Les sèquies menors

Només passar el Molí Nou de santa Sofia, la sèquia Major genera dues filloles que donant una àmplia volta cercant el sud, es dirigeixen cap al poble abraçant-lo pels dos costats, en paral•lel als dos trams més llargs de les murades i nodrint d’aigua les hortetes que proveïen els antics habitadors de fruites i de verdures a l’abast de la mà.

L’anomenada “sequieta”, hui totalment anul•lada i desconeguda, anava per dalt (seguint els que ara són els carrers de Nàpols i de l’Aviador Franco, i molt probablement les antiquíssimes petjades dels romans per la Via Augusta) i regava els espais compresos entre ella i la vila, incloent l’hort “de la cova”. A continuació, es girava lleugerament per seguir el camí del que ara és el carrer del Bisbe Rocamora (i molt abans el “del moreral”) i després de prendre el barranc de l’Hospital, desaiguar finalment a l’anomenada fila Valera. En aquest camí, a banda de donar reg, encara va prestar dos importants serveis: formar un ramalet per subministrar el líquid necessàri per a la construcció del temple parroquial de sant Jaume, al segle XVIII, i nodrir els safareigs dels llavadors del barranquet durant bona part del XX.

Quant a la “sequiola”, encara ha tingut una vida urbana més llarga. Entrava a la ciutat pel camí de la Travessa amb el propòsit fonamental de regar els horts situats entre les murades de la vila i la sèquia Major i, fent trajecte, passava per davant del convent del Roser donant aigua al pou del seu claustre i, pel camí la Mar (en un tram que encara genera drets de vista a la part posterior de les cases del carrer Torrehermosa), omplia els abeuradors d’aquest camí, el de la Safona i el del Cedre, ajudava a netejar les deixalles del vell escorxador i, seguint tota la murada, l’hort de Menero, el de sant Vicent i el dels frares carmelitans, es perdia fins vessar més enllà del barranc les restes del seu cabdal. Descoberta a l’aire lliure en tot aquest recorregut, la sequiola servia com a improvisada piscina per a la xicalla i com a safareig de tot el veïnat, on es rentaven robes i vaixelles i quan, als anys cinquanta, va anar cobrint-se per urbanitzar l’avinguda, el seu desnivell respecte del que tenia el carrer va proporcionar una insòlita aparença de discutible estètica a tota l’enlairada vorera que, en renovar-se les edificacions, ha anat desapareixent a ritme molt desigual.