Molí de Llop

El molí de Llop, també conegut com “molí Llop” o “molí d’en Çabater”, sembla ser un dels més antics molins de la vila, però del qual només queden algunes runes a la vora dreta del riu Millars, amb les aigües del qual feia les molinades. Sembla haver estat concedit inicialment a altres propietaris, però al 1469 se documenta que estava ocupat per Domingo Lop, veí de Betxí. L’any 1481 consta a la documentació municipal la reparació del pont del molí fariner “de Agustí Lop”, i al 1505 consta que son tallats els arbres del “molí de Johan Lop”, la qual cosa indica l’inici d’una nissaga de moliners que, malgrat els posteriors canvis de propietaris de les instal•lacions, va deixar empremta en el nom del molí.

Les restes del molí se troben a la partida Madrigal, a mitja distància entre el molí de Paquero i la central elèctrica coneguda com “la llum de Tol”. Des del camí de Vora Riu s’accedeix pel camí del Molí Llop que arriba des de Betxí fins al marge del riu, baixant un desnivell. L’aspecte que presenten els escassos murs exteriors que romanen en peu suggereix l’existència d’un edifici de coberta a dues aigües i dues o tres plantes. L’aigua arribava a l’interior del molí mitjançant un assut que encara es pot apreciar, fet amb argamassa i pedres de gran volum, lleugerament corbat. Malgrat el desnivell existent, una llarga sèquia portava el corrent fins a la construcció, elevant l’aigua l’altura suficient per a provocar el salt que posava en marxa la mola.

El molí de Llop degué estar bastit sobre una edificació anterior, també dedicada a la molinada i al batà, de la que al 1426 consta que era el seu propietari Domingo Sabater, que pagava per ell un cens anual de nou sous a l’hisenda reial. Eixe mateix any el molí va ser enrunat per una riuada i els bancals adjacents arrendats per a cultius, fins que al 1451 el Batlle General del Regne va donar nova autorització per a bastir un molí en el mateix punt anant finalment a parar a mans dels Llop de Betxí.

El marques de Guadalest, Alonso de Cardona, que tenia també senyoriu sobre la vila de Betxí, el va adquirir i va romandre en propietat de la família, que el va administrar en règim d’arrendament durant més de dos segles fins que novament va ser destrossat per una de les habituals riuades del Millars. Joaquín de Palafox i Ximénez d’Urrea, nou senyor de Betxí, va decidir la reconstrucció del molí, donant-lo a fer a Pasqual Saura, moliner d’Almassora, però el Consell de Vila-real li’l va adquirir directament, passant a formar part des de 1756 dels Bens de Propis municipals, juntament amb els altres tres molins que ja administrava: el molí Nou, el de la Vila i el de Cap de Terme.

Lliurat a diversos arrendataris per les autoritats de la vila, continua en actiu fins a la meitat del segle XIX, però amb una producció de moltura de grans molt a la baixa, sobretot perquè la construcció de nous molins aigües avall, com ara l’anomenat “de Barba” o “de Paquero”, provocava la pujada del nivell del riu de manera que resultava complicada la conducció al salt del motor del molí de Llop. En eixos moments va ser dedicat a la producció de paper però, desprès d’haver passat a mans particulars a conseqüència dels processos de desamortització de les propietats municipals a finals del XIX, el molí va ser finalment abandonat i paulatinament va acabar enrunat.