Els inicis de la devoció a la Mare de Déu de Gràcia

Les notícies més antigues sobre l’existència concreta d’una capella de la Verge Maria anomenada “de Gràcia” a l’església de la vila son de 1485, quan es dona un permís relatiu a un arc de pedra destinat a la construcció del seu absis. Dos anys després es detecta l’encàrrec d’un retaule per a aquesta capella, costejat amb els acaptes d’almoines fets pel Consell entre els veïns de la vila. Recordem que la “Madona Sancta Maria”, tan estimada pels vilatans, va tenir igualment a la mateixa església gòtica de Sant Jaume capelles i altars sota les advocacions “dels Àngels”, “de les Neus”, “de la Llet”, “de Montserrat”, “de l’Esperança”, “de la Concepció” i, finalment “de la Soledat”.

Construcció de l'ermita vora el Millars

Sols al cap de dues dècades, a començaments del segle XVI (1505) apareix la primera referència a la Verge Maria de Gràcia vinculada amb total seguretat a “les ermites” de vora riu.

Al 1514 s’autoritza al notari Pere Gil a edificar una vertadera església en condicions, al lloc on fins aleshores no hi havia més que una capella amb porxo davanter, més que suficients per a les activitats dels penitents solitaris que, fins a eixos moments, havien ocupat aquell indret a les balmes i pedreres del Millars des de que al 1375 el Consell havia permès al frare eremita Bernat Fabra fer-se una cel•la per a portar vida d’oració allunyat de la gent, i en un punt del riu on els habitants de la vila acudien exclusivament per resoldre problemes relacionats amb l’assut de la sèquia i on, amb el temps, el conjunt de terres ermes serien emprades com a bovalar comunal.

Se coneix el nom de prou dels frares i penitents que voluntàriament habitaren en diversos moments les aïllades capelletes, però no sempre era fàcil trobar qui acceptara fer vida de soledat en aquell indret del terme, al 1515 els jurats cerquen “si alguna persona trobara així religiosa com seclar quels apparegua bona e sufficient per a star en dites hermites”. Finalment, per a poder instal•lar a l’ermitori ja bastit dos frares de Sant Francesc de Paula, el Consell es veu eixe mateix any en la necessitat de comprar un parell de màrfegues i de flassades cardades que en un inventari posterior apareixen enumerades juntament amb un llit de cinc fustes, una tauleta i algunes cadires i bancs, a més d’algunes senzilles eines de cuina.

A la documentació de 1527 s’esmenta per primera vegada un camí veïnal que porta a la zona de "les hermites” la qual cosa indica l’inici d’una comunicació que molt poc a poc s’anirà incrementant al llarg del segle, sobre tot desprès que al 1577 es tornen a fer a càrrec del Consell algunes adaptacions a l’edifici per acollir un reduït col·lectiu de frares de l'orde franciscana reformada per sant Pere d'Alcàntera que allí passen no arriba als dos anys, mentre esperen l’autorització per edificar un convent propi a la capella del Roser, a prop de la vila.

L’inventari que fan els Jurats al 1588, evidencia ja diversos donatius aportats pels devots i un cert conjunt d’aixovar i mobiliari, en prou casos amb senyals d’haver estat usat. Viciana, en la seua “Crònica del Regne de València”, fa referència de passada a l’ermita l’any 1564, però sense haver-la visitat, i la qualifica com “antigua”. Una denominació raonable per al moment en que es fa, quan el pas d’un segle significava el temps de dues, o inclús de tres, generacions. Encara als nostres dies, alguna cosa “d’abans de la guerra” o “de quan els nostre besavis” semblen ser “de tota la vida”, quan la seua antiguitat sovint pot no arribar ni de lluny als cent anys.

La devoció a Maria a la parròquia de la vila

Tot i que l’altar de l’ermita té autorització per a dir missa en ell, el centre de la devoció a la Verge Maria, en les seues diferents advocacions, continua estant encara a l’església del poble. Per cert, que és en aquest segle quan la imatge local de la Verge de Gràcia afegeix al seu nom el de “la Reixa” i es fa popular entre els devots el reixat que davant la capella és manat fer, mercè a un llegat de 50 lliures que deixa en el seu testament el prohom Lluís de Calaceit i que provoca un plet amb els hereus per part del Consell, en quant als terminis del seu compliment.

Aquesta reixa, esmentada en ocasions per algun detall pràctic o ornamental de la seua execució com “al rossinyol”, serà una característica fonamental de la capella de la Mare de Déu de Gràcia i romandrà col•locada més de dos segles, fins a l’enderroc de l’antiga parròquia. El tancament del xicotet recinte del retaule i l’altar serà útil en alguns aspectes, per exemple per a reservar el Santíssim Sagrament els dies de festa quan l’altar Major estava ocupat, per la qual cosa el Bisbe de Tortosa recomana al 1610 la col•locació d’uns balustres com a reforç. Per cert que, a la mateixa visita, se reclamen al seu responsable els comptes de la “Confraria de Nostra Senyora de la Reixa” que allí radicava, depenent de la Confraria Major.

En altres ocasions el reixat resulta un problema per servir de refugi a algunes persones, de manera que el bisbe prohibeix entrar ni estar dins el reixat, excepte al baciner, els escolans i la persona que ajudés a dir la missa. La confraria “de la Reixa” no degué ser molt nombrosa ni dotada econòmicament perquè els requeriments episcopals perquè tingueren els ornaments necessaris, i especialment una peça de cuiro guadamassil per cobrir l’altar, es repeteixen des del 1601 fins al 1645, inclús amb requeriments d’excomunicació per la falta d’obediència.

Finalment al 1664 sembla estar tot l’aixovar necessari i a l’any següent la imatge de la Verge Maria és coronada en el seu retaule. Encara a la Visita Pastoral de 1690, quasi dos-cents anys d’haver estat col•locat el reixat i quan ja han començat a prendre alè les activitats pietoses a l’ermitori del Millars, se fa repetit esment de “lo altar y sots invocació de Nª Sª de Gracia dita de la reixa” i també “lo altar de Nra. Sª de la Reixa”, mostrant l’intens arrelament d’una denominació, que al segle següent acaba desapareixent.

L’advocació mariana de la Mare de Déu de Gràcia, amb variants representacions iconogràfiques, mantindrà la seua presència en la parròquia de Sant Jaume, després de bastir-se el nou temple a la segona meitat del XVIII i fins als nostres dies, tot i que la imatge ha passat, des del seu nínxol inicial a un altar lateral de la nau de l’Evangeli, a l’interior de la capella de la Comunió.