El molí de Benedito

Es troba situat a la vora dreta del riu Millars, a poca distància aigües avall de l’assut de la sèquia Major, i als peus del promontori on està l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia, motiu pel qual és també conegut com: el “molí de l’Ermita”.

Tot sembla indicar que aquest molí va ser bastit a la segona meitat del segle XVIII, en el moment d’expansió econòmica de la vila durant el període borbònic, i que es corresponga amb un dels establiments concedits per l’Intendent General del Regne de València a Vicente Bellmunt l’any 1776. Al Padró de Riquesa de 1813 consta ja com a molí fariner propietat de Pedro Benedito, i el governador de Castelló Campoamor l’esmenta l’any 1848 consignant-li un volum de molturació de 1920 fanecades de blat a l’any, quantitat que ve a ser una mitjana-alta en comparació amb la resta de molins existents a Vila-real i indica que era una instal•lació de certa entitat.

Durant aquest temps va ser propietat del terratinent i polític local Manuel Benedito i al 1890 consta com a propietat de la seua filla Sara Benedito, casada amb el meteoròleg José Iranzo. Expropiat i malvenut al 1942 després de la guerra civil, el 1954 va ser adquirit per José Ramos Garijo i reconvertit en fàbrica de borra. La nova activitat productiva sembla que va provocar algunes molèsties a l’entorn de l’ermitori i cinc anys més tard el va comprar la Cooperativa Catòlica-Agrària de Vila-real, per acabar amb qualsevol activitat industrial al lloc i poc després el va decir a l’Ajuntament de la ciutat.

Durant el procés de rehabilitació del conjunt de l’ermitori realitzat a l’any 1986, va ser restaurat i en l’actualitat funciona con a annex del Museu Etnològic Municipal i complement didàctic del Centre de Natura “El Termet”.

L’edifici del molí conserva la seua estructura arquitectònica original: planta rectangular amb dues altures, i coberta a doble vessant. La construcció està situada sobre la séquia que deriva l’aigua, amb dos carcabans per als rodets. La primera planta acull la sala de moles, on encara es conserven dos jocs de moles instal•lats al seu banc, i el pis superior es va aprofitar per instal•lar la maquinària moderna.

De la part hidràulica encara es poden destacar les canalitzacions d’aigua sobrants que existeixen al costat dels carcabans, construïdes amb fusta i elevades manualment amb cargol de rosca metàl•lic. L’aigua que emprava el molí es derivava directament del riu mitjançant un assut arquejat que abocava l’aigua en un canal excavat sobre el terreny. El 29 de desembre de 1989 es va produir una gran avinguda fluvial que va trencar l’assut i va negar part del canal amb pedres i terra, situació en la qual es troba encara. Un espès canyar i abundant vegetació de marjal envaeixen el recorregut de l’esmentat canal que naixia poc després de l’assut de la sèquia Major.

Documentació: Enric Guinot i Sergi Selma, “Las acequias de la Plana de Castelló” (2002).

Jacinto Heredia Robres, “Els noms de lloc al terme de Vila-real” (2009).