El procés de beatificació de sant Pasqual Baylón
La sol·licitud de la vila
La carta de l'acord de petició, datada el 24 desembre 1592 i rubricada pel Justícia de la Vila Francesc Añó, el Síndic Nicolau Ambrós Guitart i els Jurats Gil Avinent, Jaume Aranda i Geroni García, va ser redactada pel notari del Consell Joan Jordà, encarregat així mateix de traslladar-se fins la seu episcopal tortosina per tal de demanar davant el responsable diocesà la conveniència de procedir a la investigació oficial dels mèrits atribuïts al humil llec alcantarí, ja en boca de tants devots.
El bisbe Punter va tardar tot just una setmana en assumir la raonada sol•licitud dels regidors Vila-real, i el dia 1 desembre de 1592 va signar el Decret pel qual posava en marxa la indagació, nomenant com Comissaris encarregats de l'interrogatori de testimonis al Vicari Perpetu de la parròquia de Sant Jaume de Vila-real, el reverend Jeroni Gascó, i al prior del convent dominic de Sant Tomàs de Castelló, el religiós fra Bartolomé Comes de l'Ordre de Predicadors.
Fetes les convocatòries corresponents, al cap de sis setmanes i registrats pel notari Jeroni Jordà, en representació del Justícia i els Jurats de la vila, van donar començament el 15 gener 1593 a la seu parroquial les entrevistes dels testimonis, encapçalades per la declaració de fra Juan Ximénez, pel Provincial de l'Ordre franciscana i amic personal de fra Pasqual, de qui va ser també el primer biògraf i testimoni de la santedat de la seua vida.
Procés Diocesà
El procés informatiu Diocesà, anomenat així per requerir l'autoritat prèvia d'un bisbe, és el primer pas en el llarg camí per assolir el reconeixement de beatitud i previ necessàriament a l'elaboració del Procés Apostòlic instruït amb l'aquiescència de la Santa Seu. El corresponent a sant Pasqual Baylón, iniciat d'aquesta manera, es troba a l'Arxiu Secret Vaticà, registrat amb el número 3393, i segons el pare Pascual Rambla, que va poder tenir accés a ell, consta d'un sol volum amb un total de 559 pàgines, a més de les corresponents a la tramitació dels comissionats i la documentació de trasllat del Procés a la Santa Seu per part del bisbat de Tortosa.
Aquests aspectes confirmen el minuciós treball realitzat pels clergues designats, recopilant el major conjunt d'informacions sobre la vida de fra Pascual, la major part de les vegades recollides de persones que l'havien conegut en dates molt recents, prèvies a la de la seua mort i per tant de màxima versemblança. És el text fonamental per a la recerca biogràfica del sant, i únic per altra banda, ja que no consta còpia del mateix en la Postulació de les causes dels serfs de Déu en els arxius de la Cúria de l'ordre Franciscana.
El treball de recopilació dels comissaris del Procés es va desenvolupar al llarg de gairebé onze anys, ja que consta el seu tancament el 14 de desembre de 1604.Durant aquest temps van arribar a prendre declaració a gairebé tres-cents testimonis, desplaçant per això d'un a un altre lloc, seguint l'itinerari vital de fra Pasqual Baylón. A més de la seu inicial de Vila-real, on el Tribunal pesquisidor es va reunir en tres ocasions, els seus membres van acudir a rebre informació testimonial a València, Benicarló, Gandia, Jumilla, Elx, Almansa, Yecla, Callosa, Montfort, Torrehermosa i Orihuela .
En el cas de les poblacions d'altres demarcacions diocesanes, en cada ocasió el bisbe de Tortosa demanava autorització a la seu episcopal, perquè el Bisbe corresponent nomenarà un comissari especial per als interrogatoris. El mateix arquebisbe de València, Joan de Ribera, patriarca d'Antioquia, va participar de manera entusiasta en aquesta tasca a favor de fra Pascual, a qui va conèixer bé, realitzant les diligències per a la investigació el 22 de setembre de 1603.
A la mort del bisbe Punter, qui el va succeir a la seu tortosina, l'agustí fra Pedro Manrique, va continuar l'impuls del Procés Diocesà fins a la seua culminació, de manera que amb data 8 de febrer de 1605, el voluminós expedient que havia estat tan exhaustivament investigat pels Comissaris va poder ser remès a la Santa Seu ocupada aleshores pel Papa Climent VIII, encara que la seua mort al març d'aquest any i el brevíssim pontificat de tot just disset dies del seu successor Lleó XI, van fer que fos el cardenal Camilo Borghese, elegit Pontífex amb el nom de Pau V qui assumís la responsabilitat d'encarregar a la Sagrada Congregació de Ritus el Procés Apostòlic de beatificació de fra Pasqual Baylón.
Mentrestant, des d'Espanya, els suports a la causa van seguir per diversos camins. El propi fra Juan Ximénez, va demanar entrevistar-se amb el monarca Felip II per informar sobre la recerca desenvolupada al voltant del llec alcantarí, la seua vida i virtuts i moure a exercir influència davant la seu romana. El Rei va rebre el Provincial alcantarí el 24 de juny de 1593, prenent interès en què estaven presents tant el príncep hereu Felip, com la infanta Isabel Clara Eugènia qui va propagar la devoció a Sant Pasqual en terres flamenques que amb el temps va arribar a ser reina governadora dels Països Baixos.
Pel que fa a Felip III, va recollir el testimoni del seu pare i en el moment adequat insistir repetidament davant el Papa per activar el procés de Beatificació en marxa. Consten escrits al Pontífex en 1608 i el 1613, i també posteriorment el 1622, quan ja ha estat declarat beat fra Pascual, es va impulsar el procés que el portaria als altars com Sant.
Procés Apostòlic
El canonge valencià Pere Ginés de Casanova, que havia estat vicari general del patriarca Joan de Ribera, i llavors bisbe de Sogorb, va ser el designat per la Congregació de Ritus amb data 12 juny 1610 per actuar com a instructor del Procés Apostòlic de Beatificació, col•laborant amb ell els religiosos alcantarins fra Juan Ximénez com Procurador i fra Francisco de Suesa com Postulador dels mèrits del llec Pascual Baylón. Els treballs de la comissió van concloure el 17 de maig de 1612, justament al cap de vint anys de la mort d'aquell, donant així compliment definitiu a la sol licitud expressada amb tant entusiasme pels veïns de Vila-real i corroborada per tots els testimonis de llocs tan diversos.
Després del debat a la Sagrada Congregació de Ritus, la relació de documents del Procés Apostòlic, que incloïa a més del text espanyol alguns capítols de resum biogràfic en italià i en francès va arribar a mans del papa Pau V, que encara va trigar sis anys a prendre la decisió definitiva. Mentrestant, aquest Pontífex havia ja canonitzat a Sant Carles Borromeo, i beatificat a Ignasi de Loiola (1609), Teresa de Jesús (1614) i Felip Neri (1615), i encara ho faria amb posterioritat a Francisco Javier i al pagès madrileny Isidro de Merlo.
El Breu Pontifici de Beatificació de fra Pasqual Baylón va ser emès per Pau V sota el lema "In seu principis" amb data 19 d'octubre de 1618, des de la basílica romana de Santa Maria la Major. En ell, a més de reconèixer la beatitud del religiós franciscà, assenyala com a jornada litúrgica per a la seua celebració la del 17 de maig, recordant la data de la seua mort, i dóna facultat per dir misses en el seu honor a tot el clergat regular i secular del Regne de València. Mesos després, amb el decret "Alias pro parte" el Papa ampliaria aquesta facultat a tots els franciscans i esglésies del regne d'Aragó, al mateix temps que donava permís als cleros de Vila-real i Torrehermosa per recitar un ofici específic del nou beat.
El Pontífex Gregori XV, el seu successor, va confirmar l'extensió del culte a tota l'ordre franciscana, sense restricció de lloc, i poc després, el 10 de juliol de 1621, va encarregar al Cardenal Roberto Belarmino l'inici de la causa de Canonització del beat Pascual Baylón.
