El molí de la roqueta

De Vilapedia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Moliroqueta.jpg
Molí de la roqueta. Exterior
Amb aquest nom va ser identificat fins als primers anys del proppassat segle l’històric molí d’en Pegueroles, documentat ja al Llibre de Claveria de Joan Çavila a l’any 1362. Precisament en aquest any era justícia de la vila en Miquel de Pegueroles, la qual cosa permet establir algun tipus de relació, si més no la identificació entre els cognoms.

El molí estava situat a la partida de Carinyena, a la vora del camí Real de València i aproximadament a un quilòmetre a continuació del molí de la vila, a la vora de la sèquia Major Jussana, les aigües de la qual aprofitava per fer les molinades. A començaments del segle XV queda documentat així: “foren leguats adobar les caçades dels ponts del Camí real ço es del pont del molí den pegueroles e del pont qui es davant”. Un document de 1425 indica que per eixes dates pagava a l’hisenda reial un cens de 18 sous anuals, que era un doble casalici i que tenia un doble ús com a bataner i fariner.

Quan a l’inici ad l’Edat Moderna és adquirit per la família Montull, que li traurà rendiments durant dos segles, comença a ser conegut com “molí de la roqueta”, segurament per alguna característica física de la contornada, tot i que també cal considerar la possibilitat d’algun tret antroponímic. Al 1566 consta com a propietat personal de mossèn Francesc Joan Cucaló i de Montull, hereu de la nissaga de patricis locals.

Amb la desaparició d’aquesta important família, el molí va passant per diverses mans particulars com ara Maria Lloréns, que al llibre de sequiatges de 1794 consta que paga al municipi per l’aprofitament de l’aigua una taxa anual de vint lliures. En el cens del governador Ramon de Campoamor al període isabelí es manifesta que continua la seua activitat entre altres nous molins i a finals del XIX passa a propietat del Baró de l’Andilla que el manté actiu fins a 1916, en que es tanca definitivament, com en molts altres casos, com a conseqüència de les repercussions econòmiques i en la pràctica de cultius a la zona després de la Primera Guerra Mundial.

L'edificació presenta diferents cossos adossats en etapes diferents que conformen el molí pròpiament dit i la casa del moliner annexa, amb corrals i un pati cercat. La majoria de les construccions del conjunt tenen dues plantes, excepte la part més antiga, amb una sola altura, que correspon a una cambra amb arcs de pedra lleugerament apuntats i bancs de pedra en un dels seus laterals. Sens dubte, es tracta de la part més rellevant, tot i que al seu exterior també s'aprecia l'arc del carcavà construït amb pedra.

A l'exterior, l'antiga sèquia que abastia d'aigua el molí ha quedat amortitzada una vegada desplaçada al seu caixer actual i han quedat al descobert part de les canalitzacions d'aigües sobrants, així com part del salt d'aigua, bastits majoritàriament amb calicant. El caixer original ha desaparegut per complet i els seus voltants varen ser convertits en horts de tarongers. Tota la maquinària molinera va ser desmantellada i el conjunt de les edificacions va entrar en una situació d’absolut abandonament.

Moli roqueta2.jpg
Molí de la roqueta. Interior
Al 1950, la Comunitat de Regants va modificar el traçat de la sèquia de baix que als segles anteriors l’havia abastat d’aigua, i va ser enrunada l’almenara de pedra i morter que iniciava la canalització. En data recent s’ha produït la devastació definitiva de l’estructura orgànica que amb el pas dels anys havia assolit la construcció a partir de constants modificacions, en ser tapiat el carcabà exterior i dispersades les escasses peces de pedra que restaven, procedents dels arcs i el pedrís interns.

L’existència d’un camí adjacent en direcció a Borriana està registrada als Padrons de Riquesa amb el nom de “camí de la Roqueta” des de la primera meitat del segle XIX, tot i que no és improbable la coincidència d’aquesta senda amb el camí de Bellot, que continua cap a la partida de Pinella.


Documentació: Jacinto Heredia Robres, “Els noms de lloc al terme de Vila-real” (2009).

Enric Guinot i Sergi Selma, "Las acequias de la Plana de Castelló" (2002).