Vives de Portes i Blau, Geroni

Eclesiàstic (1692-1771)

Va nàixer el 15 de novembre de 1692, fill del terratinent i síndic ciutadà Jaume Vives de Portes i Sant Joan, i de Magdalena Blau i Gil. Va rebre en el bateig els noms d’Eugeni, Francesc, Geroni i Elies, tot i que va emprar habitualment el tercer dels esmentats. A més d’un germà major, Jaume, li van seguir altres quatre fills del matrimoni: Teresa, Vicent, Josepa i Joan. Va seguir els primers estudis a l’aula de Gramàtica de la vila, que va prosseguir amb els de Filosofia i Teologia al seminari de Tortosa, fins a la seua ordenació sacerdotal.

Els Vives de Portes, partidaris del rei Felip V de Borbó com els Mundina i altres notables de la vila, varen patir l’atac i la crema de les seues propietats durant la guerra de Successió, en el moment de l’assalt a la vila en gener de 1706. Per aquest motiu, els seus germans varen reivindicar els mèrits familiars de fidelitat davant el monarca i obtingueren el reconeixement de noblesa de sang i solar conegut en qualitat de “ciutadans de immemorial” per Reial Cèdula de Carles III el 6 de setembre de 1764. Tant Vicent com Joan s’establiren i emparentaren a Castelló on varen ocupar diferents càrrecs en el govern local.

Assumint els beneficis eclesiàstics de diversos familiars clergues com ell, Geroni va restar des de molt jove adscrit a la parròquia de Sant Jaume, formant part així mateix com a representant del clergat de la Junta de Fàbrica, encarregada de recollir i administrar els fons per a la construcció del nou temple parroquial, i constituida pels ciutadans distingits de la vila. Com a tal, consta la seua implicació en l’adquisició d’un orgue que posteriorment seria instal•lat en el presbiteri de la nova església, recentment restaurat. A més de beneficiat de la parròquia, Vives de Portes va ser Jutge a la Cambra Apostòlica de la Nunciatura a la Cort de Madrid, així com Comissari del Sant Ofici de la Inquisició a València.

Administrador de l'ermitori de la Mare de Déu de Gràcia

Decoració barroca de la coveta de la Mare de Déu de Gràcia

El 22 de juny de 1741 va ser nomenat pel Consell de la Vila Administrador eclesiàstic de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, iniciant la redacció dels Llibres de Registre municipals (tot i que en l’actualitat estan dipositats a l’Arxiu Parroquial de Sant Jaume) deixant constància de les entrades i de les despeses econòmiques, i de moltes altres altes informacions sobre les activitats, obres, festivitats, adquisicions, etc., important font documental per a conèixer l’evolució des del punt de vista religiós d’aquella propietat de la vila, en ser així mateix continuats pels preveres i regidors que el succeïren.

Com a savi administrador va continuar l’empenta que a l’ermitori havien donat els seus antecessors en el càrrec mossèn Josep Lloréns i mossèn Geroni Cabrera, impulsors d’un culte a Nostra Senyora en la xicoteta capella rural, que fins aleshores havia passat pràcticament desapercebuda per als vilatans, sols ocupada esporàdicament per alguns frares penitents en els segles anteriors. Gràcies a ells s’acondiciona al 1653 un xicotet oratori en la cavitat inferior de l’antiga capella (la “coveta”) ricament decorada més tard a l’estil barroc, i se basteix completament a la segona meitat del segle XVII al costat de l’anterior una nova capella més amplia, que és l’ actualment existent.

Vives de Portes estimula l’afluència devota a l’ermitori, replegant la llegenda tradicional de la suposada aparició a un llaurador o a un pastor de la imatge de la Verge Maria, repetida en tants altres llocs de la geografia cristiana, adaptant-la a les circumstàncies locals i creant el mite del “pastoret”. El text d’aquest relat imaginari en el seu Llibre d’Entrades de l’Ermita, serà difós pel reverend Juan Bautista Insa en incloure’l en la introducció del seu opuscle “La ribera del Mijares habitada por la Divina Gracia”, la primera de les novenes dedicades a la imatge. El fet que l'advocació mariana continuara sent la de "Mare de Déu de Gràcia", sense prendre cap altre detall circumstancial en el nom com passa en totes les "marededeus trobades" (de la Cova, de la Balma, de la Font, del Lledó, del Pi, etc.) indica clarament que el relat tòpic va ser incorporat en època moderna i no té arrels de temps anteriors, per altra part inexistents totalment en la documentació parroquial i municipal.

Durant els trenta anys que va estar al càrrec de l’ermitori Vives de Portes introduirà notables millores, entre les quals destaca l’encàrrec al pintor valencià Luciano Calado de la pintura de tots els retaules i de la decoració de l’absis de la capella. Ell va ser també al 1757 un dels impulsors de l’acord municipal de celebrar cada primer diumenge de setembre una festa en honor de la Mare de Déu de Gràcia portant la imatge a la vila des del seu ermitori. Gràcies a les dades recollides en el Llibre d’Administració per ell format coneixem també molts detalls respecte de la celebració anual de la Festa de la Visitació a principis de juliol, acordada pel Consell de la Vila al 1603, i de les circumstàncies de la festa de sant Antoni Abat el dia 17 de gener, totes dos encara celebrades al moment present, com les de major antiguitat a Vila-real.

Mossèn Geroni Vives va romandre com a administrador eclesiàstic fins poc abans de la seua mort, als 78 anys d’edat. El 22 de febrer de 1771 va ser succeït pel vicari mossèn Lluis Martí en l’administració de l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia.

Documentació:

• Irles Vicente, María del Carmen."Los regidores valencianos. Perfil sociológico de una élite de poder". Universidad de Alicante.

• Gimeno Sanfeliu, María Jesús. "Patrimonio, parentesco y poder: Castelló siglos XVI-XIX". Universidad de Castellón.

• Madramany, Mariano. "Tratado de la nobleza de la Corona de Aragón". (1798).