Sèquia Major

La séquia de Vila-real es coetània de la fundació de la vila, i en els primers moments discorria de manera para"lela al riu Millarsen el seu tram inicial, després d’haver estat desviada l’aigua per l'assut, vorejava l’anomenat “termet” excavada en roca i parets de morter aprofitant possiblement anteriors canalitzacions. A partir d’eixa zona era de terra, la qual cosa obligava constantment a la seua neteja i reparació.

Des de la “gola” de l’assut, situada en una cota de poc més de cinquanta metres sobre el nivell del mar, i fins als antics partidors del camí de Borriana té una longitud d’uns quatre quilòmetres i ha estat refeta en diverses ocasions. Des del moment de la seua creació al 1869 la Comunitat de Regants va impulsar notables millores en el sistema de distribució de les aigües: el 1871 s'obre una sèquia minada a la zona de "les Argamasses", en les proximitats de l'ermita de Santa Quitèria, i poc després es procedeix a la consolidació de l'assut a obrir un altre túnel de 492 metres per reconduir de manera subterrània les aigües a partir de la gola del assut, travessant tot el Termet de la Mare de Déu de Gràcia. Al 1872 va començar en tota esta zona el revestiment del llit de la séquia amb formigó.

Des dels partidors, ara traslladats a l’antiga carretera de València, a uns centeners de metres del punt original, la séquia se divideix en dos braços: la séquia de Dalt o Sobirana que es manté al llarg de 4800 metres en una cota d’uns quaranta metres i que tradicionalment ha assenyalat el límit entre la partida de Pinella en el secà i la de Carinyena en l’horta de regadiu: i per altra banda la séquia de Baix o Jussana que porta les aigües a un nivell inferior en un trajecte d’uns 3500 metres.

Entre 1901 i 1914 se va procedir igualment a reforçar el llit d’ambdós canals amb formigó. La séquia de Dalt acaba en la de Baix, i esta en les darreres files de Cap de Terme, ja al límit amb el terme de Nules. Al 1931 se varen fer diverses variacions del llit a la séquia Sobirana des dels partidors fins a la carretera N-340, així com sifons reforçats per travessar el 211 metres del riu Sec i els trenta del barranc de Ràtils. A la séquia de Baix se va construir igualment un sifó de 211 metres de longitud, En els anys 1958, 1962 i 1967 es produïren notables millores i es va complementar el revestiment de les dues séquies.

Aprofitament de l’aigua

Més enllà de l’ús essencial de les aigües de la sèquia Major per al reg dels camps que sustentaren la vida econòmica de Vila-real als primers segles, l’aigua procedent del Millars es destinava a molts altres usos.

Ja des dels primers anys se destaca el seu ús per al consum de boca i la rudimentària higiene dels habitants i per als abeuradors dels animals, existents a les entrades a la població. Els pous de la vila (el de la plaça Major, i altre més xic a un cantó del carrer sant Domènech), així com el que se va crear al XIX al raval de Sant Pasqual, se subministraven amb canonades procedents de la sequiola.

Però l’aprofitament més important de l’aigua del riu, directament o en la séquia Major va ser l’aplicat com a força motriu dels molins fariners. El primer Padró de Riquesa conservat, del segle XIV, evidencia ja en complet funcionament els molins d’Ays, d’en Bertran, de na Marqua, d’en Folch, d’en Gamisa, i el d’en Pegueroles, conegut més tard de la Roqueta, així com el “de la Vila” (1390), possiblement el de més llarga trajectòria. Era de propietat municipal, de la mateixa manera que el “Nou” (1362), i el de “Cap de Terme” (1324). Al segle XV correspon el d’Inglés, i ja a l’Edat Moderna es documenten els anomenats d’en Salvo, d’en Pauner, d’en Franch, d’en Rosselló, el del frontó i el dels frares.

Als existents al llarg d’estos periodes es van afegir altres en el segle XVIII en els moments de major expansió econòmica del municipi per les modificacions legislatives que aplica la nova dinastia borbònica, incloent com a estímul econòmic la concessió de diverses explotacions molineres com les de Benedito o el de Manuel Bisbal. De la mateixa època és el concedit aigües amunt a Francisco Paloma, el darrer en actiu als nostres dies, sota el nom popular de molí Paquero. Molts d’ells se transformaran en el temps per altres usos industrials, com la fabricació de borra, paper, gel o tatxes.