La indumentària tradicional
La indumentària s’ha anat adaptant a les necessitats humanes i als estils de vida al llarg dels segles: protegir el cos del fred i de la calor, treballar al camp o a les fàbriques, fer vida cortesana, casolana, al carrer, a la mar, viatjar... Tot això i molts altres factors citats defineixen maneres de vestir, estils, i configuren les peces de manera que faciliten la vida de les persones.
De tota manera, no podem oblidar que el vestit humà ha realitzat una altra funció: embellir les persones i destacar les parts del cos que hom considera atractives en cada moment de la història, cosa que origina les modes. Tot aquest seguit de factors provoquen que l’evolució de la manera de vestir, cosa que al llarg del temps no s’havia donat d’una manera tan ràpida com en l’actualitat i menys encara, si parlem de la indumentària popular.
Contingut
La influència de la industrialització
La noblesa i la burgesia seguien les modes que venien de França i d’Anglaterra principalment. Els canvis en la indumentària de les classes altes podien tenir certa influència en la manera de vestir popular, malgrat que només afectara determinats trets ornamentals, ja que l’estructura bàsica de les peces no es veia alterada en el vestit popular durant molts i molts anys. L’únic fet que marca un canvi substancial en la manera de vestir de les classes populars és el procés d’industrialització del tèxtil que s’escau al llarg del segle XIX. La major disposició de teixits –abans artesanals i moltes vegades casolans- juntament amb la presència del ferrocarril, que provoca una major difusió de les modes estrangeres, fa que la manera de vestir popular s’unifique, es faça internacional, tal com ocorria en temps anteriors amb la noblesa i la burgesia que ja es podia considerar que vestien indumentària internacional.
El tipisme nacionalista
Juntament amb el fenomen de la industrialització s’esdevé un corrent de pensament i d’actitud vital que ajuda a marcar i a fixar trets determinats de la indumentària. Ens referim al romanticisme, que marca una tendència nacionalista que provoca la reivindicació de la manera de vestir dels llauradors, cosa que origina la fossilització d’algunes maneres de vestir populars que acaben sent reconegudes com a particulars i representatives de les diferents regions o zones geogràfiques. Aquest fenomen de meitat del segle XIX és el que acaba definint el vestit de llaurador i llauradora que coneixem com a vestits típics. No es tracta d’una manera de vestir popular ni tradicional, es tracta d’una esquematització de la roba que origina tota una sèrie de peces de vestir que, a més, es guarden als baguls familiars i es mesclen amb les peces d’indumentària del dia a dia de les famílies.
Els canvis contemporanis
Més tard, ja en el segle XX, aquest fet s’agreuja quan el vestit típic fossilitzat al XIX comença a patir les evolucions de la roba quotidiana: les peces s’allarguen o s’acurten segons les modes, canvien els colors, els complements es recarreguen més o menys de brodats, les amplàries sofreixen modificacions, de tal manera que el vestit típic acaba convertit en una disfressa subjecta a tot tipus de modificacions que no tenen sentit en la manera de vestir tradicional.
Per tant, hem de distingir coses molts diverses: una cosa és el vestit quotidià de la gent poipular i una altra el que vesteixen rics i nobles; una cosa és vestir per a fer feina o per a mudar-se i, més encara, una altra és vestir-se per a les cerimònies més rituals; una cosa és el vestit tradicional i una altra el vestit típic que fossilitza determinades maneres arquetípiques; una cosa és el vestit propi de les nostres terres al llarg de la història i fins a les darreries del segle XIX, i altra el d’aquest moment en que la manera de vestir s’internacionalitza totalment.
El vestit tradicional
1. Les dones
- 1.4. Les mantellines
2. Els homes
Font: Joan Vicent Sempere i membres del “Grup de Danses El Raval”: “La nova col•lecció d’indumentària del Museu Etnològic. Una visió evolutiva”. Vila-real, 2008.
