Felip II

(Valladolid, 21 de maig de 1527 - San Lorenzo del Escorial, 13 de setembre de 1598)

Origens

Felip II va ser fill de l'emperador Carles d'Habsburg i d'Isabel de Portugal. Des de molt jove va ser preparat per exercir el seu càrrec de rei. Després de la abdicació de Carles I en 1556 va governar l'imperi integrat pels regnes i territoris de Castella, Aragó, Navarra, el Franc-Comtat, els Països Baixos, Sicília, Sardenya, Milà, Nàpols, Orà, Tunísia, tota l'Amèrica descoberta i Filipines. A aquests vasts territoris se li va unir Portugal i el seu imperi afroasiàtica en 1580. Amb Felip II (1556-1598) l'hegemonia espanyola arriba al seu apogeu.

Carles I havia cedit en la seua abdicació al seu germà Ferran l’ Imperi Alemany i les possessions dels Habsburg a Àustria. D'ara endavant, dues branques de la mateixa dinastia governaran a Madrid i Viena.

Política interior

Després de viatjar per Itàlia, els Països Baixos. Felip II es va assentar en la nova capital, Madrid, des d'on va governar amb plena dedicació la seua enorme imperi. A diferència del que va passar amb el seu pare Carles I, amb Felip II el centre de gravetat de l'Imperi es va assentar a la península, especialment a Castella.

Els principals problemes interns del regnat de Felip II van ser la mort el 1568 del príncep hereu Carles, amb greus problemes psicològics,que havia estat arrestat a causa dels seus contactes amb els membres d'una presumpta conjura successòria promoguda per part de la noblesa contra Felip i la poderosa figura del seu secretari Antonio Pérez, que finalment va ser destituït i acusat de corrupció. Va fugir del país i es va convertir en un actiu propagandista contra Felip II. Recolzat pels enemics exteriors del rei, va ser un element clau en la formació de la "Llegenda Negra".

Política exterior

Els seus successius matrimonis amb Maria de Portugal, amb Maria I Tudor, reina d'Anglaterra amb la francesa Isabel de Valois i amb la seua neboda Ana d'Àustriaan ser part important de la política exterior del monarca. Després de la mort de la seua esposa Maria Tudor, les relacions es van fer cada vegada més hostils amb Anglaterra, que donava suport als rebels protestants als Països Baixos. L'intent d'envair l'illa el 1588 amb l'Armada Invencible va acabar amb un gran fracàs que va iniciar el declivi del poder naval espanyol a l'Atlàntic.

La idea de la unitat religiosa va marcar la política de Felip II. No va dubtar a intervenir davant l'amenaça de les incursions berberisques i turques en les costes mediterrànies. Felip II va obtenir una gran victòria, encara que no la definitiva, en la batalla de Llepant el 1571. A l'interior peninsular el monarca va reprimir durament les revoltes morisques com, per exemple, en les Alpujarras granadines.

A Europa es va enfrontar amb França pel control d'Itàlia (Nàpols i el Milanesat). La pau a Cateau-Cambrésis en 1559 va ser favorable als interessos espanyols a la península italiana. Felip II no va poder acabar tampoc amb el conflicte polític (major autonomia) i religiós (revolta calvinista) generat en els Països Baixos. Cap dels successius governadors van poder impedir que la revolta s'assentés i portés finalment al segle XVII a la independència de les Províncies Unides (actuals Països Baixos)

Un dels seus grans triomfs va ser aconseguir la unitat ibèrica amb l'annexió de Portugal i els seus dominis, en fer valer els seus drets successoris el 1581 en les Corts de Tomar, després de morir sense descendència el rei portuguès Sebastià.

Matrimonis i descendència

• Es va casar en primeres núpcies, el 12 de novembre de 1543 a Salamanca amb la seua cosina, la infanta Maria de Portugal, filla del rei Joan III de Portugal i de la infanta Caterina d'Habsburg. D'aquesta unió van nàixer:

· l'infant Carles d'Espanya, nat el 1545 a Valladolid i mort el 1568 a Madrid. Príncep d'Astúries i de Girona.

• En segones núpcies, el 25 de juliol de 1554 es va casar a la catedral de Winchester amb la seua tia-àvia, la reina Maria I d'Anglaterra. D'aquesta unió no hi hagué fills.

• Casat per tercera vegada el 31 de gener de 1559 a Guadalajara amb Isabel de Valois, filla del rei Enric II de França i de la princesa Caterina de Mèdici. D'aquesta unió nasqueren:

· la infanta Isabel Clara Eugènia d'Habsburg, nascuda a Segòvia el 1566 i morta a Brussel·les el 1633. Casada el 1599 amb l'arxiduc Albert d'Àustria.

· la infanta Caterina Micaela d'Espanya, nascuda al Monestir de l'Escorial el 1567 i morí el 1597 a Torí. Casada el 1585 amb el duc Carles Manuel I de Savoia.

• Un quart matrimoni el va unir el 12 de novembre de 1570 a Segòvia amb l'arxiduquesa Anna d'Àustria, filla de l'emperador Maximilià II, emperador romanogermànic i de la infanta Maria d'Espanya. D'aquesta unió nasqueren:

· l'infant Ferran d'Espanya (1571-1578), Príncep d'Astúries i de Girona.

· l'infant Carles Llorenç d'Espanya (1573-1575).

· l'infant Dídac d'Habsburg (1575-1582), Príncep d'Astúries i de Girona.

· l'infant Felip, hereu de la corona com a Felip III d'Espanya, nat el 1578 al Monestir de l'Escorial i mort el 1621 a Madrid. Es va casar amb l'arxiduquessa Margarida d'Àustria.

· la infanta Maria d'Espanya (1580-1583).

Felip II i Vila-real

El monarca va pernoctar a la vila el 10 d’abril de 1564 quan, acompanyat pels seus nebots Anna i Rodolf, prínceps d’Hongria, anava camí de València, per tal de fer jurament dels Furs del Regne. Novament el 13 de gener de 1585 va fer una breu estada a Vila-real, però va ser el 13 de setembre de l’any següent, quan hostatjat per la família Montull va romandre en la seua casa mentre que el Consell i els habitants de la vila van organitzar diverses festes en el seu honor.

El triomf de Felip II en la batalla de Llepant sobre els turcs el 7 d'octubre de 1571 va ser exaltat a la vila amb grans celebracions i solemnes funerals pels soldats morts en la lluita naval. El Consell ordena la construcció al raval de Castelló d’una capella en honor de la Mare de Déu del Roser, per haver succeït la batalla el dia de la seua festa. Set anys més tard la capella serà lliurada als franciscans alcantarins que formaran allí el seu convent baix la mateixa advocació.