El molí Nou

Situat originalment sobre la Sèquia major, on aquesta encara circula de manera paral·lela al riu Millars, a l’inici de la partida de les Solades i més o menys front a la confluència del riu amb la Rambla de la Viuda. Tot i que als anys darrers ho feia més amunt, aquest és el punt on naixia l’anomenada "sequiola” que servia per al reg dels horts situats a la banda superior i a l’interior de la vila.

Molí Nou de Santa Sofia

La primera menció del “molí nou” apareix a l’any 1362 al Llibre de la peita on constaven els imposts municipals, amb una taxació de cinc mil sous a càrrec dels propietaris entre els que se trobaven representants de les grans famílies de terratinents Calaceit i Ays, que ho eren també de deu fanecades que el molí portava annexes. El Governador del Regne, Pere de Xèrica, havia autoritzat la construcció no sense protestes veïnals dels qui consideraven que el punt elegit podia alterar el curs del riu i el reflux de l’aigua provocar trencaments en la part més antiga de la sèquia, coneguda com “les argamasses”. La polèmica entre el Consell de la vila i els detractors va durar quasi 25 anys i unes considerables despeses a l’erari públic que endarreriren el procés de construcció de la nova estructura, que durant prou de temps va quedar abandonada, funcionant només la sèquia que passava pel seu lloc.

Els senyors de Ribesalbes Pere Clariana i més avant Pere Ros d’Ursins intentaren la reconstrucció i posada en funcionament a principis del segle XV sense massa èxit, i no va ser sinó al 1539 quan el govern municipal, davant l’interés del senyor de Betxí, Sanç de Cardona marqués de Guadalest, que ja administrava el molí d’En Llop aigües amunt del riu, va encarregar informes tècnics per tal de procedir pel seu compte a la reconstrucció definitiva.

Les obres s’iniciaren al 1551, dirigides pel pedrapiquer Llorenç Pellicer, que per aquell temps havia estat bastint el nou assut de canteria que subministrava les aigües a Almassora i a Castelló. El Batlle General del Regne va concedir la llicència al Consell de la vila mitjançant un cens anual de 25 sous i un impost extraordinari de 300 sous cada quinze anys per tal de ser declarat un bé de propis municipals, de manera que no puguera ser cedit a particulars per a la seua explotació. Malgrat això, un segle després el molí consta a la documentació de la vila com a abandonat, i no serà sinó a principis del segle XVIII amb la reactivació econòmica produïda durant el període borbònic quan el molí Nou tornara a estar posat en funcionament.

En curts terminis de dos o tres anys serà cedit en arrendament a successius moliners, tot i que les reparacions i aprovisionament de la maquinària continuaven a càrrec de les arques municipals. Amb la desamortització de Mendizábal iniciada al 1836, el molí va passar a mans privades per subhasta pública, el mateix que la resta de bens de propis de la vila. El canvi de dos moles a tres va permetre que en poc de temps s’incrementara la producció i que al cap de deu anys es convertira en el segon més rentable dels molins del terme. La família madrilenya dels Lucuix el van explotar durant tot el final del segle XIX i al 1936 va passar a mans de la família Montoliu que instal·la nova maquinària per a la neteja del blat i altres aparells, mantenint-lo en actiu fins als anys setanta del passat segle.

El posterior desviament de la sèquia i els canvis en l’agricultura el varen deixar sense ús i els terrenys immediats a l’antiga canalització i els cacaus varen ser reomplerts de manera que sols resten els arcs d’entrada a la façana posterior de l’edifici utilitzat actualment com a residència dels propietaris. Les maquinàries, polees i conduccions van ser desmuntades i traslladades a altre molí al terme de Borriana. La construcció que ha perdurat és de planta rectangular, amb coberta a dos aigües i dos alçades. A la inferior resta la volta de canó de l’antiga sala de les moles, amb parets laterals d’un metre de grossària. Els jocs de moles, catalanes i franceses, encara s’han pogut conservar. La fàbrica de maçoneria està reforçada amb carreus a algunes de les finestres i als costats de la porta principal sobre la que hi ha un retaule ceràmic posat al 1862 amb la imatge de Santa Sofia, que també li va donar nom al molí als darrers temps.

Font: Enric Guinot Rodríguez i Sergi Selma Castell: “Las acequias de la Plana de Castellón”. Generalitat Valenciana (2002).