dénia, i part de Múrcia. Després del desmantellament del Regne en 1707 pels Decrets de Nova Planta del rei Felip V d'Espanya, i dels frustrats intents d'aconseguir l'autogovern durant les acaballes del segle XIX i les primeries del XX, en 1982 finalment obté l'autogovern amb un Estatut d'Autonomia que ha estat reformat en 2006.

Administrativament limita a l'oest amb Castella - la Manxa i l'Aragó, al sud amb Múrcia, i al nord amb Catalunya. Hi viuen més de 4,8 milions de persones, encara que la xifra és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 hab. són València (797.654 hab.), Alacant (322.673 hab.), Elx (222.422 hab.), i Castelló de la Plana (172.624 hab.).

Divisió administrativa

El País Valencià deixà de ser un Estat administrativament i jurídicament independent després de l'any 1707 quan passà sota administració castellana segons els Decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del territori valencià. Per raons polítiques, al segle XIX l'administració espanyola intentà separar infructuosament el territori entre la província d'Alacant, per una banda, i les de València i de Castelló per altra, afegint a la primera les províncies espanyoles de Múrcia i Albacete per a crear un sud-est espanyol, i a la segona Terol i Conca per a crear un llevant espanyol.

En 1822 es planteja per primera vegada unes províncies semblants a l'actualitat, en què es divideix el País, de nord a sud, en les províncies de Castelló, València, Xàtiva i Alacant. Finalment, en 1833, és amb la divisió proposada per Javier de Burgos, quan finalment el nombre de províncies queda en tres, suprimint la de Xàtiva.

En 1851 s'afegeixen al País Valencià els territoris històricament castellans de Villena a la província d'Alacant, i de Requena a la de València. Per altra banda, la localitat històricament valenciana de Cabdet, tot i haver sol•licitat sense èxit en 1861 la seua annexió a la província d'Alacant, mai no ha tornat a formar part territorialment del País Valencià des de 1707, i roman en l'actualitat vinclada al territori històric de Castella, unida amb la província d'Albacete.

Aquesta divisió provincial roman sense canvis fins a l'actualitat, i només segueix criteris homogenis d'extensió territorial i demogràfica respecte a Espanya, i no criteris històrics, sociològics o lingüístics. Per altra banda, al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber al 1970, difereix de la divisió comarcal tradicional, descrita per Emili Beüt al 1937.

No obstant açò, l'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma valenciana a l'any 1982, i se'ls va ajustar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris històrics, lingüístics, i socio-econòmics. Per últim, a l'any 1999 es crea el Consorci de les Comarques Centrals del País Valencià amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, del qual s'hi afegeix una cinquena regió valenciana.

Geografia

El relleu

Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa, de 1.813 m. d'altura, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat li correspon al Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins els 1.839 m;[cal citació] també al Racó trobem el Gavilán (1.747 m), La Cruz de los Tres Reinos (1.555 m) i el Tortajada (1.541 m). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 m citarem, en terres de La Marina, l'Aitana (1558 m).

El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la Serra Gelada amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les Albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València o les de Guardamar.

Clima

El País Valencià és banyat al llarg de la façana costanera per la Mediterrània i, per tant, el seu clima és el mediterrani que com més s'endinsa cap a l'interior menys suau ho és. Així, al territori no hi existeix el mateix tipus de clima mediterrani, sinó que hom troba:

• Típic: S'estén a tot el litoral nord i centre del territori, amb uns hiverns no gaire freds a causa de l'acció suavitzadora que la mar fa en la temperatura, i amb uns estius prou secs i calorosos de màximes al voltant dels 30ºC; les precipitacions es concentren a la primavera, i també a la tardor, però amb riscos de gota freda. Les localitats més representatives que es troben amb este clima poden ser Castelló, Gandia, Torrent, Sagunt o València.

• Continental: és un clima de transició entre el clima continental i el mediterrani típic, propi de l'interior de la Península Ibèrica. Els hiverns són freds, els estius són més càlids que en el clima mediterrani típic, amb unes temperatures màximes que a algunes zones abasten els 35ºC, i les precipitacions escassegen però millor distribuïdes al llarg de l'any, i en forma de neu a l'hivern. Localitats: Requena, Villena, Alcoi, Elda i Xàtiva.

• Sec: té lloc des de la Marina Alta cap al Baix Segura, amb unes temperatures força càlides a l'estiu, i uns hiverns suaus de 10 a 13ºC, i les precipitacions hi escassegen força. Com més al sud més àrid és el clima amb uns hiverns encara més suaus al voltant dels 12ºC, amb uns estius força llargs, secs i calorosos, amb temperatures màximes de més de 30ºC. Les precipitacions hi tenen lloc de forma ocasional en les estacions de transició, és a dir, tardor i primavera. Localitats representatives: Alacant, Benidorm, Elx, Oriola i Torrevella.

• Muntanya: té lloc a les zones més altes del territori, vorejant l'àrea del mediterrani continental. El clima de muntanya es regix per l'altitud, factor que influïx en la temperatura i les precipitacions, que sovint són més abundants i en forma de neu a l'hivern. Localitats: Morella.

Hidrografia

Només trobem dos grans rius: el Segura i el Xúquer, ambdós al•lòctons, com també ho són el Millars i el Túria.

El Xúquer, amb 497 km, naix en Ojuelos de Valdeminguete, (Conca) per a desembocar a Cullera. En canvi, el Segura, amb 325 km, naix a Fuente Segura, (Jaén) i finalitza el seu recorregut a Guardamar del Segura. Pel que fa al Millars, naix a la Serra de Gúdar, Terol, i el Túria a Muela de San Juan, en Albarracín, Terol Exceptuant-ne el Segura, que naix a les Serralades Bètiques la resta dels al•al•lòctons naixen a la serralada ibèrica.

D'altra banda, els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen una gran pendent. Al nord hi ha el riu Sénia, límit amb Catalunya, el Cèrvol, el Cervera i el Palància. Al sud el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Xaló-Gorgos, l'Algar, l'Amadório, el Montnegre, la Rambla de les Ovelles i el Vinalopó.

Estos rius es caracteritzen per tindre un cabdal irregular, amb crescudes de tardor temudes i que provoquen inundacions en les seues valls, de nord a sud: la Plana, l'Horta, la Ribera i la Vega). També cal dir que patixen un intensiu aprofitament hídric mitjançant de preses per al consum humà, industrial, turístic i agrícola, essent el fonament dels pròspers regadius valencians.

Política i Govern

El País Valencià, en reconeixement de la seua identitat com a nacionalitat històrica de l'Estat Espanyol, provenint de l'històric '''Regne de València''', accedí al seu autogovern i es va constituir políticament en comunitat autònoma amb el nom oficial de Comunitat Valenciana, amb la promulgació del seu primer Estatut d'Autonomia el 1982.

Totes les institucions de govern de la Comunitat Valenciana constituïxen la Generalitat Valenciana. Estes institucions són:

• Les Corts Valencianes: l'òrgan legislatiu de la comunitat integrat per un mínim de noranta-nou diputats electes per sufragi universal segons la representació proporcional, per un període de quatre anys;

• La Presidència, encapçalada pel President de la Generalitat, electe per les Corts;

• El Consell: l'òrgan col•legiat de govern amb potestat executiva i reglamentària. Està integrat pel president i pels membres designats per ell.

Les altres institucions de la Generalitat són: el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el Consell Valencià de Cultura, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Jurídic i Consultiu i el Comité Econòmic i Social.

Economia

El País Valencià conforma un territori llargarut, amb una orografia muntanyosa i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la connexió amb Europa. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són minsos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i aquest desequilibri és especialment greu a les comarques del sud del país, que es resol de moment amb restriccions i amb l'explotació d'aqüífers subterranis.

En l'any 2005 el País Valencià va generar el 9,64% del PIB estatal i la taxa d'atur es va situar en el 8'82%.] En recursos humans la taxa d'activitat del País Valencià va assolir l'any 2005 el 58'64%, per bé que les diferències per gènere són força acusades. El model empresarial valencià característic són la PIME, principalment de caire familiar, si bé hi han algunes multinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, i el volum de les exportacions arribà als 16.910 milions d'euros l'any 2005.

Demografia

La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), així com a poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, València, Xàtiva, Oriola, Alacant, Elx, Gandia o Vila-real i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana.

D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del Nord i de l'interior. També afectà a la demografia (i és potser l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle XX, a ciutats no costaneres com ara Alcoi, Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó.

En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Així, poblacions tradicionalment menudes, (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions generades pel turisme.

Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencià hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a les poblacions costaneres.

Llengua

El valencià, que forma part del domini lingüístic que també s'anomena català a altres territoris com les Illes Balears, el Principat o el sud de França, és reconegut com a llengua pròpia de la Generalitat Valenciana des del 1983 amb la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, i també pròpia del País Valencià des del 2006 a l'Estatut d'Autonomia. Com totes les variants d'una llengua, té uns trets lingüístics diferencials, i la seua evolució des de l'Edat Mitjana ha estat -en molts aspectes- més conservadora que, per exemple, a Catalunya.

Actualment existeixen al País Valencià dues zones de predomini lingüístic: el valencià i el castellà. Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària a tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya; amb l’excepció de les comarques amb frontera amb Aragó (Racó, Alt Millars, Alt Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà. La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, i alguns municipis del Vinalopó) son producte de la repoblació amb castellans del segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII.

La comarca del Baix Segura patí un procés de substitució lingüística del castellà pel català que s'assolí al segle XVII després d'una epidèmia de pesta, en 1648, que afectà a la població anterior valencianoparlant. La comarca de la Plana d'Utiel, com el municipi de Villena, no pertanyien fins al segle XIX al País Valencià, i són de parla i cultura castellanes. El Regne de València, per tant, no va ser a l'Edat Mitjana un país amb dualitat lingüística valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó.

Avui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i a qualsevol part del territori, si bé de forma no tan acusada), la presència del valencià és cada vegada menor, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà, en bona mesura per falta de suport polític. De fet, el darrer sondeig de 2005 revela que prop del 37% dels enquestats del predomini valencià afirma fer-lo servir preferentment, mentre que en 1995 el percentatge era del 50%.

Es dóna la circumstància que el Partit Popular governa en la Generalitat del País Valencià des de l'any 1995, per la qual cosa diverses associacions culturals i lingüístiques associen el descens per motius polítics. A més a més, aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle XXI, amb la gran immigració que ha suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la resta de l'Estat Espanyol o Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà.

Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, a les Comarques del Nord es considerada zona de transició lingüística i es troben els dialectes tortosí, tortosí-sud, i castellonenc; a les Comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al "cap i casal"; a les Comarques Centrals i a la Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valencianoparlants, en termes demogràfics; i, per últim, a les Comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí, un dialecte fortament castellanitzat, potser, a causa de la històrica substitució lingüística del Baix Segura.

Trets culturals

Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col•lectiu. Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a altres indrets de la mediterrània, així com la dieta, també existeixen importants influències àrabs en la cultura, especialment en la gastronomia.

De la conquesta feudal, encara hui és visible les diferències culturals entre els pobles de repoblament català, els pobles de repoblament aragonés (anomenats col•loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella (com a ara la comarca de la Plana d'Utiel i el senyoriu de Villena). Aquestes diferències es difuminen més en les grans ciutats, on moltes tradicions són fins i tot desconegudes per la gent jove i els nouvinguts.

Tradicions

Entre les tradicions culturals podem citar-ne:

• Esports fortament arrelats al País Valencià com ara el tir i arrossegament o, fins i tot, distintius: la pilota valenciana.

• Aficcions amb molta tradició, com ara la colombicultura.

• Jocs de cartes amb tota una cultura i vocabulari al seu voltant, com ara el joc del truc.

• L'existència d'un conreu molt extés de la música en totes les capes socials, generalment al voltant de les bandes de música i les societats musicals.

• L'ús del tabalet i dolçaina com a instruments musicals per a amenitzar qualsevol ocasió al carrer

• La preservació, encara viva, de cants tradicionals, com les albades, i els balls tradicionals com el ball de plaça, les danses o la jota.

• La indumentària tradicional, recuperada ocasionalment per a balls tradicionals i actes festius.

• Les festes, amb una gran importància del foc, la pirotècnia, la vestimenta i la música.

• La gastronomia, amb gran varietat d'arrossos i dolços.

Esports

L'esport tradicional per antonomàsia és el joc de la pilota valenciana, fins a tal punt que hi ha jugadors professionals i una selecció valenciana de pilota que participa en les competicions internacionals més importants. Aquest esport es practica en més de huit modalitats distintes, bé al carrer o bé en un trinquet. Durant les partides és típic que el públic es trobe gairebé envaint l'espai de joc, i un o dos marxadors arrepleguen les apostes que fan per l'equip de "blaus" o de "rojos", els únics colors utilitzats en la indumentària dels pilotaires, juntament amb el blanc, del qual solen ser els pantalons i les espardenyes. La pràctica i el coneixement d'aquest esport està augmentant des que se'n retransmeten partides per TV i els nous instituts d'educació mitjana han de comptar amb canxes de joc adients.

Un altre dels esports més característics és la colombicultura, o els coloms esportius, que es començà a practicar especialment a partir de la dècada dels 20 del segle XX, estenent-se per tot l'Estat espanyol, en què s'entrena una raça pròpia de colom, el gavatxut valencià. També és tradicional el joc de la petanca, sobretot a les zones rurals.

L'esport més popular, com a quasi tot el planeta, és el futbol. Al País Valencià existeixen equips importants de futbol, principalment el València CF, Villarreal C.F., Llevant UE (el més antic, fundat en 1909), Elx CF, Hércules CF, Castelló CF i el CE Alcoià. Un altre dels esports olímpics en què es destaca és el bàsquet, amb els equips Pamesa València i Etosa Alacant. L'esport olímpic més important dels equips femenins és el handbol, on s'hi van recollir importants i nombrosos títols, amb equips ara desapareguts com ara BM Altea o Colpisa Alicante, i en la divisió d'honor del qual, actualment, més de la meitat dels clubs femenins són valencians.

El País Valencià disposa també del famós Circuit de Xest, de 4.005 metres de recorregut, on es disputa el "Gran Premi de la Comunitat Valenciana" en les disciplines de motociclisme MotoGP i Superbikes en l'última jornada del Campionat del Món de motociclisme. Este circuit fou inaugurat el 19 de setembre de 1999 i fou anomenat el circuit Ricardo Tormo, en homenatge pòstum al pilot valencià. El circuit consta de 65.000 seients i un aforament aproximat de 120.000 persones.

L'any 2008, es començà a celebrar el Gran Premi d'Europa en el recent Circuit Urbà de València que acollirà durant set edicions curses de la Fórmula 1, GP 2, Fórmula 3, Fórmula BMW i Porsche Mobil 1 Supercup. Este circuit consta de 5.473,5 metres de recorregut i d'un aforament superior als 110.000 espectadors repartits en les 23 graderies del circuit. Este gran premi aportarà un impacte econòmic al voltant del 70.000 milions d'euros anuals.

Festes

• A tot el País: festes de Setmana Santa i Pasqua, temps que és tradicional per a empinar el catxerulo (envolar l'estel) i menjar-se la mona.

• Les Falles en honor de Sant Josep, el 19 de març, sobretot a València i les comarques que envolten la capital, però també a Benicarló o Borriana.

• La Magdalena, a Castelló de la Plana.

• Festes de moros i cristians: d'Alcoi, a la Vall d'Albaida, a la Vila Joiosa (el desembarc), el Comtat, les comarques del Vinalopó, etc...

• Fogueres de Sant Joan, a Alacant

• El Misteri d'Elx

• La mocadorada, a la ciutat de València i rodalies, que té lloc tots els 9 d'octubre, dia de Sant Donís (Sant Dionís) i diada del País Valencià.

• Bous pel carrer a moltes poblacions, sobretot a les comarques de l'interior i pobles menuts.