El molí de la Vila
El nom amb que va ser conegut aquest molí, el més proper a les murades de la vila de tots els existents en passats segles, fa referència al fet d’haver format part durant prou temps de les propietats municipals, tot i haver estat rendibilitzat freqüentment per mans particulars.
No hi ha constància clara del moment de la seua creació i sols la constància cap al 1390 d’un “camí del molí de la vila” que partia del cantó sud-est de les murades, i les reparacions fetes al 1405 de la sèquia de baix que li proporcionava l’energia motora, mostren la seua presència a la primera centúria de la població. En eixe moment però no formava part dels bens propis del Consell, ja que els registres fiscals de la batllia de l’any 1426 l’inclouen entre les propietats del terratinent local Arnau Ays amb una intensa activitat farinera denotada pel notable cens de 120 sous que devia pagar a la corona.
 El molí de la Vila |
El Consell de la vila adquireix el molí i les terres que el rodegen al 1494 a Pere Navarro i el cavaller castellonenc Pere de Reus, el qual sembla haver mantingut certs drets sobre l’explotació farinera perquè al Padró de Riquesa de 1599 se registra encara la presència dels seus hereus i un valor de dotze mil sous. Sols al 1611 sembla passar decididament a poder de la vila que, fins a les darreries del segle XVIII continuarà donant-li el doble ús expressat i deixant-lo en arrendament a diversos moliners com una de les diverses regalies municipals, respecte dels quals es produeixen periòdicament controvèrsies pels pagaments i per les successives reparacions i transformacions que se fan de l’edifici.
Amb els processos de desamortitzacions en temps de Ferran VII, el molí és adquirit a la família madrilenya de José Miguel Lucuix que havien assumit igualment el molí de Santa Sofía, i que continuen amb una explotació i producció farinera en la mitjana dels existents al municipi mantinguda fins a l’esclat de la Primera guerra Mundial, en que és tancat de manera definitiva.
Aquest fet permet el trasllat dels vells partidors dels dos ramals de la sèquia Major a un punt més avançat del seu recorregut, de manera que l’antic traçat de l’anomenada sèquia Jussana és reomplert, taponant les entrades als carcabans, mentre que la maquinària interior és desmantellada i buidat tot l’interior del recinte. Al novembre de 1931 la Comunitat de Regants se farà propietària de l’edifici i el ven amb posterioritat a altres propietaris privats mentre que al recinte se li afegeixen noves dependències que acaben per ocupar l’espai de l’antic ramal de la sèquia en ser bastides damunt i finalment el recinte, fins al darrer terç del segle XX en que va ser adaptat com a cavallerisses.
Els testimonis gràfics i les escasses restes originals que se poden apreciar suggereixen que estava constituir per una estreta nau única disposada longitudinalment paral·lela al barranc. L’estreta construcció d’una sola altura presentava coberta a una sola vessant, amb carreus als cantons dels murs de maçoneria molt consistent. Les escasses finestres estaven reforçades igualment amb xicotets carreus, mentre que la sortida dels carcabans, ara pràcticament ensorrats en alçar-se el nivell per la urbanització del barranc, així com l'entrada principal d'accés situada a la banda del barranc, estaven conformades per arcs de rajoles en disposició vertical.
Desaparegut fa quasi un segle el joc de dues moles de que disposava, sembla que l’aigua que els posava en marxa entrava a pressió des de la sèquia per un tallant que impulsava l’aigua regolfada en dividir-la en dos conductes cap als respectius rodets. De tot el conjunt original, o al menys bastit al XVIII del casalici resta només un angle a la part més propera a la sèquia Major.
Font: Enric Guinot Rodríguez i Sergi Selma Castell: “Las acequias de la Plana de Castellón”. Generalitat Valenciana (2002).
