Ermita de la Mare de Déu de Gràcia

Volta del riu Millars al Termet de l'ermitori

Les dades essencials sobre la devoció en aquest ermitori, crescut entorn de la coveta de la Mare de Déu de Gràcia, estan documentades a partir del 1672 quan el prevere Geroni Cabrera és autoritzat a promocionar el culte religiós en la senzilla ermita a partir de l'oratori allí existent i, segons l'historiador local José María Doñate, l'única cosa que sobre els origes d'aquest lloc de devoció cal admetre amb anterioritat és el fet que un frare eremita, anomenat Bernat Fabra, va establir-s'hi en una "cetlla" al 1375 als primers dies de la seua estança a la vila.

Origens del santuari

Allò que en veritat se registra històricament és que, a partir d'aquesta data a finals del segle XIV, diversos penitents habiten l'indret fins que al 1502 el frare Queretes aconsegueix permís per a celebrar missa en aquest lloc, aleshores conegut per "les ermites" perquè degueren ser diversos els punts de les balmes a la pedrera del riu que varen ser ocupats per successius penitents. També per aquests anys es construeix a càrrec de la vila el cos principal de la capella que ha arribat fins a nosaltres.

Els frares franciscans alcantarins arriben a establir-se a l'ermitori l'any 1577, però la seua presència tot just arriba als dos anys de duració, sense modificar substancialment les construccions ja existents, perquè, pel seu interès com a frares mendicants, demanen al Consell municipal poder instal·lar-se a prop de la vila, a l'ermita dedicada a la Mare de Déu del Roser, bastida poc abans al raval de Castelló en commemoració de la batalla de Lepant.

Per aquests anys són mampreses obres a cura del Consell que, al 1603, inicia la celebració d'una festa anual a la Verge en la data de la celebració litúrgica de la Visitació de Maria a santa Isabel, a començaments del mes de juliol, una festivitat de caire popular que encara perdura amb renovada força i que, com es veu per la seua dedicació, confirma que la devoció a la Mare de Déu de Gràcia encara no estava arrelada en aquest santuari com a tal.

Reformes i activitat

Al llarg dels segles es fan moltes altres reformes a l'edifici, i a la segona meitat del XVII es decora la coveta al gust barroc, promovent-se la llegenda del "pastoret" i intensificant la promoció devota a la Mare de Déu sota l'advocació tradicional sense cap títol específi caracterizador de la suposada "troballa". També les pintures al fresc de l'absis estan fetes a mitjan segle XVIII pel pintor valencià Luciano Calado. En 1757 la vila acorda la festa anual a la Mare de Déu de Gràcia, en prova de gratitud després d'una epidèmia i tots els anys, en arribar setembre, és portada la imatge durant uns dies a la població. El 14 d'abril de 1823 queden instal•lats dos rellotges de sol a les façanes de l’ermitori.

A partir d'aquesta data s'incrementen les visites al santuari i comença a registrar-se l'activitat d'hostatgeria, se creen noves habitacions, cuines i serveis per als visitants, així com dependències complementàries com les cotxeres o cavallerisses annexes, i els administradors nomenats a l'efecte per l'Ajuntament porten llibres de registre de totes les actuacions en el conjunt de l'ermitori.

Al 1986 es fa una rehabilitació total de l'edifici, molt malmès per l'abandonament al periode anterior i, respectant els espais estrictament religiosos, es reconverteixen totalment les edificacions existents per a usos públics socials i culturals, amb sales de reunions i l'obertura d'un Museu Etnològic amb diverses seccions dedicades a la ceràmica, les activitats artesanals i els àmbits de la vida quotidiana.