El molí de Paquero

Dins dels plans d’expansió econòmica aplicats pels monarques borbònics al segle XVIII, l’Intendència General del Regne de València va concedir autorització entre 1774 i 1776 per a la instal·lació de diversos nous molins d’aigua al terme de Vila-real, en incrementar-se notablement les produccions de blat.

Amb un cens de vint sous a l’Hisenda Reial, el 6 de setembre de 1776 va ser autoritzat un d’aquests molins per a ser ubicat a uns cinc-cents metres aigües amunt de l’assut del riu Millars, al marge dret d’aquest. La concessió anava atorgada als veïns de València Vicente Bellmunt i Francisco Paloma, del nom del darrer dels quals va sorgir, molt probablement, la denominació popular de “molí de Paquero” amb que encara és conegut, en ser el darrer establiment moliner tradicional en actiu que ha arribat fins al segle XXI al terme de Vila-real.

En la segona meitat del segle XIX està registrat a nom dels hereus de José Molina Costa, els quals varen haver de pledejar amb els propietaris del molí de Llop, situat prop d’un quilòmetre aigües amunt, a causa de que l’excessiu embassament del cabdal de líquid que arreplegava la seua resclosa feia augmentar el nivell del riu, de manera que afectava les eixides de les conduccions d’aquell altre molí.

A finals del XIX és conegut igualment amb els renoms dels successius propietaris, com a molí “de Simeón” o “de Barba”, fins que l’any 1925 es fa càrrec com a administrador i arrendatari Vicent Montoliu amb la seua família, els quals desprès de rebre'l en herència del seu propietari, un terratinent valencià, van continuar amb l’activitat farinera fins a ben avançat el passat segle, amb una producció que als darrers anys arriba a prop de les mil tones.

Després del cessament habitual de l’activitat, la família Montoliu va lluitar per mantenir el reconeixement dels seus drets d’aigua rebuts pel molí al 1907, plantejant un recurs contenciós administratiu front a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que pretenia la derogació definitiva. Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana al 1994 va fallar en favor dels propietaris, concedint-los el dret de conducció d’un volum d’aigua per a l’ús del molí, el que ha permès mantenir viva aquesta antiga indústria artesanal.

S’accedeix a les instal•lacions molineres per un camí propi des de l’antic camí vell d’Onda a Castelló. Al casal primitiu, que constava d’una sala de moles situada directament sobre la sèquia d’abastament d’aigua, i d’una altra construcció sobre la pedrera del riu que era la vivenda dels moliners i lloc d’emmagatzematge, es varen anar afegint altres dependències i corrals que conformen el conjunt present d'edificacions, emprat encara com a residència dels actuals propietaris.

La construcció original era d’obra vista, amb rajoles a les obertures i finestrals, així com a les voltes dels carcabans. En alçar-se una planta superior per a ubicar maquinària moderna, la sala de moles va ser prou transformada, però en general les instal·lacions tenen un bon estat de conservació, i se conserva la maquinària completa amb dos moles, una a la francesa, de vàries peces encaixades, i altra catalana per fer-la funcionar i moldre el cereal.

El mateix que a l’anomenada “Molineta” d’Almassora, el molí de Paquero té un peculiar recurs d'acció hidràulica. Quan en ocasions el cabdal d’aigua és massa escàs, dins dels carcabans on es troben els rodets que posen en marxa els mecanismes del molí, al ser accionats per l’espenta de l’aigua, hi ha instal·lats uns regolfs que incrementen notablement la força motriu.

El molí de Paquero, a banda de les ocasionals molinades, participa activament en els programes d’ensenyament a escolars promoguts des del Centre d’Educació Ambiental “El Termet”.