El monument al Rei Jaume I (Vicente Lloréns Poy)

Als primers mesos de 1972, la Corporació Municipal de Vila-real va iniciar una sèrie de consultes a diversos tècnics, institucions, artistes i erudits per tal de veure amb el seu assessorament les possibilitats de reforma i recomposició dels paviments, paraments i façanes del deteriorat centre històric i en especial de la plaça Major de la vila. Com a resultat dels informes rebuts i de les possibilitats econòmiques del moment, la Corporació va decidir convocar a concurs les obres, encarregant als serveis tècnics municipals les bases adients tenint en compte almenys dues premisses fonamentals ben subratllades en les valoracions emeses per la Direcció General de Belles Arts i, en funció de les quals, aquesta estava d’acord en declarar la plaça porxada com a Monument Històrico-Artístic Nacional.

En primer lloc que, essent ja materialment impossible recuperar la immensa majoria de les murades de la vila i l’aspecte original de les construccions que envoltaven, calia mantenir amb el major rigor allò que era la qüestió urbanística fonamental en la creació de la vila al 1274, és a dir, el traçat ortogonal dels carrers, deixant patent de manera ben diferenciada l’espai de les diverses illes arquitectòniques que conformaven i evitant la peatonalització uniforme de la vella plaça i de la nova, la qual cosa haguera difuminat totalment el caràcter de la primera. Per altra banda, que ambdues places devien estar separades, per elements naturals o estructurals, creant una barrera visual diàfana que al mateix temps que marcara els límits dels dos recintes, establira una relació en profunditat dels espais urbanístics creats, un diàleg natural entre les formes tradicionals i les modernes, permetent la clara visualització recíproca de les places.

Concurs nacional de projectes

Amb aquests fonaments i després de nombroses debats interns de la Corporació, amb data 2 de setembre de 1972 va ser publicat al Butlletí Oficial de la Província el plec de condicions del concurs convocat per a contractar la construcció d’un monument escultòric al rei en Jaume I d’Aragó, amb un pressupost màxim de dos milions de pessetes i com a peça artística essencial en el projecte de rehabilitació del centre de la vila. El dia 19 d’octubre la resolució va ser recollida al Butlletí Oficial de l’Estat, convertint les bases en convocatòria nacional, essent també publicat el corresponent anunci en diversos mitjans de comunicació d’àmbit estatal. Durant les setmanes següents varen ser molts els artistes, escultors i arquitectes que s’interessaren pel detall de les bases del concurs, però a l’acte d’obertura de les pliques, celebrada al Saló de Sessions de l’Ajuntament el migdia del 30 de novembre, sols es varen presentar tres concursants, les memòries descriptives dels quals van passar a estudi de la Corporació Municipal.

Atenent els informes rebuts, tant el dictamen de la comissió urbanística municipal constituïda a l’efecte i que va comptar en el seu anàlisi amb els esmentats assessoraments, com el preceptiu informe de l’Oficina Tècnica Municipal, el Plenari de l’Ajuntament va adjudicar el concurs tres setmanes després, per una majoria d’onze vots sobre tretze, a la memòria descriptiva presentada en la plica tancada nº 1 de la qual era autor l’escultor Vicente Lloréns Poy, amb pressupost a la baixa per un import de 1.881.509 pessetes.

La plica 2 havia estat presentada pel destacat escultor de Navajas Manuel Rodríguez Vázquez, el qual mostrava en la seua maqueta una imatge seient de Jaume I, amb capa d’ermini i corona reial, tenint un document plegat a la mà dreta i un orbe culminat amb la creu a l’esquerra. A la part posterior del trono, de baix respatller triangular, apareixia el casc amb el drac alat i dos infants sostenint una tarja amb els pals de la corona aragonesa. Pel que fa a la resolució arquitectònica, l’esbós dissenyava només un angle d’arcs d’ogiva tancant la quadrícula de la plaça vella, al vèrtex del qual i mirant cap al nou Ajuntament quedava ubicada l’escultura, però deixant sense solucionar al parer de la comissió la resta del recinte urbà de la plaça Major.

La tercera de les pliques contenia el projecte elaborat pel prestigiós escultor valencià Francisco Prima Giner, en un treball conjunt amb l’arquitecte Antonio Corell Vicent. L’artista presentava una figura eqüestre del rei Jaume en actitud de conqueridor tot i que sense armes, d’uns 2,70 metres d’alçada i situat sobre un pedestal de pedra de Borriol amb un relleu de les ensenyes locals. Altres dues figures, també en bronze i a menor altura que la del monarca, suggerien les seues virtuts de l’Ímpetu i de la Reflexió. El conjunt se projectava per a ser ubicat al centre de la plaça porxada, de la qual se suprimia la circulació de vehicles per crear un espai peatonal continu que la comunicava amb la plaça Major. Esta resultava totalment tancada pels tres costats amb una llotja coberta d’arcs gòtics que, a la part front al nou Ajuntament, doblava la seua alçada amb una galeria superior que puguera ser emprada per a alguna activitat cívica o cultural.

Aquesta solució arquitectònica va ser considerada excessiva, el mateix que la suggerència de crear un aparcament soterrani, considerant que la plaça hauria de ser un lloc de trobada per als ciutadans i no un focus d’atracció de vehicles i de contaminació al cor de la vila. Igualment la comissió va entendre que l’escultura presentada, tot i el seu gran mèrit estètic, era de les tres la que menys s’adaptava al seu propòsit d’oferir una imatge del monarca com a fundador i no com a guerrer, i també que la idea d’uniformar el paviment de les dues places trencava amb l’objectiu de respectar l’entramat urbanístic de la vila, heretat dels avantpassats.

Així, tot considerant que responien molt millor a les seues expectatives les imatges del monarca amb aspecte de governant reposat i generós dissenyades tant per Manuel Rodríguez com per Vicente Lloréns, i que la d’aquest darrer a més de resultar més econòmica que la dels altres projectes, ajustats als dos milions establerts a les bases, tenia una major grandiloqüència estètica i donava plena solució urbanística a la fusió de les dues places, tant la comissió d’estudi con el Plenari Municipal es varen decantar en favor de la proposta de l’escultor vila-realenc.

El projecte de Lloréns Poy

En la memòria descriptiva realitzada per Vicente Lloréns, l’artista justificava la base del seu projecte en la tradicional simetria urbana de la localitat, considerant la seua estricta destinació, de manera que el conjunt monumental se situava en paral•lel amb el nou edifici municipal, mitjançant un pòrtic sobre huit columnes que constituïen l’entrada principal a la plaça Major des de la part més pròxima al carrer de Ramón y Cajal, amb una amplària de vint metres i una alçada de cinc metres i mig. Al costat de la plaça antiga, una edificació en angle ajudava a tancar-la amb la reconstrucció de diversos arcs d’ogiva en la línia dels ja existents, permetent el seu pas interior com enllaç d’accés a la zona moderna. A l’altre extrem del pòrtic, una edificació simètrica en angle, però de caràcter utilitari, i amb unes mesures semblants d’onze metres a les parets més llargues, resultava perfectament adaptable com a oficina d’informació ciutadana.

Enfrontats a la part interior del pòrtic, el projecte plantejava dos relleus d’un tamany de 2 per 2,5 metres, reproduint la planta hipodàmica de la vila i el famós gravat en alçada publicat per l’historiador Martí de Viciana al segle XVI. De cara a l’Ajuntament, altres dos relleus horitzontals de 8 per 2,5 metres constituïen una exaltació plàstica de la història local a través dels segles. En el de l’esquerra, mirant el conjunt monumental, l’artista va situar la imatge de la Mare de Déu de Gràcia juntament amb figures de religiosos d’alguna forma relacionats amb la vila com sant Jaume, sant Vicent i santa Isabel de Portugal, el Crist de l’Hospital, els reis d’Aragó que donaren privilegis a Vila-real, i altres figures simbolitzant els escriptors, les famílies, els representants de la vila a les Corts Valencianes, les lluites esportives, el comerç i el folklore. El de la part contrària estava encapçalat per la figura de sant Pasqual, contemplant la custòdia gòtica de la parròquia de sant Jaume i amb ell, músics com Francisco Tárrega, soldats, artistes plàstics, màrtirs de les guerres, clergues, llauradors i artesans espardenyers, entre altra munió de personatges humils i indefinits, fins a un total de seixanta figures de tamany superior al de les persones reals.

Davant d’aquesta estructura arquitectònica, molt senzilla per tal de realçar la vitalitat de les figures representades, quedava situat el monument pròpiament dit. Un conjunt harmònic en el que, sobre un joc de volums en granit gris de Castella i pedra blanca de Colmenar, se suggerien els elements de l’escut de la ciutat: uns relleus laterals a la part posterior fent mosaics de fulles de roure (símbol de la fortalesa) i de llorer (símbol de la glòria), els quatre pals de la senyera reial d’Aragó sobreeixint del fons i emmarcats a la part superior pel quadrat de l’escut tradicional de la vila en un bloc en forma d’obelisc de catorze metres d’altura. A la part davantera, aquest obelisc representava la corona reial sobre les quatre barres de l’escut de Vila-real, donant dosser a la figura seient del monarca.

L’escultura de Jaume I, rodejada de tots aquests simbolismes que li donaven sentit dins de la història del nostre poble, apareixia sobre un pedestal de quatre metres d’alçada i, amb els seus imponents tres metres i mig de tamany i unes dotze tones de pes, estava dissenyada per a ser vista des d’una perspectiva inferior que, com assenyalen els canons estètics, li proporcionava grandiositat i prestància a la figura del monarca el qual, amb els atributs reials però amb l’espasa deixada a un costat, lliurava als ciutadans que la contemplaven el pergamí al•lusiu al fet de la fundació de Vila-real a l’any 1274, especial privilegi per a la vila que era en aquells moments el motiu de la immediata commemoració.

Els treballs preparatoris van començar a la primera quinzena de febrer de 1973, amb el vist-i-plau al projecte de la Direcció General de Belles Arts, secció de Patrimoni Artístic del Ministeri d’Educació i Ciència. La recepció provisional del monument escultòric va ser efectuada el dia 26 del següent mes de gener, poques setmanes abans de la data del Setè Centenari de la Ciutat, i el conjunt va ser inaugurat precisament el dia 20 de febrer de 1974 presidint la plaça Major de la ciutat com a símbol d'homenatge al seu rei fundador. Tot i que les circumstàncies no permeteren aleshores completar el projecte aprovat, els acords iniciats i el respecte a las indicacions de Belles Arts donaren el seu fruit i la plaça porxada havia estat ja també declarada Monument Històrico-Artístic al mes de novembre de 1973.

Font: "El projecte per a la plaça Major al 1972", Jacinto Heredia Robres. ("Cadafal", setembre, 2008)

Documentació: Actes Municipals de les Sessions Plenàries de 21 i 24 de juny, 7 i 28 de juliol, i 4 d'agost de 1972; B.O.P. de Castelló, 105/72; B.O.E. 251/72; Decret del Consell de Ministres de 16 de novembre de 1973 (B.O.E. 7/12/1973).